Les confusions més habituals que provoca la ciutat de València

VALÈNCIA. Comence amb una pregunta per als valencians que no viviu a València capital, heu confós o confoneu les Torres de Serrans i les de Quart? Jo visc a prop d'unes torres, i quan pare l'orella a prop escolte sovint gent preguntar: "Estes quines torres són?". Alguns són turistes, però d'altres ho pregunten en valencià, la qual cosa ve a refermar una teoria: els valencians de poble, tenim —o teníem en el meu cas— moltes dificultats per a entendre com moure'ns pel cap i casal. Això de comprendre com funciona la ciutat resulta especialment complicat per a la gent que ha nascut més enllà de l'horta que envolta València. És dir a algú de la Safor o la Costera "visc a Rascanya", i vore com posa la cara eixa del mem de les matemàtiques. O el que és el mateix, cara d'estar evitant olorar un bany de discoteca a l'hora de tancar. Hi ha coses que generen confusió, fins i tot algunes entre els mateixos habitants de la ciutat que, en realitat, amaga moltes ciutats dins d'ella. Algunes difícilment es barrejaran entre elles, com l'oli i la sal, com el casal social l'Horta de Benimaclet i el casal faller de Convent de Jerusalem. L'altre dia em va passar amb la Gran Via; "quina Gran Via?", va ser la meua pregunta. Perquè per a la majoria dels capitalins, quan algú fa referència a la Gran Via, parla de Marqués del Túria. En canvi, el meu interlocutor es referia a la Gran Via Ramón y Cajal, i això és un fet inequívoc, que no era habitant de la metròpolis.

Aleshores, i per no fer molt llarga la introducció, vaig amb algunes confusions habituals que patixen habitants de l'extraradi, turistes habituals, nouvinguts i, per què no dir-ho, molts valencians de poble quan acudixen a la capital.

Les bàsiques

“El riu no porta aigua?” D’acord, esta és un clàssic i ja no passa tant, però a qualsevol que arriba de noves li sembla estrany que el riu no porte aigua. Com també li estranya que el nou llit del Túria tampoc en porte quasi mai... ni en portarà. El tema de "desquedar" quan plou i cancel·lar tots els plans, també sobta molt els nouvinguts. Llocs amb noms en clau com la Pantera Rosa, la plaça dels patos, el bar de les clòtxines, la Roxy o la Piràmide Musical poden generar confusió. La Nit de la Cremà i la Nit del Foc no són el mateix, per molt paregut que siga el nom. Igual passa amb la plaça de la Verge i la de la Reina, són dones diferents, són places properes, però una té molts arbres i la critiquen per tindre'n pocs, i l'altra que no té cap arbre està bé com està. El Centre del Carme, el Convent del Carme i el Convent Carmen tampoc són el mateix. Les taronges dels tarongers de places i carrers són decoratives, no es mengen. Si escoltes un masclet una vesprada arreu, sense motiu aparent, no és un tir, segurament ha marcat un gol el València Club de Futbol. Si hi ha música a tota virolla un dissabte de juny a les dos de la matinada, amb només deu persones ballant, és cosa dels fallers. Als entrepans els enfilem creïlles dins, i això millora qualsevol barreja. I, per cert, el Port i el Grau no són el mateix, com tampoc és el mateix el Cabanyal i el Canyamelar.

Però això és València?

En el confinament aquell, que ara sembla tan llunyà, on només podíem circular pel nostre terme municipal, aquells que tenien un apartament al Perellonet se sentien, per un moment, els més afortunats del món. Sí, el Perellonet pertany a València, així com la Torre, Carpesa, Rafalell i Vistabella, Cases de Bárcenas o Massarrojos. Molta broma amb el nom de Massarrojos, però sabíeu que és una pedania de València? També passa a l'inrevés amb Mislata o la Patacona, que molts pensen que formen part València ciutat i estan equivocats. Amb les fotos del parc de Capçalera la gent que no hi ha anat també al·lucina, alguns pensen que això està a Londres i molts valencians no l'ubiquen al mapa. Causa un efecte similar a la primera visita un capvespre a l'Albufera. Amb alguns edificis o racons com la Casa Jueva del carrer Castelló, la "casa" dels gats del carrer Museu o l'Espai Verd a Benimaclet també succeix eixe efecte sorpresa. Jardins com les Hespèrides o el d'Aiora són prou desconeguts per al gran públic, per no parlar d'algunes alqueries restaurades o del Mesó de Morella, un d'eixos llocs meravellosos llargament infrautilitzats.

T'ho estàs inventant!

"Allà on ara està la Pagoda s'alçava un castell de pel·lícula", després d'eixa afirmació has d'ensenyar la foto del desaparegut Palau de Ripalda. Com quan dius a molts turistes que el Sant Calze, l'original, el bo, el que buscava Harrison Ford amb un fuet a la mà, el de l'últim sopar, està a la catedral. "Sí, home! Si això fora de veres ho sabríem tots i hi hauria cues per a entrar a vore'l". I raó no falta en esta afirmació, hi ha un problema de màrqueting, o de credibilitat, amb eixe objecte. "Els forats d'estes torres són impactes napoleònics", tornant a les Torres de Quart, també és un fet prou increïble. Com quan afirmes que el primer llibre imprés de la península es va publicar en valencià i a València. O quan expliques en un cartell de "Hasta aquí llegó el agua" la gran riuada. En el photocall de matrimonis més gran del món, la Ciutat de les Arts i les Ciències, també hi ha moltes sorpreses. Algunes positives quan els teus ulls veuen eixa imponent obra faraònica per primera volta, altres negatives quan contes que al pont de l'Assut d'Or li hagueren de posar una columna perquè esclataven els fils de ferro, i semàfors al mig per a evitar accidents per la mala visibilitat. O que no hi havia eixides d'emergència —i feren unes escales improvisades— al Museu de les Ciències, i que va caure el trencadís del Palau de les Arts i el que hi ha ara és un nou. Errades de les obres de Calatrava que més que incredulitat, causen indignació.

El llenguatge propi

Una paraula que a la ciutat es gasta amb un sentit molt diferent de com es gasta a la resta del país és "nano". Un nano és un xiquet, o un xaval baixet; en canvi, el nano de la capital és l'equivalent al "tio" castellà, "bro" que diuen ara els youtubers, "prim o primo" que es gasta a molts pobles, o a l'infame "tronco" madrileny. Per als de Castelló, que quan demanen un carajillo esperen un cremaet —allí sempre el cremen— també pot suposar una decepció el diferent ús de la paraula de la Vall d'Uixó cap al sud. Fer un dia de falles no significa anar a cremar contenidors, és sinònim que fa un dia de sol, d'eixos on ja abellix quedar-se en mànega curta després de l'hivern. Altres característiques del llenguatge són l'apitxat extrem i el desconeixement majoritari de termes que es gasten amb normalitat a la resta del País Valencià. M'ha passat amb paraules com encisar, caldero per paella, encisam per lletuga, darrere, pebrera per pimentó o panís per dacsa.

I bé, també sobta a qualsevol conductor la nostra manera de fer les rotondes rectes, i la conducció accelerada generalitzada. Que l'orxata es pot demanar mixta i això molts no ho saben, i que quasi tots els valencians de la capital tenen una orxateria favorita, és un fet contrastat. Les gàrgoles de la Llotja, i la seua història, així com els frescos de la Seu, mereixen també més atenció. De les falles, la mascletà i l'ofrena podríem fer una secció a banda. Els festins dels nostres esmorzars, o la qualitat dels nostres forns tradicionals, són coses que donem per descomptades i, que en comparació amb molts altres llocs, són excepcionals. Passar per la rotonda més cara del món, eixa de la Torre de l’Horta..., o pel Nou Mestalla, és, en qualsevol cas, una llàstima i una ferida oberta que encara cal desinfectar. I la dificultat de trobar bones paelles al centre de l’urbs sembla que a poc a poc està solucionant-se. Per cert, recentment em va sorprendre positivament el Museu de Ciències Naturals, perquè com canta Júlio Bustamante i escriu Vicent Baydal, València no s'acaba mai.