X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e Bens

L’escora marítima de la vella València fluvial

27/08/2016 - 

VALÈNCIA. Durant els últims 50 anys la ciutat de València ha tancat un procés decantat al llarg dels segles que ha canviat la seua fisonomia per a sempre: l’antic aiguamoll que un dia va ser tota la seua vega es convertí en fèrtil horta, llaurada i explotada amb enginy i sabuderia des de fa un llarg mileni. On hi hagueren séquies, barraques i parcel·les pentinades amb tiralínies, en les últimes dècades irromperen finques i carrers amb una ordenació, en general, caòtica i sense més planificació que la dels beneficis ràpids. Hui València s’està bolcant cap a la mar, en un procés tan discret com irreversible, sense que els valentins en siguen massa conscients, com sol passar amb els protagonistes dels grans canvis. Es tracta d’un procés lògic, més per la natural tendència dels seus habitants cap a la costa que per una disposició consistorial, decidida i planificada. El preu ha sigut la pràctica desaparició de l’horta capicasalina. I només un apocalipsi podria tornar les coses arrere.

Amb esta escora, la capital s’ha convertit en un espill del seu país. O el país de la capital, més aïnes. Un colp d’ull al territori valencià des del cel ens mostra un procés semblant: entre el Sénia i el Segura s’obrin, de nord a sud, els clavills d’aigua i vida del Millars, el Palància, el Túria, el Xúquer, el Serpis, l’Amadori, el Montnegre o el Vinalopó. Els “camins d’argent” que va sentenciar Emili Beüt aneguen amb el seu esplendor hídric les valls que queden entre les grans serres litorals valencianes i la mar, escampant fertilitat i collites. La secular riquea agrícola, forestal i paisatgística dels valencians s’arrela en este diàleg històric entre muntanya i pla, en paral·lel a la mar, al llarg de la costa a la qual s’aboca el nostre vell regne, com un cos jacent sobre l’arena de la platja, abraçat per les ones. En les últimes dècades tot este plàcid equilibri s’ha desballestat per l’edificació indiscriminada en àmplies zones de la costa. Moltes d’elles tenien un gran valor ecològic. I ningú va ser capaç d’acompassar la vocació marítima dels valencians amb la preservació d’un patrimoni natural irrepetible.

Valentia, l’illa fluvial que donà nom a un regne

En temps remots tant els nostres rius de superfície com els subterranis devallaven des de les serralades per a formar marjals i aiguamolls que, amb el temps, serien aterrats i acabarien conformant grans extensions d’horta, amb abundant aigua dolça de reg. Així quedà configurada la franja costanera valencians, abans del creiximent demogràfic i la pressió urbanística dels últims anys: un “collage” de zones agrícoles, paratges naturals pràcticament inalterats i xicotets nuclis de població. D’aquells paratges ens queden àmplies àrees que s’han salvat, en part, de la dessecació, zones humides que hui, per fi, recobren tot el seu valor patrimonial i recorden la importància cabdal de l’aigua.

El terme de la ciutat de València (l’Albufera inclosa) era fa encara només un segle i passeres un extens verger d’hortes que abraçaven l’antiga Valentia romana, la ciutat fundada per Dècim Juni Brut l’any 138 a. C. sobre l’illa fluvial que tingué el seu port just on hui es troben les torres dels Serrans. Costa imaginar –tot i les naumàquies tant del gust dels valentins– els vaixells mercants remuntant el Túria, però menys després de conéixer la prodigiosa arribada d’una host vikinga fins a Oriola a través del riu Segura, com ens ha recordat estos dies l’exposició del Museu Arqueològic d’Alacant.

Així s’escampà una taca d’oli, des del tossal i la seua actual plaça, que acabaria amb la constitució del regne de València després de la conquista de Jaume I. Les hortes guanyaren terreny a l’aigua al voltant de la ciutat, fins a convertir el seu entorn en el verger hortofrutícola urbà més extens d’Europa, que anava a ser el catalitzador del ràpid creiximent de la ciutat i del seu “hinterland”. L’assorament de la vega valentina era un fet, una terra a seny de nutrients, amb aigua abundant, enllestida per al progrés, per a ser l’orige de la històrica fertilitat valenciana. El procés, a distintes escales, va ser molt semblant en el Maestrat i la Plana, en la Safor i les Marines, en l’Alacantí, les valls del Vinalopó i la Vega Baixa. Per tot arreu hi havia un Tono dispost a enujar al tio Paloma i traure de l’aigua marjalenca, terra fèrtil. I açò és convertí en un factor de cohesió geo-política d’una punta a l’altra del país, i en un solatge per a la nostra futura identitat col·lectiva: les mateixes persones amb semblants reptes d’adaptació a l’entorn acaben sentint-se units per les necessitats compartides i pels estímuls de la seua relació amb la terra.

L’avinguda Blasco Ibáñez, l’expansió urbana i la desaparició del verger d’Europa

En l’últim segle –i particularment en les darreres dècades– l’expansió erràtica de la capital valenciana ha representat una amenaça molt seriosa per a la pervivència –hui ja quasi residual– de l’horta en el seu terme. És cert que l’avinguda de Blasco Ibáñez es dissenyà amb la vocació de boulevard parisí o d’avinguda del Berlin oriental, però no ho és menys que es féu sense mirar pèl ni atendre les circumstàncies particulars de València, çò és: les persones que desplaçaria i el patrimoni que malbarataria. Com a conseqüència, traspassar aquell plànol del paper a la realitat topetà amb esculls de tota classe per a avançar lentament fins al Cabanyal. Ho va fer arrassant l’horta al seu pas, sense mirament. Com sol succeir en estos casos, l’avinguda fon l’ariet i, de calbot, al nord i sobretot al sud, la ciutat va créixer a espentes i redolons, sense equipaments, apedaçada i esguellada, a pur de finques lletges i barates. Negoci ràpid i generoses plusvàlues. El resultat final no tingué res a vore amb París ni Berlin. I, a més, les ampliacions universitàries representaren la destralada definitiva a l’esperança de conservació de l’horta del cap i casal.

No podem perdre de vista que en els anys 60 del segle XX el Cabanyal i el Grau encara eren un nucli urbà clarament distanciat de la ciutat estricta i connectat a través del camí del Grau (avinguda del Port) i d’uns altres camins d’horta com els Fondo del Grau, el d’Algirós, el vell del Cabanyal o el de Vera. Entre estes dos valències, la fluvial i la marítima, existia un laberíntic matalap de minifundis amb tota la seua riquea etnològica, com es pot comprovar a bastament en plànols i mapes. L’horta, en definitiva, esdevingué la gran víctima del “desarrollismo” desenfrenat dels 60 i de la bambolla immobiliària de primeries del segle XX. La ressaca, en un cas i en l’altre, ha sigut terrible. Els vials de Blasco Ibáñez i Tarongers, amb els anys, l’assentament de la població i la consolidació de la desfeta, són hui imprescindibles per a la creixent població del Marítim. Però les coses haurien d’haver sigut distintes i l’escora de València cap a la mar, més racional i menys traumàtica.

La València fluvial de Jaume I, més marítima que mai

L’escora de València cap a la mar s’inicià amb el barri de Sant Josep. Immortalitzat en la novel·la de Rafa Lahuerta «La balada del bar Torino» i alçat de sobte en mig de l’horta fon el nucli pioner de població entre Benimaclet i el Cabanyal. Les primeres cases es bastiren a primeries del segle XX, amb Mestalla, des de 1923, com a fita arquitectònica que anunciava la proximitat de la civilització urbana. El procés, alimentat a parts iguals per l’innat poder d’atracció de la mar i per l’ambició d’una generació de promotors, s’accelerà al llarg de tot el segle XX i en especial en les últimes dècades, per a desplaçar la centralitat de la ciutat cap a la mar.

La València fluvial que conquistà Jaume I i que va créixer d’esquena a la mar, hui mira cap ad ella de forma indissimulada, més que mai, especialment amb la il·lusió d’un futur esperançador per al Cabanyal, després de paralitzar-se definitivament el seu procés de destrucció i amb la seguretat que els veïns dels pobles mariners de València podran ser partíceps d’esta nova València marítima sense patir una traumàtica transformació urbanística ni, al remat, la substitució poblacional que pretenia el municipi governat amb mà de ferro per Rita Barberà durant 24 anys. Darrere dels anhels per millorar la vida dels valentins i de connectar València amb la mar, glatia el major “pelotazo” urbanístic de la història del cap i casal. A l’altra banda del vell Túria Natzaret, ais, és un altre món, un capítol a banda, un repte superlatiu.

Les Drassanes: el poder de la ciutat sobre l’aiguamoll

Les Drassanes del Grau tenen el seu orige més remot en la llicència concedida a la ciutat l’any 1284, per Pere I el Gran, per a alçar un edifici on construir i reparar els vaixells que la monarquia necessitara per a la conquista de la Mediterrània. Mig segle més tard, en 1338, segons ens conta Francesc Almela i Vives, la ciutat assignà pressupost per a bastir un altre edifici, més espaiós i millor guarnit, on alçar xàrcies, veles, rems i altres atifells nàutics i militars. La construcció naval es faria al ras. Les Drassanes tindrien modificacions substantives pràcticament fins als nostres dies. En orige comptaven amb una tàpia exterior, un amplíssim espai de treball al voltant de l’edifici i un fossar al voltant. I és que, a l’ombra de Santa Maria del Mar, les Drassanes operaren també com a bastió defensiu amb arsenal i canons, fins a la construcció del baluard del Grau. No debades, des de la fundació de la Vilanova l’objectiu primer del conqueridor fon instal·lar un poder armat que garantira la seguretat de l’entrada per mar a València.

En 1840 la ciutat vengué cadascuna de les drassanes a particulars que li donaren diversos usos: magatzems, fàbrica d’efectes navals, la naviera Illueca i inclús el cine Alhambra. El caràcter gòtic de l’edifici era massa auster per al gust dels nous propietaris que les customitzaren amb l’estil moderniste de moda. Des de 1979 el consistori recuperarà la propietat i l’any 1992 s’inaugurà l’edifici rehabilitat. La identitat arquitectònica de les Drassanes ve definida per la seua estructura, que ha sobreviscut al pas dels segles i a les reformes. Tant és així que, abans de la construcció de les finques del carrer del Dr. J. J. Dòmine en els anys 60, les “arcades” o “navades” formaren part, junt al campanar de Santa Maria, de l’“skyline” del Grau que es gravava en la retina dels que aplegaven a la ciutat per mar, vista documentada en distints gravats.

En la distància curta les Drassanes a penes conserven huit elements decoratius originals, però amb una poderosa càrrega simbòlica: els canalons que desaigüen per les dos fronteres estan recolzats sobre sengles escuts de cairó coronat. València refrendava així el seu poder sobre l’antic aiguamoll, refermava la identitat urbana del Grau i creixia des de la fidelitat a la corona i, més encara, als Furs. I seguiria fent-ho, amb idèntica simbologia, ja sense Furs, a principis del segle XX, en construir el Mercat del Grau, a escassos metres de les Drassanes, i arrematar-li les navades amb l’escut, ja ratpenatitzat.

Jaume I i la simbologia del ratpenat

El ratpenat orfe, sense cairó barrat ni corona, ha decorat les fronteres de moltes cases en el Cabanyal i en el Grau al llarg dels segles, com a símbol que és de protecció i bona fortuna, des dels temps de Jaume I, protagoniste de la popular llegenda per la qual un ratpenat, protegit seu, va advertir-lo d’un atac sarraí. L’animalet cuidà la llar jaumina i, amb eixa intenció, els vells habitants del Marítim arremataven també amb el símbol alat les seues fronteres. L’explicació més prosaica és que el ratpenat era un animal beneït en terra d’hortes i aiguamolls, quasi tant com l’andragó, ja que la immensa majoria dels especimens són uns consumats insectívors i el campament de Jaume I i les seues hosts en Russafa, mentres durà el setge de València, devia estar infestat de mosquits.

Desgraciadament moltes de les cases amb ratpenat han sigut assolades i el benefactor símbol ha desaparegut de les de nova planta, encara que no de l’escut del cap i casal ni del de tantes entitats culturals, associatives o deportives. El ratpenat, escampat per tota la corona d’Aragó, ha esdevingut no obstant un símbol de valencianitat i també fon punt de concòrdia heràldica entre els poderosos Jurats i els valencians d’a peu, que s’emparaven ad ell, amb devoció, per a que els protegira de parar com el tio Canya, que acabà, com és sabut, sense les claus de sa casa. Així és com les ales esteses del ratpenat arraeceren de tot mal als valencians, barrats i coronats, que s’acullen a la seua ombra, al marge de l’extracció social, i així es consolidà l’afecte pel mamífer alat.

La conquista del Mediterrani i la pesca del bou

En tot cas pareix ser que fins al segle XVII els noctàmbuls voladorets no ocuparen blasons, ni arribaren a temps, per tant, de contribuir, cuidant llars i tendals, a la conquista aragonesa del Mediterrani. Des de les drassanes del Grau es botaren repolits vaixells per a l’armada reial, amb l’excel·lent fusta del roure valencià, idònia per a quilles i quadernes. Resabuts mestres d’aixa i calafats arredoniren el caràcter senyorial que encara hui tenen les Drassanes, que esperen trobar-se, algun dia, plenes de sentit, com a alberg del llargament desitjat Museu Marítim de València.

Poc tenien a vore estes gòtiques, d’imponents voltes, amb les drassanes familiars que hi havia, vora riu, en el raval de Cantarranes, junt al barquer que, com Caront els dies de bruma i humitat, feia els trasllats d’una vora a l’altra del Guadalaviar; o enfront de la platja, entre les Arenes i les Termes, on es bastien les grans barques de bou, apuntalades directament sobre l’arena. Tan prop com estaven les unes de les altres i des del Grau salpaven les naus per a la conquista militar de la Mediterrània, mentres des del Cabanyal ho féien per a buscar els bancs de pesca que havien d’alimentar a milers de famílies del poble i, també, de pas, proveïr, les taules del rei, sempre de paladar tan fi i estòmec tan agraït.

Sobre la València marítima conquerida a l’aigua es construïen les poderoses naus que portaven als valencians per tota la Mediterrània. Ja de ben antic sempre hi hagué una València que visqué, desacomplexadament, de cara a la mar, ben arrelada en el Mediterrani, somiant i patint vora mar, sobre la novella i ferma terra de l’antic aiguamoll.

Les séquies marítimes i la Venècia d’aiguamoll

Com el territori valencià, la frontera marítima de València també és una estreta franja paral·lela a la mar i clavillada per llits fluvials, en este cas les séquies que la travessen de sud a nord: el riuet, la d’en Gasch, la dels Àngels o Pixavaques, la Cadena i Vera. A finals del XIX per estos amples rierols circulava l’aigua tan cristal·lina que les dones feien allí la bugada, llançols i vestits de diumenge inclosos. Totes les séquies tenien ponts per on travessar-les. La festa de l’aigua era total, en memòria de l’aiguamoll que un dia va ser el poble: la majoria de les cases tenien pous artesians en les cases amb cabalosa provisió d’aigua potable; Joaquim Díez ha documentat l’existència de banys públics i balnearis des del segle XVII; fins fa no res hi havia fonts de beure sobre la pròpia arena de les platges, directament perforades sobre bosses d’aigua dolça, i a finals del XIX, amb l’auge del termalisme en tota Europa, el Cabanyal es convertí en una destinació de referència en la península. Tan és així que, per estrany que resulte, fa a penes quinze anys hi havia una embotelladora d’aigua mineral en el Cap de França, a 200 metres de la mar, Sellarim, que era el nom dels propietaris, Miralles, al revés. L’aigua tenia extraordinàries propietats i s’exportava a tota Europa des de l’oficina comercial de Madrid.

Les hortes i la sedimentació marina acabaren amb l’aiguamoll fa segles –només un i mig en la Malva-rosa–, però ens deixà una de les platges urbanes més amples d’Europa i les aigües freàtiques, termals i “minero medicinals”, que seguixen ahí baix. La memòria d’aquell Cabanyal de finals del XIX que rebé els primers allaus de turistes és efímera, i quasi flamígera, com tot allò passatger que fem els valencians per a delectació dels sentits i sense prestar atenció a la permanència material: els pavellons aquàtics de les Arenes i les instal·lacions modernistes de l’antic balneari, les barraquetes de bany, els “merenderos”, el restaurant Miramar, el tir de “pichón”, l’ostreria, els clotxiners que estigueren instal·lats en el Pedregalet, just on ara hi ha una altra classe de viver, l’EDEM de Juan Roig, el teatre Serrano… Va faltar només algú més agosarat que dissenyara la trama d’una Venècia d’aiguamoll, aprofitant el curs de les amples séquies i els ponts.

De tot aquell esplendor només queda en peu l’edifici de les Termes Victòria i els templets neoclàssics de les Arenes. I no obstant València es capgira cap a la mar, d’una forma intensa i decisiva. El reflex més preclar de la inequívoca vocació marítima dels valentins és la descomunal infraestructura portuària, furtada a la mar, pam a pam, amb la constància i la convicció dels seus impulsors al llarg dels segles, prohòmens del comerç que transformaren, al llarg de generacions, el pont de fusta d’una platja d’arena en un dels ports comercials més importants del Mediterrani. En realitat el Cabanyal de séquies i ponts, el port arrapat a la mar i l’Albufera, amb els seus albuferencs i ravatxols pels canals, tenen, en el seu bucòlic recorregut històric, alguna cosa de Venècia d’aiguamoll.

Una ciutat nova. Mar i riu, en harmoniós maridatge

València ja està decididament escorada cap a la mar. No debades tot allò que queda entre el pont del Real, Alboraya i la vora nord del vell riu pareix condemnat a marcar el devindre de la ciutat en les properes dècades. És el territori urbà que els cabanyalers, no exempts de sorna, anomenen “les àrees d’influència” o, simplement, “les colònies”, no sense certa raó històrica: els llauradors que vivien enmig de l’horta, fa un segle, miraven més cap a la mar que cap a la ciutat. També en menor mida Nazaret i Russafa pel sud. Benimaclet, al seu aire, fa de frontissa amb la resta de València, i Vera és una transició, fins al Carraixet, amb l’horta viva que resistix al nord de la ciutat. Junt al tossal seguix la vella illa fluvial, el cor de la ciutat entregat al comerç d’arrapa i fuig i al “fast food” que alimenten els visitant més vulgars, l’espai que marca la que hauria de ser l’immortal València dels campanars que ens retrata Toni Sabater en la seua magna obra «Ciutat de campanars». I no obstant amenaça en adoptar l’aspecte tòrrid i groguenc, més enllà de l’enormitat patrimonial, d’un decadent parc temàtic.

Més enllà d’intencionalitats polítiques, de grans projectes i paraules ampuloses, els valentins senten una natural i creixent inclinació a endreçar l’eix de la ciutat cap a la mar i són, al remat, els qui han forçat l’escora. Aplegats ací, els governants saben que existixen quatre espais clau que en els propers anys poden facilitar o entrebancar un procés sense marxa arrere: la recuperació de la dàrsena originària del port i la restitució del seu ús per a la ciutadania; la rehabilitació integral i la posada en valor del patrimoni moderniste del Cabanyal; la reordenació del tram final del vell Túria i de Natzaret, i la solució sostenible per a l’extensió de terreny que resta entre el port, el Grau, el riu i les naus Cross. Dosmil anys després la Valèntia fluvial de Brut i de l’exuberant escut de la banya de l’abundància, estén les amples ales del ratpenat jaumí cap a la mar, on seculament arribaren les séquies i els seus ramals. Les huit fèrtils donzelles ens ho recorden des de la font del riu Túria, des del cor de la València romana: l’aigua és la vida. I la València del futur és la mar i el riu, en harmònic maridatge. ¿D’esquena a la mar? Mai més.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email