Marga Landete: "Encaixar l’activitat artística dins de l’administració de vegades costa molt"

VALÈNCIA. Marga Landete no és, en absolut, una nouvinguda al món de la música. A la seua militància en grups com Soul Attack o Els Ximples cal afegir la seua tasca com a docent i investigadora a la Universitat de València o a la Universitat Jaume I de Castelló. I, des de fa tres anys, cal afegir al seu currículum el càrrec de directora adjunta de Música i Cultura Popular a l’Institut Valencià de Cultura. Sota el seu mandat han nascut iniciatives tan interessants com els Premis Carles Santos de la Música Valenciana o el Circuit Sonora, lligats a aquests premis.

Marga ens rep al seu despatx un dimarts que cau el mateix diluvi universal sobre València per tal de fer balanç d’allò aconseguit fins ara, baix la seua direcció, i dels reptes que encara té per davant al món de la música valenciana, des d’un punt de vista administratiu, per al que resta de la present legislatura. De caràcter afable i proper, despatxa les preguntes amb amabilitat i és de destacar l’entusiasme que posa en cada resposta.

-Marga, després de tants anys de lluita a les trinxeres, com s’ha viscut passar ara a l’altre costat de la tanca i estar implicada des d’un nivell administratiu. Era com t’ho imaginaves?
-Jo ja tenia un cert coneixement del sector, evidentment perquè estava dins. Potser el que no m’imaginava era tot l’aspecte de gestió administrativa, que és molt “divertida”, per dir-ho d’alguna manera (rialles). He hagut de fer un màster de gestió econòmica dins de l’administració. El que també vaig notar és que si vens de fora, tens uns ritmes a l’hora de treballar molt més ràpids, i per això cal saber gestionar la teua pròpia frustració, la pressa que tens perquè les coses funcionen. Al final, l’administració té aquest ritme perquè hi hagen garanties de en què s’estan gastant els diners, perquè al cap i a la fi estàs treballant amb els diners de totes i tots.

També va ser molt il·lusionant, perquè jo sempre havia treballat des de l’activisme, i aleshores la possibilitat de poder fer coses que tinguen conseqüències et fa il·lusió però també molta por, perquè també eres responsable de tot això.

-Quin era el panorama musical valencià, per a bé i per a mal, que hi havia quan vas accedir al teu càrrec?
-Les virtuts evidents són que hi ha molta qualitat artística. Sempre s’ha dit que el nostre territori és terra de músics, i això és més que evident, no només com a intèrprets sinó també com a creadors. Hi ha una escena molt viva que, no obstant això, presenta una sèrie de mancances; principalment, a penes es pot viure de l’activitat artística. Després, no només falta projecció cap a l’exterior sinó, fins i tot, hi ha un desconeixement per part del nostre propi públic. A més de les condicions laborals dels artistes.

També, ens vam trobar amb què l’administració només s’havia centrat en proporcionar un tipus determinat de música, deixant de costat les músiques modernes amplificades. Així que el primer que vam fer va ser obrir-ne les portes. Volíem veure “peluts” per l’oficina (rialles) i que les músiques i músics s’acostumaren a relacionar-se amb l’administració. Parlem d’una administració que fins ara tenia molta interlocució amb els empresaris del negoci musical, encara que cap amb els músics. Els músics no es dirigien cap a l’administració de manera organitzada.

-Potser ara organitzacions com el SIMUV (Sindicat de la Música Valenciana) serien interlocutors vàlids amb l’administració?
-Sí, clar. De fet, jo vaig estar en la fundació del SIMUV. Al principi ens anomenàvem “Coordinadora per l’Escena Musical Valenciana”. És una organització necessària, de fet estan presents en la Mesa de la Cultura Valenciana. Ens hem dotat a nosaltres mateixos d’un espai d’interlocució en el que estan representades diverses associacions i agrupacions, perquè tradicionalment cadascun dels agents, músics i promotores sempre solia fer la guerra pel seu compte.

En la Mesa de la Cultura Valenciana hem estat treballant, per exemple, en les bases reguladores de les ajudes a la música. En les bases d’aquestes ajudes feia uns quinze anys que no s’havia tocat una coma, i en tot aquest temps el negoci de la música ha canviat molt. En aquesta Mesa han sigut els diversos agents els que ens han plantejat quines eren les necessitats del sector.

-Quines millores creus que heu aconseguit al món de la música valenciana al llarg d’aquesta primera legislatura des de l’Institut Valencià de Cultura?
-Bé, jo no porte una legislatura, perquè vaig entrar a mitjans de la legislatura anterior. Primer va entrar mitjançant un procés de selecció Abel Guarinos, director de l’Institut Valencià de Cultura, i després les direccions adjuntes. Per tant, jo et puc parlar des que vaig entrar.

En primer lloc, com et deia, hem obert la porta dels despatxos, fet que sembla una frivolitat però és un pas important. Ens hem obert a totes les músiques. Hem establert la Mesa de la Cultura Valenciana, un canal de comunicació directe amb el sector. Hem fet accions molt enfocades a la industrialització i a la professionalització del nostre propi sector, accions que és veritat que encara no han donat els seus fruits, però estem parlant de processos a mig i llarg termini.

Per posar-te un exemple, hem reforçat la Fira Valenciana de la Música, el Trovam, una iniciativa que va ser en principi de l’associació de promotors, però ara ens hem implicat fins a tal punt que la Generalitat és la màxima impulsora d’aquesta iniciativa. I això perquè suposa no només un espai en el qual es pot mostrar allò que estan fet els artistes, sinó també un punt de reunió del sector, tant a nivell de la Comunitat Valenciana com amb membres d’altres sectors. Per exemple, enguany l’associació de sales de concerts d’Espanya va fer la seua reunió anual al Trovam.

És molt important que la gent del sector prenga consciència de la necessitat de ser professionals, ser conscients que açò és de veritat i pot ser una manera de guanyar-se la vida. I no només com a artistes, sinó també en l’àmbit de la gestió musical. Falten mànagers, gestors econòmics, etc. Per això, organitzem cursos de coneixements del negoci musical, on aportem nocions bàsiques de contractació o de monetització de les obres en internet per a fomentar la professionalització del sector. I, també, altres coses com incloure programació familiar dins dels festivals o la formació del professorat de música a les escoles... En fi, moltes coses.

-I, quins són els reptes que queden per davant per a aquesta legislatura?
-Per exemple, la redacció de la nova Llei de la Música que, a més, està inclosa en el Pacte del Botànic. També, ara estem acabant el disseny de les noves ajudes al sector. Ajudes de les que estic molt orgullosa, perquè hem aconseguit diferenciar les ajudes al món professional i al món amateur. Enguany les ajudes estan dotades amb un milió d’euros per al sector professional. Hem introduït les ajudes a sales, a petició de l’Associació de Sales, les ajudes a composició, ajudes per anar a fires, ajudes per al manteniment d’empreses dedicades a la música, perquè siguen estables i tinguen una continuïtat... Tot molt enfocat cap a la professionalització del sector. 

Quan les ajudes ja estiguen aprovades ens centrarem en la Llei de la Música i, ja que estem, m’agradaria demanar al sector també que reflexione al voltant de quins aspectes creu que són necessaris per a aquesta nova llei. També treballarem amb els ajuntaments per tal d’agilitzar la qüestió dels permisos de cara als promotors. Seria interessant poder fer una oficina que centralitzara totes aquestes qüestions.

I després treballarem en l’aplicació de l’Estatut de l’Artista, aprovat fa uns mesos, perquè siga compatible amb l’activitat artística real. Seria molt interessant que els músics tingueren un règim d’autònoms propis, que es tinguera en compte la seua estacionalitat, com passa a França. Això és un treball que s’ha de fer a nivell estatal, però des d’ací farem força també perquè hi haja major seguretat.

-Tornem al tema de l’escassa projecció dels artistes valencians a la resta de l’Estat. Com creus que es podria millorar aquest assumpte des de l’administració?
-És un tema que depèn de molts factors. Primer, crec que les bandes han de ser conegudes ací i tindre una suficient massa de públic. Per això, des de l’administració hem incrementat les ajudes d’assistència a fires. I com que hem d’estar tots junts en el mateix vaixell, crec que també els propis grups han de fer una reflexió per ser conscients del seu propi nivell de projecció i cap a on volen anar.

Hi ha grups que es constitueixen com a empresa i tenen molt clar els seus objectius. De vegades, hi ha grups que només volen tocar al territori valencià i els seus voltants, però hi ha d’altres que volen tocar als millors festivals de tot l’Estat. Nosaltres des de l’administració estem treballant perquè siguen coneguts i iniciatives com els Premis Carles Santos s’han fet per fomentar la visibilitat.

Crec que el creixement ha de ser orgànic, també als grups. Podríem gastar tres milions d’euros organitzant gires de grups valencians per tot l’Estat? Quins resultats reals donaria això? S’ha de començar de baix cap a dalt. Jo he sigut també artista i de vegades passa una cosa: pots ser molt bo, però no li agrades a la gent. L’últim disc que gravàrem amb Soul Attack per a mi era el nostre millor disc, amb una producció espectacular, i després no ens van eixir bolos. Per això, cal fomentar l’autoconsciència.

-L’any passat es va suspendre temporalment Sona la Dipu, el qual es va anunciar que passaria a dependre de l’lVC. No obstant això, el naixement del Circuit Sonora suposa la fi del Sona la Dipu, o encara es troba en fase de reformulació?
-A partir d’enguany anirà de la mà del Circuit Sonora, on hi haurà una mena de concurs de bandes emergents. Ara serà d’àmbit autonòmic, perquè sí és veritat que hi havia grups de Castelló i Alacant que hi volien entrar. Donarem més detalls quan estiga més dibuixat, però sí que serà com el que estàvem parlant, de no començar la casa per la teulada. Farem un seguiment i tutorització de les bandes només siguen seleccionades, donant-los formació i ferramentes perquè després puguen desenvolupar la seua carrera. No els portarem a una fira a Texas a vendre la seua música, perquè no té sentit. Serà una cosa molt més realista.

-Una de les teues competències a l’Institut València de Cultura és la confecció de programació musical i organització de festivals. Dos dels objectius del SIMUV, Sindicat de la Música Valenciana, és la d’aconseguir una major presència de dones als festivals i que els músics siguen donats d’alta en la Seguretat Social pels organitzadors dels festivals. L’IVC té en compte aquests factors a l’hora de confeccionar la seua programació?
-Em fa gràcia quan ara estan venint molts projectes per a fer el 8 de març, Dia de la Dona, i els dius que nosaltres el 8 de març no fem res especial en aquest sentit. Nosaltres ho fem sempre. Als nostres festivals hi ha un mínim del 30% d’agrupacions de dones o compositores i en alguns festivals estem superant el 40 i 50%.

En relació a la contractació, oferim la possibilitat als artistes de ser donats d’alta a la Seguretat Social, encara que majoritàriament presenten factura perquè tenen el costum. Entenc que siga una reivindicació del SIMUV però, per exemple, al Trovam de l’any passat només hi van haver tres bandes de totes les participants que van demanar que se’ls donara d’alta, la resta van voler presentar factura. No hi ha encara una cultura de demanar l’alta. El que realment crec que volen els grups és pagar uns autònoms que siguen equivalents a la seua facturació anual.

-Un altre tema que no cal obviar és la situació de les sales de concerts, les quals s’enfronten a una situació cada vegada més precària. En aquest sentit, crec que ja hi ha hagut reunions entre els propietaris i administració. Què podem anunciar al respecte?
-Ens hem assegut ja amb l’Associació de Sales i s’ha de de dir que de totes les entitats presents a la Mesa de la Cultura Valenciana són dels que més s’ho han currat. Plantejaren una redacció d’ordre d’ajudes i nosaltres en donàrem la forma. Al final, seran ajudes a la programació de la seua pròpia sala, a la que podran optar totes les sales del territori valencià. Ells estaven satisfets amb la línia d’ajudes que s’han tret.

-Una altra qüestió és una major accessibilitat burocràtica que permetera les promotores a programar en espais tancats de gestió pública. Es planteja per part de l’administració facilitar l’entrada a aquests espais?
-Sí que seria interessant, especialment en les grans ciutats, que ens coordinàrem amb les administracions municipals per donar facilitats en l’entrada als promotors, o almenys que foren sempre els mateixos funcionaris qui es dedicaren a gestionar aquestes coses. És cert que encaixar l’activitat artística dins de l’administració de vegades costa molt.

La llei de contractació que hi ha ara és molt restrictiva, i potser per a altres conselleries com la d’Hisenda va molt bé, però nosaltres fem coses molt rares (rialles). Potser contractem una lona per cobrir un teatre sencer, o a persones perquè es pengen d’un sostre, comprem un fum de bigots postissos... Som els rarets dins de l’administració, i clar, de vegades arriben funcionaris que els rebenta el cap quan veuen tot açò (rialles).

-Hem vist darrerament el tancament de discogràfiques com Mésdemil o Comboi Records. Fins i tot, cada vegada són més els músics que han de recórrer a les campanyes de micromecenatge per tal de finançar els seus àlbums...
-S’han de tindre també en compte les circumstàncies personals. És veritat que, en casos com el de Mésdemil, estem parlant de gent que ha treballat contra vent i marea, en les pitjors circumstàncies, per editar la música feta al nostre territori. Arriba un moment en el qual l’esgotament després de la travessia en el desert, encara que les coses vagen millor, perquè precisament Mésdemil començava a tindre beneficis quan tancaren, és el que t’acaba fulminant. És una llàstima, perquè són discogràfiques que tenen un catàleg al·lucinant.

Per això, jo sempre insistisc en què açò ha de ser una activitat que et done per a pagar el lloguer, en bones condicions. Si no, gent amb tant de talent que han treballat de forma brillant s’acaben cremant. Nosaltres no podem salvar empreses des de l’administració, però sí que hauríem de proporcionar les ferramentes perquè tingueren una miqueta més de respir.

D’altra banda, tenim les ajudes a la producció discogràfica. Hem obert la possibilitat a què un autònom puga demanar l’ajuda, sempre que estiga donat d’alta en l’epígraf corresponent. Hem afegit, també, les ajudes a la producció de videoclips, per adaptar-nos a aquests temps en què hi ha gent que no trau discos, sinó directament singles. De fet, hi ha gent que als Premis Carles Santos em preguntava que per què continuem premiant els discos. Ho fem perquè som els garants del patrimoni musical valencià i, per això, comprem tots els discos que apareixen al dipòsit legal de la Comunitat Valenciana. A mi m’agradaria que es continuaren publicant discos.

-I ja per acabar, des d’un punt de vista personal, com li agradaria a Marga Landete que fora aquest 2020 en el plànol musical?
-M’agradaria que els artistes i tota la gent que estem dins de la indústria com tècnics, promotors i gestors, entre d’altres, puguen treballar en bones condicions i puguen permetre’s pagar el lloguer amb la seua activitat artística. Això per a mi ja seria un somni. I, si a més veuen reconegut el seu treball, ja seria meravellós.