Maria Ibars: una guia de lectura

VALÈNCIA. A pesar que les institucions s'estan bolcant, en major o en menor mesura, amb l'Any Vicent Andrés Estellés, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua també vol posar el focus en una altra escriptora imprescindible per a la literatura en valencià, Maria Ibars. La novel·lista i poeta, a més de pedagoga, és un tresor amagat, amb una vida complexa que va alimentar precisament un punt de vista únic en les històries que contava. “A l’ombra del Montgó” era algo paregut a la seua signatura, una frase recurrent que apareixia en els seus llibres, d'alguna o una altra manera i que simbolitza la seua forta vinculació amb Dénia.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va proclamar a finals de febrer l'inici dels actes commemoratius, encara que, com és lògic, el major homenatge és descobrir, llegir i aprofundir a una autora poc reivindicada. Maria Ibars escriu des d'un lloc estrany d'entendre des del present: d'una banda, era una persona catòlica i conservadora; per altra, la separació de facto amb el seu marit i la seua independència va marcar una literatura en la qual posa en relleu l'opressió contra les dones, a més de ser una ferma defensora de la renovació pedagògica.

Els primers passos literaris de Maria Ibars seran en el terreny de la poesia, a través de la col·laboració amb diferents mitjans de comunicació com Las Provincias o El Vers Valencià. Va començar a publicar a les portes de la Guerra Civil, però no va ser fins a 1949 que va publicar el primer recopilatori, Poemes de Penyamar, en el qual eixa ombra del Montgó ja estava molt present. Aquest poemari és imprescindible en la seua carrera perquè recull el gruix de la seua producció poètica i és a partir del qual naixerà una nova antologia, que editarà enguany l'Acadèmia Valenciana de la Llengua a càrrec de Maria Àngels Francés i Àngels Gregori. De Poemes de Penyamar cal ressaltar la capacitat de Ibars per a generar paisatges literaris i el detall i el realisme amb el qual imprimeix els seus poemes, alguna cosa que s'estendrà també a la seua prosa.

En el terreny de les novel·les, hi ha dues que destaquen en el que a rellevància i estudi s'han fet d'elles. En primer lloc, Vides Planes, una novel·la en la qual reflecteix precisament eixe punt de vista femení (que no feminista) sobre el que Carmen Martín Gaite anomenaria “usos amorosos” del segle XX. A través d'una història d'amor, en eixe encreuament entre el romanticisme, el naturalisme i el costumisme, Ibars acaba fent una radiografia quasi antroprològica de la vida a Dénia, a través dels seus costums, tradicions, jocs, cançons o menjars.

En primer pla, en tot cas, es conta la història d'un matrimoni fallit i de vides solitàries, en les quals aparentment no succeeix res. També és un bon reflex a la visió romantitzant de la vida rural, que travessarà altres obres de Ibars.

La seua última novel·la, que ni tan sols arribarà a veure publicada (encara que per poc temps) és L’últim serf, en el qual també està un aspecte fonamental de la identitat de la mateixa autora: el seu origen humil. La història que arma conta la vida en una fàbrica de pansa en el pas del segle XIX al segle XX. Una història que vol relatar, precisament, la vida de la classe obrera rural front a personatges estereotipats que venen de la ciutat i les desigualtats d'aquella època. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua co-editarà amb la Institució Alfons el Magnànim aquesta obra, que ja va publicar en 1993.