Més de 30 anys inventant Railowsky

VALÈNCIA. Amb puntualitat britànica, Railowski alça la persiana a les deu del matí. Un acte quixotesc que porta assumint Juan Pedro Font de Mora (Madrid, 1963) des de fa més de 30 anys en el molt burgés carrer del Gravador Esteve, a l’Eixample de València. L’aspecte del llibreter té alguna cosa del personatge de Cervantes també i de Quevedo, amb el bigot, la barbeta i unes ulleres tan característiques de la botiga com el seu logotip. En tot cas, el seu treball i el seu negoci remeten a un altre temps. Ell reconeix que una llibreria i galeria especialitzada en fotografia “quan vam començar era una cosa de marcians”, però tres dècades després el seu cognom i el de la seua criatura ja es confonen. Durant la conversa parlem de railowskyà per definir eixa manera seua tan personal i lliure de fer les coses i anar a la contra. Si encara no la coneixen, passen i vegen.

– En el documental Universo Railowsky (Rafa Casañ i David Molina, 2012) que va gravar Endora Producciones estàs sempre pegant-li voltes a l’idea de tancar la llibreria, a no poder seguir... Se t’ha passat ja?
– Una llibreria sempre té eixa espasa de Damocles damunt. Realment sí tinc eixe temor, però el tinc ja assumit. El que tinc clar és que a estes altures no faré una altra cosa que vendre llibres o treballar en esta faceta de la cultura. Railowsky no és únicament llibreria, també és la sala d’exposicions i tota l’activitat cultural que se genera dins i fora d’ací. Crec que se podria mantindre l’estructura railowskyana, per dir-ho d’alguna manera, sense ser física.

– 30 anys ja... I haveu sobreviscut a Kodak.
– Sí, hem sobreviscut al món analògic. El problema més gros que tenim moltes indústries és el tema digital, sobreviure a eixe món virtual que funciona des de casa ha sigut una reconversió molt forta per a moltes llibreries. Continuem anant a contracorrent, ara que està de moda comprar per internet nosaltres apostem pel contacte humà. I, per exemple, una font d’ingressos important en els últims temps són cursos d’escriptura creativa presencials que fem a la sala d’exposicions.

– Tot el món es passa el dia fent-se selfies amb el mòbil. Ha augmentat això l’interés per la fotografia?
– Malauradament, no. És molt difícil arribar a fer una bona foto. Bé, una bona foto sí es pot fer de casualitat però fer moltes bones fotos és molt complicat. Ho aconseguixen artistes i ull fotogràfic en té poca gent. El que falta en el món actual és esperit crític. Saber llegir una fotografia s’adquirix a base de vore moltíssimes fotos, moltes exposicions i llibres, però no qualsevol llibre. Una de les funcions dels negocis culturals és educar la gent perquè sàpiga vore, que tinga cultura fotogràfica. Encara la foto és la germana pobra del món de l’art i és minoria dins la minoria. Això és un dels encants de la foto artística... és un club, una mena de secta que fa germanor entre els pocs que estem en la història.

– Et mantens fidel a la fotografia analògica?
– Sempre hem apostat per les fotos analògiques. Vivim en un món tan especialitzat que inclús dins la fotografia t’has de decantar i nosaltres ho hem fet per la fotografia química, la clàssica. La nostra imatge de marca és la fotografia documental de la segona meitat del segle XX. Sempre ens hem guiat pel model de botiga parisenc. Quan jo era jove i anava a París sempre em quedava al·lucinat del nivell d’especialització dels comerços... Nosaltres vam apostar per eixa hiperespecialització dins del món de les llibreries. Quan vam començar era una cosa de marcians, una llibreria especialitzada en fotografia en València i molt concreta, però és la manera de sobreviure.

Conversem a la taula que separa la zona de llibreria de la galeria, al costat d’unes magnífiques fotografies de Pilar Pequeño, uns bodegons preciosistes “sense cap retoc digital”, com puntualitza Juan Pedro. Ara Railowsky exhibix el seu tradicional Mercat de Nadal, una mostra fotogràfica col·lectiva, una més en un espai que porta prop de 300 exposicions en 31 anys. Més de 2.000 fotògrafs han passat per estes parets, incloent Henri Cartier-Bresson, a qui la llibreria li deu alguna cosa més que el nom: “Cada vegada que torne al seu treball em sorprén la qualitat, el classicisme i la modernitat que tenen alhora les seues fotos. Ell és un dels fundadors de l’agència Magnum de fotògrafs independents que sempre va tindre un esperit anarquista i lliure. Railowsky també ha tingut eixe esperit (riu), un poc àcrata en el sentit de desordenat i d’anar per lliure. Un dels nostres privilegis és exposar sense condicionament comercial, i ens dona una llibertat absoluta.”

El cas és que la llibreria pren el nom i el logotip d’una foto clàssica que el mestre francés va prendre a París en 1932: Darrere l’estació de Saint Lazare. A la paret del fons es veuen dos cartells anunciant Railowsky, darrere el vianant en l’instant decisiu que salta. Però resulta que els cartells esgarrats en realitat anunciaven una actuació del pianista Brailowsky, un especialista en Chopin hui oblidat.

– És cert que el mateix Cartier-Bresson és qui vos va avisar de l’errada en el nom?
– És així, si no potser encara no ho sabríem. Teníem el costum de fer les invitacions en paper per a les exposicions i s’enviaven a més de 2.000 persones, unes 100 a l’estranger. Sempre li enviàvem invitació a Cartier-Bresson i en un parell d’ocasions ens va contestar. La primera ens va dir que estava molt content que haguérem posat el nom de la llibreria basat en una foto seua però ens va explicar que el nom en realitat era Brailowsky. En la nostra ignorància vam gastar la seua foto sense demanar permís a l’agència Magnum, però el mateix Cartier-Bresson no ens va dir res, al contrari, ens va contestar de manera molt carinyosa. Coneixent la història de com es va crear la marca dona per a una història de ficció. Sempre em ronda pel cap un concurs de relats curts en torn a la figura de Railowsky i potser ho fem en 2017. 

– I la foto va arribar a exposar-se ací?
– Sí, en 1995, pel dècim aniversari. Vam exposar fotografies de xicotet format i de la primera època de Cartier-Bresson, incloent la famosa fotografia. Cada cinc anys fem alguna cosa especial. Ara, en la presentació de l’exposició al MUVIM dels 30 anys de Railowsky vaig comentar que tenim el costum de marcar-nos objectius quinquennals, com feien a l’antiga Unió Soviètica, i no complir-ne cap d’ells, com feia la Unió Soviètica.

– De fet la festa dels 30 anys s’allarga en 2017.
– Sí, ara s’exposa en el MUVIM la primera de les tres grans exposicions, la dels fotògrafs més clàssics: Cristina García Rodero, Xavier Miserachs, Joan Colom, Joaquín Collado... En cadascuna hi ha deu fotògrafs. La segona, de fotoperiodistes, s’inaugura el 26 de gener en La Nau: Gervasio Sánchez, Sandra Balsells, el valencià José Aleixandre... La tercera serà en març, a la Facultat de Belles Arts de la Politècnica, amb els “raritos” que dic jo: Chema Madoz, García-Alix, també Pilar Pequeño; l’avantguarda més artística o més creativa dins el món clàssic de Railowsky. També hem fet 18 exposicions diferents amb el nom de Rodalies: amb obres d’estudiants i agrupacions fotogràfiques.

– Després de tantes exposicions podries triar les tres més especials per a tu?
– Podria triar-ne tantes... A Cartier-Bresson l’anomene sempre, mestre de mestres. També va estar molt bé d’Alberto Schommer una que es deia Máscaras, fotos de gran format de personatges coneguts de la literatura sobretot, com Gabriel Celaya o Rafael Alberti, amb llum zenital en blanc i negre. La de Chema Madoz també va ser especial perquè és un dels nostres descobriments, encara que ell es va descobrir sol, com diu al documental Universo Railowsky. Va ser la segona exposició de Railowsky i la primera d’ell fora de Madrid, crec que tenia 27 anys, començava i no sabia si continuaria en la fotografia. En novembre del 85 per a ell era una aventura vindre a exposar a València. Quan vam fer 25 anys va tindre l’amabilitat d’exposar ací novament amb fotos de primera època.

– Són molts els descobriments de Railowsky?
– Bleda y Rosa, per exemple, van fer ací la seua primera exposició individual. El que passa és que normalment ells no ho posen als seus currículums. Són coses que passen: dins de ser un referent de la foto espanyola, no estem dins de l’star system. No se’ns considera, també perquè no volem, no som una potència de mercat. Hi ha fotògrafs que quan arriben a un cert nivell no ho diuen, ells sabran per què. Però vam ser els primers a exposar noms reconeguts després: Sergio Belinchón, Fran Herbello, Pablo Fuentes i molts més. I no és per posar-nos medalles, però la figura del valencià Joaquín Collado s’ha començat a reconéixer des que va exposar en Railowsky en 2002. Ara això ha culminat amb la compra de l’IVAM de 28 fotos d’ell del barri xino de València en la qual hem actuat d’intermediaris.

– Serà difícil que tries entre tants llibres i fotografies els teus favorits, però ens fas una recomanació almenys?
– Diane Arbus per la seus psicologia del retrat entra dins la classe de fotografia que més m’interessa, com retrata la vida, un món injust amb tant de patiment, ella ho reflectia molt bé. (S’alça i torna amb l’exemplar amb què després es deixa fotografiar per il·lustrar esta entrevista) Este llibre sempre intente tindre’l de fons de llibreria, la portada és realment inquietant, m’agrada molt, amb les dos bessones que més que tendresa donen por. Un dels poquíssims llibres de col·leccionista que tinc és In the American West, de Richard Avedon, en una edició magnífica de gran format. No tinc eixa voluntat de col·leccionar, encara que en algun cas em dol vendre alguns exemplars que porten temps a la botiga i que ja són un poc com fills meus.

– Però sí hi ha una col·lecció de fotografia de Railowsky. Quin és el seu futur?
– Esta col·lecció va menejant-se, la lloguem o cedim a centres culturals. Hi ha un fons molt gran però fotografies realment importants potser hi ha 150 i no totes són nostres, una part és de cessió o préstec. A la llarga acabarem fent una fundació perquè se conserve, es mantinga i continue circulant, que és el que ens interessa.

Deixem Juan Pedro Font de Mora atenent clients entre muntanyes de llibres que, confessa, sempre estan pendents d’ordenar. Al llarg de l’entrevista la seua seriositat aparent ha anat deixant pas a unes quantes rialles. Un sentit de l’humor soterrat que també es manifesta a les botelles de la cervesa Beerlowsky, creada pel 30 aniversari de l’establiment i amb reproduccions de fotos de primer nivell, com no. L’home que inventa cada dia Railowsky afirma a l’etiqueta que el consum regular de cervesa és el secret dels 30 anys que porten junts: “Açò m’ha ajudat a mantindre la calma, l’humor i el sentit comú per aguantar en este ofici d’alt risc que és el de llibreter”.