A partir d'un record d'infantesa, Antoinette Portis celebra el poder de la imaginació i l'enginy amb què els infants fan servir el més mundà dels objectes a l'hora de transportar-se fins als móns més particulars i crear les pròpies fantasies
VALÈNCIA. De vegades, les millors joguines són aquelles que sorgeixen a partir dels objectes quotidians i això bé que ho sap Antoinette Portis, qui s’inspira en el record d’haver jugat amb una caixa amb la seua germana quan totes dues eren ben menudes. Així, a No és una caixa (Kalandraka, 2017), Portis captura aquesta emoció infantil que se sent en trobar un element de cada dia i en convertir-lo en una cosa altament inversemblant tot evocant un joc innocent. Aquest és, per tant, un àlbum il·lustrat sobre el poder de la imaginació dels infants contat únicament mitjançant un conill i una caixa de cartó. El protagonisme que se li atorga a la caixa, però, és tan innegable en aquesta obra que s'evidencia ja des d’una coberta i una contracoberta encartonades, que simulen la materialitat d’aquest element, un efecte visual que es reforça amb la presència d’un avís, com ara "mantingueu-lo en aquesta posició" i s’acompanya alhora d’unes fletxes que marquen la disposició correcta i d’una indicació del suposat pes net d’aquest producte, 250 grams exactament. A més, les guardes segueixen també aquesta estètica de cartó i contribueixen en aquest engany visual, al presentar-se amb un paper d’un gramatge més gros que la resta.
Tot i que en en el text no s'explica com aquest personatge ha arribat a aconseguir aquest objecte, Portis crea una seqüència d’il·lustracions deliciosa de l’instant en què l’animalet es troba amb un esquemàtic rectangle, amb la caixa per tant, l'observa i decideix arrossegar-la per a emportar-se-la amb ell. Amb tot, el més curiós és, precisament, que totes aquestes accions silencioses i encadenades no formen part de la narració pròpiament entesa sinó que es presenten molt abans que aquesta comence, camuflades entre els títols interiors, els crèdits i la dedicatòria. Es tracta d'una complicitat visual que el lector espavilat descobrirà i el que no, s'ho perdrà, però no li dificultarà la comprensió de la història. Tanmateix, convé destacar-hi que la presència de totes aquestes claus visuals presentades anteriorment al relat, no són casuals ni anecdòtiques sinó que són tan idònies com necessàries per a convertir aquest llibre en un objecte en el qual tots els elements són susceptibles d'intervenir en la narració i en la comprensió del missatge, exactament com demana l’àlbum il·lustrat.
Altrament, pel que fa a la història, aquesta s'organitza a partir d'una sèrie de preguntes juntament amb les respostes posteriors del conill. En aquest sentit, "¿Què fas assegut en una caixa?", és la interrogació amb què s'enceta el relat, una qüestió tan sintètica com directa que s'oposa a una imatge de traç negre, intens i senzill sobre un fons blanc. Contràriament, en passar la pàgina, el minimalisme cromàtic anterior desapareix i es substitueix per la vivacitat del color roig sobre el qual s’hi pot llegir un contundent "No és una caixa", una contestació que prové presumiblement de la veu desafiant del conill qui, aquesta vegada, es representa altiu mentre viatja en un cotxe esportiu, amb les orelles al buf del vent i els ulls protegits per unes ulleres; un vehicle traçat amb un línia roja sobre el rectangle per a remarcar el caràcter fantàstic d’aquest i per a demostrar que una caixa pot servir com automòbil però també com un pic d’una muntanya, com un vaixell pirata, com una cistella d’un globus, com un coet i com moltes altres coses més.
La narració, per tant, s'estructura a partir d'una veu possiblement adulta que interroga el conill sobre la caixa alhora que aquest protesta contestant sempre amb el títol del conte mitjançant un codi plàstic que juga amb els canvis de colors per a ressaltar l’entreteniment experimentat per aquest personatge amb la caixa davant la incredulitat de qui pregunta, que es mostra amb colors més neutres, conjugant-se el text i la imatge extraordinàriament. La demanda torna, doncs, cada vegada que el conill canvia de posició respecte de la caixa mentre que la resposta sempre és la mateixa. És així com la imaginació del conill porta el lector cap a llocs insospitats fins al final de la història en què, de sobte, canvia la contestació i el conill desvetla que, certament, es tracta de la seua "No-es-una-caixa", una reivindicació intel·ligent d’aquesta capacitat d’inventar noves realitats que s’allunyen dels límits i la lògica que el pas dels anys ens imposa als més grans.
Publicat per primera volta l’any 2006 per l’editorial anglesa HarperCollins, aquesta obra és, a hores d’ara, tot un clàssic dels àlbums il·lustrats i ha obtingut un parell de premis que n’acrediten el valor. Es tracta, en essència, d’una exaltació de la fabulació i la creació sense límits, de l'humor i de la màgia que brolla des d'una simple caixa de cartó. Una obra amb un atractiu universal per als lectors joves i els oients més primerencs que es presenta amb una estètica acurada i conceptual i amb a un agradable sentiment nostàlgic que ens fa retornar a aquell temps en què els joguets no necessitaven ni piles ni bateries i en què obrir un llibre era sempre la més gran de les aventures.
