X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

València, quina paciència

Per què s’estressen els valencians?

3/02/2019 - 

VALÈNCIA. Ja sabem que els gens són els culpables de moltes coses, sempre paguen els plats trencats, són l'ase dels cops. Estan involucrats en un munt de patologies al llarg de la nostra evolució com a espècie. Ens alteren de valent, condicionen la salut i la personalitat. El nostre genoma, tan humà, juga amb una xifra d’escàndol, 20.300 gens, i en gran majoria els tenim duplicats. Darrerament s’estudien quins són els factors que els commouen i com alteren la nostra conducta. He llegit que dos professors, Sato i Kawata, de la Universitat japonesa de Tohoku, investiguen en cos i ànima aquesta predisposició que fa canviar el nostre xip. Com ara? El gen de l’ansietat. Aquesta alteració que ens fa passar neguit. Una tendència inquietant, a tenir en compte, en aquest moment social, polític, patètic i convuls que ens toca viure. Els gens que mobilitzen neurones i guarden, com si carregaren en un mocador de fardo, els neurotransmissors de la serotonina. Ells vetllen pel nostre humor i per la nostra capacitat d'agitació. Aquesta substància està implicadíssima en mecanismes com l'estat d'ànim, la son, el desig sexual, la gana, la temperatura corporal, la memòria... Ens han repetit la lliçó, mil cops, que som personals i intransferibles. Doncs ara ja sabem que l’ansietat i totes les seues variants també podem fer-nos diferents i “únics”. La inquietud, amb previsualització anticipada de qualsevol perill o alegria, ens organitza els dies, ho desitgem o no.

El cas és que els valencians patim una amenaça constant, que jo recorde gairebé perpètua. Advertiments, provocacions, intimidacions, fanfarronades, compulsions... en tenim de tots els colors, de forma subtil i perversa. De vegades són ben visibles i d’altres es camuflen sota l’habilitat malèfica d’aquells fan i desfan, a tort i dret, al nostre territori. Amb raó, els gens van de cul, l’ansietat els supera. Experimentem al cos intranquil·litat i tensió amb un xic de culpabilitat després de sospesar què vàrem votar fa quatre anys i què n’hem tret en clar. La nostra intenció ha estat trellat i canvi. Ara necessitem un cataplasma però sembla poc curatiu. València és un escenari prou difícil, trampós com una partida de truc. Inquietud, agitació, inestabilitat i ansietat en tenim per donar i per vendre. Recentment ens arriben informes que ens tornen a treure de polleguera, que fan perdre el seny a qualsevol ciutadà amb ganes de millora, de qualitat en majúscules. Titulars plens de maquillatge exagerat ens desequilibren amb regust àcid de llimones i taronges enfangades esquitxant la terra,  abandonades als camps.

Foto: JOSÉ AZKÁRRAGA

El nostre país és un goig sense alegria, un indret que és una exultació i que supera el grau de pobresa pel que fa a la resta de veïns de l’Estat. Som un 11,6% més pobres, als darrers llocs de la cua. Per què nosaltres som gairebé els últims de la fila? L’AVE, Associació Valenciana d’Empresaris, juntament amb l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) ens alerta i informa. Ells coneixen el marro, saben quin pa hi donen. L’ocupació, també tocada i dolguda, es manté un 10,1% inferior a la que hi havia el 2008. València ha fet balanç en acabar l’any deixant entreveure aquesta crisi sense fi. La pregunta no és per què s’estressen els valencians, sinó de què? El Molt Honorable Sr. Ximo Puig, amb optimisme morellà, destaca que la taxa d’atur baixa un 14,3%, ho emfatitza amb una piulada positiva, twitter és voler i poder. El sindicat CCOO, davant les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), no tira coets ni fa pirotècnia. Diuen, críticament, que al País Valencià preocupa l’atur, sobretot el de llarguíssima durada. Manifesten que som lluny de les xifres d'ocupació del 2007, on la taxa d'atur era del 8%. Persones sense treball als darrers anys? Vora el 49,1% i moltes en risc d’exclusió. Malgrat tot, des del Govern del Botànic recorden aquest creixement, un 1,32%, de l'ocupació, precària o no. Els polítics s’acomboien tan panxacontents amb la xifra subratllada en fosforescent del seu guió electoral.

L’ansietat de soca-rel es percep. Les eleccions alteren els gens? Demanem tractament per a les pròximes, les de maig? Un trastorn, el de la nostra ansietat, a considerar pels polítics. Alerta amb les formes, com i de quina manera diuen i parlen. Nosaltres vigilem les destrosses sentimentals i urbanes, reclamem la mediterraneïtat ben entesa, la cosmopolita i oberta. Volem productivitat educativa, sanitària, social a dojo, com a oxigen contra la commoció que perfora l’impuls i els anhels. Els trastorns d'ansietat provoquen individus sense desig, ànimes tristes i vulnerables. Fugim dels  símptomes més evidents i de la cronicitat. Exigim una civilització política que no incremente els nivells d’ansietat, que no manipule amb falses promeses. Els afanys s’han d’alimentar dels del poder, han de nodrir els ciutadans. Només un tast de gourmet, amb delicadesa, en aquesta època d’escassesa de gust.

Probablement desitjar en excés, tant en política com en ciutadania, és una llauna. Empipa, crea ansietat i fa estar sempre a l’expectativa. Aquesta inclinació per posseir, per impulsar el desig, ens trastorna l’enteniment i desbarata la rutina. Els més experts expliquen, amb tota mena de cabòries, que també ens estimula. Estan convençuts o més aviat ens ha d’acoquinar aquesta afirmació? La humanitat es veu implicada amb l’assumpte “desitjos i afanys” des del seu origen, no podria ser d’una altra manera. I els valencians també són a la trama. La necessitat d’estar motivats amb anhels és una condició irrenunciable en aquesta carrera, gairebé espacial, per l’espai vital que xafem al llarg dels dies. 

Gaudir i posseir són verbs que s’acoblen perfectament davant d’allò que volem assolir. S’ajunten amb el deler que amb convicció provoca la satisfacció espontània, la que brolla còmplice de la il·lusió, la que fa saltar i viure amb alegria. Una mena de desig urbà vital, una classe de coreografia enèrgica i estimulant que dansa per una ciutat moderna. Com ho fan les protagonistes del magnífic curt d’animació francès, La joie de vivre. Una obra mestra de l’època d’entreguerres creada per Anthony Gross i Hector Hoppin. Nosaltres dansarem i botarem a la valenciana. L’alegria de viure que fa menjar-se el món per les teulades de París o de València. Allunyant la tensió, la fatiga, l’estrès crònic. El cervell és ben savi i sap interpretar l’amenaça incessant. L’ansietat entremaliada s’enlaira i aterra amb subtilesa. Vigilem les pròximes eleccions, els nostres gens ho agrairan. El desig potser és la passió de viure en llibertat.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email