Petat de Petetes

VALÈNCIA. Quin privilegi ser intel·ligent i culte, escapolir-se dels cretins. Sense passar per institucionalitzacions compromeses, sense plantilles consigna, sense haver de pegar cabotades estúpides. Fer rotlle per ser escoltat amb interès ja és respectable, però deixar eixerits com un gínjol als qui t’atenen ha de ser el súmmum. Considere un luxe aprendre dels qui saben de debò. És el moment en què fem els ulls com unes taronges, quan els obrim amb molta satisfacció, espavilats i contents. La intel·ligència sempre s’alia amb la raó, aclareix els problemes en condicions d’igualtat, amb coneixements adquirits pels anys, per “l’edat d’or” personal que el temps ha modelat. L’honestedat intel·lectual beneficia la salut d’un target assortit, d’un públic que reconeix, amb els cinc sentits, excel·lents llibres, pintures, fotografies, pel·lícules, cançons, sèries, programes, col·loquis... dels que fan bon profit. Aquests humans amb l’intel·lecte ben acabat, savis i sincers, són estudiants in saecula saeculorum. Escorcollen constantment, observen amatents la vida. Mai no fan abraçades a la vanitat, són humilment il·lustrats. La lucidesa és senzilla, mai no és prepotent. 

La gent que més m’ha ensenyat sempre ha estat així: desperta, sincera, aguda. Oferint-me el seu sentiment de cultura barrejat amb talent. M’han fet un sandvitx saberut ben sucós, amb humor i ironia, perfecte per mossegar. Un entrepà, de massa mare, d’aquells que al primer mos t’entra la gana de saber-ne més, d’afartar-te gaudint de tantes coses per tastar. Un companatge que digereixes rebé i fa salut. Paint perfectament, encuriosint-te sense vacil·lar, fugint dels succedanis, dels impostors embafadors edulcorats i processats. Valorar el quocient intel·lectual és ben subjectiu, força delicat. Els il·lustrats, els estudiosos, els cultes carregats d’intel·ligència i autenticitat, ens deixen extasiats de raons, ens obren, amb una generositat que no té fi, a mans plenes, un gran finestral de bat a bat. 

Però aquest país també està carregat de “setciències”. Pedants buits, entremetedors apassionats del xafardeig, divulgadors indiscrets de romanços, que, a més, fan gala d’un gran nivell de presumpció. De tot treuen profit, sempre  estan a la que salten. A tota hora claven mossegada ben hidratada. Ben segur que s’apliquen un filtre solar amb factor de protecció de 50 SPF perquè  s’acosten al sol que més escalfa. Asseguren saviesa, donen el peu i prenen la mà. Són aranyes, escorcollen per treure guany de tot. Sempre intenten munyir la vaca. No perden pistonada. Unes llémenes de manual. Saben més que l’oli ranci. Aleshores els podem reconèixer fàcilment? De quina manera? Per l’atreviment, l’astúcia, la hipocresia, la sagacitat? És la manera de distingir els vividors? Fa el mateix l’espavilat working class  que el perspicaç high class? Tots dos perfils actuen a so de tabals, ostensiblement. Uns amb  deliris de grandesa, els altres pixant alt. Són experts en adoptar actituds, canviants, sense prejudicis. Rigorosos de pacotilla. Com que han de saber de tot, a correcuita, no acaren la informació! On van dir blanc ara diuen negre! Difícils detectar-los, descobrir el marro a la primera fins a conèixer on els cou.

La presumpció és ridícula i patètica. Enlluernar cada dia, demostrar “cultura esponja”, xuclar d’ací i d’allà, desplegant una col·lecció de recursos  vanitosos de lletruts doctors, ha de ser extenuant. Fer-se gros tirant de veta mira que és lleig! Encara com no han descobert la sopa d’all! Sempre volen abastar el cel amb les dents, postisses o no. Viuen en la falsificació del seu personatge! El cas és que, ací, estem petats de “petetes” (aquell “milhomes pingüí”, saberut i repel·lent, que sortia, amb el xumet penjat i gorra de llana, a la TVE dels anys setanta, a “El libro gordo de Petete”) Són la mena d’elements ronsejaires, d’historieta rància que no duen pipo, més “savis” que un Salomó. Pretensiosos amb molta barra i desvergonyiment en bucle. Aquests adjectius qualificatius tampoc no entenen d’edat, els trobem en tots els àmbits. La intrepidesa ignorant és una temeritat insolent. La gosadia descomunal d’aquests personatges la paguem sovint tots nosaltres. Ocupen tota mena de càrrecs perquè es premia la burrera “camuflada”. Uns distribueixen el benestar, uns altres se situen mirant a càmera, alguns seleccionen menús de tota índole, molts controlen el gust, el mal gust en la immensa majoria dels casos... Una “multitud”, seleccionada a la carta, dissenya el futur urbà, fins i tot volen dominar la mar... Petat de Petetes, sí! Les ocurrències les munten sobre la marxa, a l’engròs, sense gràcia. Sovint tot ho fan pastat a l’antiga.

Som molts els que estem una mica cansats de patir tanta impostura histriònica de coloraines, de dreta a esquerra. Tips de plagiadors i  imitadors (no diré els noms de les mones) de prohoms amb carisma, de dones i homes, que ja no hi són. Estem farts de gent sense solta, llengueruts que parlen d’allò que acaben d’enxampar, d’automàtics “rosegagoogles”, de preguntadors que no són capaços de seguir les respostes de l’entrevistat... Saciats de manipuladors, ben entrenats, amb la intenció de tenir la paella pel mànec. En tenim una barbaritat de perfils, sense límits, de setciències i lletruts que creixen com les verdolagues dels camps. També, tot siga dit, “un verdolaga” és un beneitot, curt d’enteniment. Però aquesta espècie de nous “enciclopèdics” són uns fenòmens, unes rates sàvies amb l’ego saturat d’ells mateixos. No menjar-se un torrat, no tocar cuixa, seria un drama. Són els professionals, amb molta traça, martellejant de tabarra amb llengua de destral. Un desig immoderat  de fer el gall, de fer-se notar en el corral, arrasa entre els vanitosos. Abusadors de la  nostra paciència, experts en posar-nos l’albarda. I ací estem, cosits de Sèneques. Ple a rebentar d’oracles-petetes amb ciència infusa.