Podries: perquè la tristesa d’ells també és la nostra

VALÈNCIA. Si haguérem nascut en un altre lloc, possiblement tot seria diferent, unes coses podrien ser millors, sí, però d’altres, potser, més dolentes. Tanmateix, el que és cert, és que, independentment del lloc d’origen, nosaltres som éssers humans amb uns mateixos sentiments i unes necessitats comunes. Consegüentment, la solidaritat amb qui pateix hauria de ser una obligació indispensable per a tothom. Joana Raspall (Barcelona 1913-2013) ja va alertar d’aquesta certesa innegable sobre la condició humana amb un emotiu poema que, amb el temps, ha esdevingut un homenatge sincer per a tots aquells que han hagut d’abandonar involuntàriament el seu país, la seua ciutat i, en definitiva, sa casa i han hagut d’enfrontar-se, per tant, a una nova vida incerta i desconeguda. Com que, malauradament, aquest versos encara estan plenament vigents, l’editorial Takatuka ha recuperat i actualitzat aquesta composició poètica amb Podries, un àlbum il·lustrat amb el mateix títol que el poema i que es presenta amb les il·lustracions d’Ignasi Blanch. 

Escriure poesia per als més menuts no és una tasca tan senzilla com aparentment sembla i fer un àlbum il·lustrat amb un discurs visual i narratiu ben estructurat i coherent a partir d’una d’aquestes composicions i sense caure en la moralina habitual d’aquest tipus de publicacions tampoc no ho és. Tot i això, el fet que Joana Raspall siga una de les escriptores catalanes més ben considerades en l’art d’escriure versos per a infants afavoreix el bon resultat, i els editors bé que n’eren conscients. No debades, Raspall ha estat una de les renovadores d’aquest gènere literari així com una de les autores més llegides i conegudes pel públic infantil, com també ho és el valencià Marc Granell, qui cal destacar que també ha contribuït en aquest acostament de la poesia als més menuts. Amb tot, juntament amb la qualitat literària, Podries és també una mostra de la inquietud artística que persegueix aquesta editorial catalana ja que, l’àlbum atrau des de la il·lustració de la portada fins les guardes, que captiven per la intensitat de colors i pel seu caràcter abstracte.

Aquesta explícita declaració d’intencions plàstiques, a més, queda demostrada també en la informació sobre les il·lustracions que, al meu parer encertadament, apareix en la pàgina de crèdits; una anotació que posa en valor el treball d’Ignasi Blanch i amb què es justifica alhora la solució gràfica resultant: «Les imatges d’aquest llibre han estat creades amb serigrafia, una manera tradicional d’impressió que l’il·lustrador va perfeccionar en una estada a Berlín». Curiosament, Blanch va viure en aquesta ciutat durant els últims mesos abans de la caiguda del mur i ha estat l’únic artista de l’Estat espanyol que ha pintat en un dels pocs trams que queda dret. El que interessa ara, però, és que per a generar les il·lustracions definitives d’aquest llibre es van fer servir els mateixos fotolits i la impressió final es va estampar amb tintes separades per a donar un efecte el més semblant possible a les serigrafies originals i aconseguir aquesta resolució final tan suggeridora.

És per això que l’àlbum presenta unes il·lustracions que, sense renunciar a la identitat plàstica de l’il·lustrador, esclaten expressives i coloristes en cada pàgina en crear tot un seguit d’harmonies lluminoses amb l’ús intensiu de tintes planes que es conjuguen amb contorns marcats i traçats en tinta negra on els protagonistes absoluts sempre són els infants. Aquesta explosió d’energia i de color, amb un cert aspecte de còmic, naïf i innocent, troba la complicitat amb cadascun dels fragments d’aquest poema fet pessics fins aconseguir contar una història i atorgar-li una unitat narrativa total al llibre. En aquest sentit, el text, que s’enceta amb un to amable i contingut, s’acompanya d’unes imatges que reforcen el to vitalista d’un relat que avança sense pausa fins un final de versos tan colpidors com les il·lustracions. En efecte, la tendresa inicial es veu alterada per la sobtada arribada de la guerra, que es representa com un gran núvol ratllat que, ferotge, sense pietat ni compassió, arrasa amb la felicitat que exhibien tots els colors en imatges anteriors.

Per al poeta i crític literari Sam Abrams, l’obra poètica de Joana Raspall es caracteritza pel rigor formal i la riquesa lingüística, però, més enllà d’aquestes propietats, aquesta brilla sobretot per la càrrega de humanitat, sensibilitat, originalitat, coratge i revolta, i són precisament aquests darrers trets que enumera Abrams, els que transfereix a la poesia infantil i els que es fan especialment visibles en Podries. Aquesta implicació i compromís social queda reflectit, doncs, en l’avís final amb què Raspall ens adverteix que si nosaltres haguérem nascut en el seu país, allí on ha esclatat el conflicte bèl·lic, la tristesa d’ells podria ser la nostra. I ho escriu, així, sense pegar-hi voltes, directament, amb la mateixa duresa visual amb què ho il·lustrat Ignasi Blanch. Sort que almenys obres com aquesta fan recuperar la il·lusió pels bon textos, les bones il·lustracions i els bons àlbums il·lustrats en definitiva perquè, qui en troba un de millor per a fer entendre tant als infants com als adults que casa nostra és casa seua també?