Què fem amb els terrats? 

VALÈNCIA. No cal agafar l’avió o l’helicòpter, basta pujar a les torres de Quart per adonar-se de la quantitat de terrats desaprofitats que tenim a València. Molts s’han convertit en col·leccions d’antenes vintage de televisió, altres són utilitzats cada vegada menys per a estendre els llençols i els calçotets, alguns són magatzems de trastos inservibles i altres servixen per a col·locar enormes repetidors de telefonia mòbil. 

Ens passa un poc com amb les terrasses, no les cuidem, ni les de les cases ni les dels bars. Les balconades de les cases són la casa del gos, de quatre cactus o de les bicicletes. I als bars posen quatre cadires de publicitat d’alguna marca de cervesa i dos ombrel·les ronyoses i avant. Una malaltia molt habitual entre els valencians, no traure-li profit a molts dels recursos que tenim, i que poc té a vore amb la nostra tradició agrícola, i sí té molt a vore amb la nostra, suposada, tendència al “meninfotisme”, o al “capità-morisme” això ho pague jo!

Perquè ja em direu quin poc profit li hem tret a totes les infraestructures milionàries que es crearen per a la Fórmula 1. O quanta pols han estat acumulant moltes bases de l’America’s Cup durant tants anys, o la inutilitat manifesta de l’Àgora, el poc nivell i poca afluència de públic a l’IVAM, el MuVIM o el Centre del Carme. En resum, que no aprofitem molt del nostre potencial, i amb els terrats passa igual o pitjor.

Potser siga que ens oblidem de les terrasses perquè són d’ús comú, i no ens agrada estar allí prenent el sol i que aparega el veí del quart a mirar-nos en biquini. Potser siga perquè són un niu de conflictes entre veïns pel soroll que produïx qualsevol activitat al terrat. O potser siga per gossera de pujar i baixar un nombre indeterminat de voltes cada vegada que muntes algun sarau. Però el cas és que siga pel que siga, mai acabem de disfrutar de les terrasses dels edificis.

Jo crec que el tema dels veïns és un tant espinós, ací tenim un concepte del veïnat prou negatiu. Que si la del quart fa molt de soroll, que si quina olor a torrà, o “ja està bé de posar la rentadora a les 6 del matí!”, “fica’t els altaveus per on et càpiguen!”, “com torneu a muntar una festa el dissabte cride a la policia!”, són conflictes habituals de molts patis de veïns. D’ahí que les sèries sobre veïnats, com La que se avecina i succedanis, hagen tingut tant d’èxit, perquè en molts casos la realitat supera la ficció. Però si no és el cas, la convivència és bona i s’establixen unes normes, cal pujar al terrat més a sovint.

Als Estats Units estan molt de moda les roof parties, festes al terrat on algun DJ posa música mentre els novaiorquesos beuen martinis o cosmopolitans a preus prohibitius. Davant la impossibilitat de fumar a molts edificis, també s’ha convertit en la zona “oficial” de fumadors. I per últim també s’utilitzen molt com a llocs de reunió, jardins, horts urbans, i fins i tot com a plantacions de vinyes. Este cas en concret és un projecte que està en marxa per plantar vinyes als terrats de Manhattan i fer un vi 100% novaiorquès.

Ací no cal plantar tarongers ni vinyes al terrat, però molts podrien allotjar terrasses comunitàries ben cuidades, amb un hortet de tomaques, carrotes i encisams. També podrien servir per a ubicar les instal·lacions d’energia solar, però per a això caldrà canviar la llei que li posa preu al sol i a l’aire. I per descomptat podríem fer més festes al terrat, festes modernes que li donen ús a terrasses magnífiques com les de molts hotels com el Barceló, el centre Octubre, l’Ateneu Mercantil (sense matar ningú amb planxes de ferro voladores), o de molts edificis cèntrics que només les utilitzen per a vore les mascletaes, els castells i els eclipsis lunars. 

Tal volta el principal problema és que als valencians no ens agrada pujar a les altures. Per això tenim tancada la Torre Miramar, eixe mirador ubicat al final de l’Avinguda de Catalunya que va costar 24 milions d’euros. Va tindre només 10 milions en sobrecostos, estrany seria que algú no haja sucat cosa bona amb eixa magnífica construcció, que es considera la rodona més cara d’Espanya, i està tancada. Supose que és perquè amb les magnífiques vistes de l’horta et pot afectar la síndrome d’Stendhal i no és qüestió de patir. Perquè pa-tir, el de Kennedy.

Però tornant al tema dels terrats, que en castellà fi, del de la capital del regne, no són “terrazas”, són “azoteas”, estan desaprofitats i deshabitats, i això provoca també que molts siguen més un colomer que una zona útil. I qui diu coloms diu cotorres, cacatues, guaranís o aratingues, que són eixos pardals exòtics que poblen misteriosament els carrers de València. 

Podem llençar un Change.org, que ara està molt de moda, amb el lema “Salvem els terrats”, i un eslògan amb ganxo que diga “No els abandones, ells no ho farien”, reivindicar el seu ús. També podríem no fer res i que es queden com estan, total tampoc molesten tant. O podríem usar-los per a classes de ioga, de taitxí, intercanvis d’idiomes o mil coses més. Les possibilitats estan totes obertes, jo vos done la idea, i després ja cadascú en el terrat de sa casa, que faça el que més li convinga.