Quin negoci salvaries del tancament?

VALÈNCIA. Al meu carrer hi ha una corderia, una de les poques que queden a tota Espanya, Cordelería Pitarch s'anomena el negoci. Cada matí, Lola alça la persiana per a vendre fils, cintes, ràfia, cistelles i alguna espardenya fresqueta en estiu. Quan no hi ha clients a la vista, para a fer-se un café a la terrassa del costat, des d'on vigila la porta de la botiga, Marte Café. Una cafeteria sense tasses cuquis instagramejables on el tracte i el preu és meravellós. Passa la fruitera a per un café per a portar, també els propietaris d'un negoci d’accessoris per a portes proper Manistil, les farmacèutiques es fan allí l'esmorzar... I l'amo de l'armeria Calvete s'acomiada perquè acaba de tancar definitivament i ja no vindrà tant pel barri. Arriba un altre client a comprar cordes, s'alça Lola i l'atén darrere de l'aparador fent els càlculs del que costen huit metres multiplicant amb la calculadora. Un negoci d'una altra època que, tot i això, continua viu i fent barri. Perquè allí on hi ha negocis tradicionals o de proximitat, hi ha barris, persones que saluden, que netegen el portal, que avisen si hi ha una branca perillosa a punt de caure, i t'alcen del terra i t'oferixen seient si caus de la bicicleta o del patinet davant d'ells... O t'agafen el paquet que has comprat a Amazon, irònicament. 

Davant de les moltes notícies i de la indignació generalitzada pel tancament de molts negocis tradicionals, hi ha una cosa senzilla que podem fer tots per a evitar-ho: comprar en eixos negocis de proximitat. "La gent no s'adona del poder que té", cantava la Maria Arnal. Ara bé, per comoditat, per preu, per varietat i en general per gossera, molts consumidors acaben comprant a les grans superfícies. Mandra o gossera perquè hi ha productes com el pa, que ni són millors, ni més econòmics als supermercats, però que per estalviar-se un viatge extra al forn del barri, molts consumidors acaben comprant allí. Precisament, nomenava el forn perquè ha sigut notícia el tancament del de San Nicolás per part de Sanitat. Uns controls que des del Gremi de Forners qualifiquen de "subjectius" i que posen en risc, més encara, la supervivència de molts forns tradicionals, en alguns casos centenaris. A mi em fa molta llàstima que tanque un forn, una pescateria, o un celler com la meravellosa Bodega Seguí. Segur que tu també estimes un negoci tradicional on et comprares les primeres esportives com Deportes Arnau, on ta mare et portava de la maneta a comprar fils i agulles a la plaça Redona, o eixe lloc de confiança on deixes una còpia de les claus de casa per si hi ha alguna emergència. Negocis com la Cordeleria Pitarch, el desaparegut Mantequerías Mossi, una sabateria amagada com Calzados Molina o una merceria bonica com Ladelana que de tant en tant visites, i no voldries mai que desaparegueren.

Per això he preguntat a veïns de València quins són els negocis que no voldrien que baixaren mai la persiana. Eixos que formen part de l'ADN dels nostres barris i part del nostre cor. Ací algunes de les respostes:

A Gonçal López-Pampló, professor universitari nascut a Montolivet, li sabria fatal que tancara el Forn-pastisseria Montesol. “Encara els comprem coses: una elaboració tradicional i honesta, sense floritures ni concessions. Sentimentalment, m'acompanya des de menut, quan compràvem el berenar a l'eixida d'escola o, més major, a mitjan matí de dissabte, quan anava als Juniors de Jesús Maestro. Em doldria que el barri perdera un referent de bona gastronomia —ja n'ha perdut uns quants—. La jovenalla d'ara es mereix forns de qualitat!". Un crit de guerra que fem propi, els forns tradicionals mereixen una protecció especial com òrgans vitals de la vida dels nostres barris.

Una companya meua, productora de cinema i televisió, Gloria Guillot, em posa en alerta sobre un negoci que freqüenta, i que cada volta que visita li suggerixen que tenen els dies comptats, la botiga de guants J. Camps. Oberta el mateix any que el trinquet de Pelayo, el 1868, "té els guants més preciosos i elegants que pots trobar, fets a mà, calentets, són una meravella", destaca Guillot. Ubicat al passatge de Ripalda, és també paradigmàtic com els passatges comercials, precursors dels centres comercials pel que fa a l'acumulació de negocis al mateix lloc tancat, estan ara en perill d'extinció extrema. Tot i ser cèntrics i, com és el cas, ben bonics de visitar.

Bé, també són molts els nouvinguts a la ciutat que aprecien estos negocis i fugen de les turistades. Consulte a la periodista Jill Petzinger, habitual en mitjans com la BBC, sobre el tema. Per a ella, els mercats municipals i les paradetes que hi ha no haurien de tancar mai: "Sempre compre al mercat de Russafa als productors locals, concretament a Carmen en la paradeta de Mastika. Allí no trobes res de fruita de plàstic importada, són llauradors, però cada setmana es queixen del fet que el negoci està cada dia més difícil. Odiaria que es rendiren i que el mercat es convertira en un reclam per a turistes". I afegix que li encanta eixe tracte personal, tan valencià, de xarrar amb la fornera del barri o que "Carmen em diga guapa o carinyo i em done algun regalet en forma de verdura".

Al barri de Patraix viu l'escriptor Óscar Mora, que ens fa un recorregut per alguns negocis del seu estimat barri. "El local que més pena em faria si tanqués és sens dubte la llibreria El Cresol. És un punt de referència i l'única del barri. Nacho, el fill dels fundadors, té molta vista, sobretot per a la literatura infantil i juvenil. Fa un parell d'anys que El Cresol ha canviat de lloc: al costat d'on estaven abans, al carrer Humanista Mariner, hi ha una casa de fotos xicoteta, Contraluz, que porta una senyora d'Andalusia que va vindre de jove i és on sempre anem a fer-nos les fotos de família: trenta anys fent fotos, té un ull boníssim. Un poc més enllà, al mateix carrer, hi ha una fruiteria xicoteta que anuncia al cartell fet de rajoles que només té productes de l'horta valenciana i on fa molt de goig ser atés. Al costat, al carrer Conca, està la joieria Lozano, també de tota la vida i on sempre trobe els regals d'aniversari i dels enamorats. La darrera vegada que vaig anar, l'amo venia d'arreglar-li el rellotge a una persona major, i li l'havia portat a casa perquè el client no es podia moure. Fa goig fer barri".

A Abastos viu la periodista Silvia Ruiz de la Prada, que també és molt fan dels forns tradicionals, com el de Vicente Raimundo. "El vaig descobrir un dia per casualitat, quan vaig arribar al barri d'Arrancapins després d'uns anys vivint a Madrid. Des d'aleshores, si tinc un dinar familiar o d'amigues, si ve visita a casa, o qualsevol vesprada... vaig a este forn on puc trobar els millors croissants, la coca de carabassa o els pastissets xicotets de sobrassada i formatge. El dia del meu aniversari, a l'oficina, es desdejuna dolç i salat de Vicente Raimundo, faltaria més! I atents a les rosques d'ou que fan per Setmana Santa. Em faria molta pena que tancara perquè per a mi eixe forn és casa, és barri, i és dels bons records al voltant d'una taula. I el més important, suposa la reconciliació amb la meua ciutat i tornar a descobrir-la des de zero". També afegix un altre negoci, un bar que li porta bons records: "El Boatella Tapas tot i trobar-se al focus neuràlgic del turisme, manté producte de qualitat. Vaig de tant en tant amb ma mare i ma germana a fer una picadeta els diumenges. El millor? Les gambes arrebossades són TOP".

Al centre de València el problema és evident, però el drama és encara més gran als barris perifèrics i poblacions de l'àrea metropolitana. Pregunte a un altre company de professió, en este cas un periodista de Mislata, Natxo Andreu, que ha vist com la seua família és una d'eixes que ha tancat la paradeta sense que hi haja hagut relleu. Al carrer Major els seus pares regentaven, fins que fa tres anys es jubilaren, una carnisseria centenària. "Al cor de Mislata estava la carnisseria de Luis, que és el nom mon pare i del meu iaio, la tendeta de Pepín, les forneres que tenien uns ultramarins, la fruiteria de Mari Paz, el quiosc... Tot ha desaparegut. D'eixes botigues només queda un negoci d'electrònica i electricitat, Mari Carmen Poveda. Em faria molta ràbia que desapareguera la botiga "d'Electra", que és com li diguem els amics, i que ha de lluitar contra els gegants en línia". A més, ens conta una anècdota entranyable: "Jo visc a l'antiga carnisseria, que he convertit en ma casa. Cada matí passa una dona major acompanyada de la seua filla, i sempre que passa comenta —saps que ací hi havia una carnisseria...— i jo cada dia ho escolte per la finestra, i m'emocione".

En fi, segur que cadascú té uns negocis que enyora, altres que sentiria molt que es tancaren, i també, altres nous que arriben i es fan un lloc entre els favorits de la casa. Així que aprofite per a fer una petició: que no tanque mai ni Julián López ni Tejidos Marina, o ma mare ja no li trobaria sentit a vindre a passar la vesprada a València. Perquè hi ha negocis que són parada obligatòria en el recorregut comercial i sentimental de molts veïns i visitants ocasionals. Llarga vida a tots!