Quins records teniu de la vostra escola?

VALÈNCIA. Recorde el pati de la meua escola de Gandia, el Roís de Corella, una escola pública on érem 36 companys en cada aula. Allí es jugava a boletes, a futbol, a la comba, a bàsquet o a pillar-nos uns als altres. Durant una època també es ficaren de moda els io-ios i la trompa, que tots pintàvem de molts colors que es convertien en una única tonalitat homogènia quan girava. Eixos patis on traficàvem amb fotocòpies de la Bola del Drac i menjàvem bollicaos o entrepans de mortadel·la i formatge. Allí ens divertíem i ens educaven uns mestres que havien acceptat passar la vida ensenyant a uns xiquets que només volíem que jugar. 

Eixos mestres d’escola eren sagrats per a nosaltres, si la senyoreta Milagros et marmolava, arribaves a casa sabent que havies fet alguna cosa malament. Si t’enviaven una caterva de deures, calia fer-los tots abans de gitar-te, o Don Manuel et ficaria un negatiu. I si no entenies els problemes de matemàtiques que t’havia enviat Doña Virtudes, els demanaves ajuda als pares perquè t’ajudaren a fer-los.

També vaig poder, igual que la majoria dels valencians menors de 40 anys, deprendre valencià en l’escola. Estudiàvem llengua i també coneixement del medi en valencià, i hi havia ja molts xiquets que s’apuntaven a la línia en valencià. Els meus pares no tingueren eixa sort, i hagueren de deprendre a escriure en valencià després, però eixa època sense valencià on cantaven el Cara el Sol en el pati del col·legi abans d’entrar en classe, sembla ja molt llunyana. Tampoc em pegaren cap passó en la regla, però sí que em tiraren algun esborrador al cap per parlar massa, i és cert que a algun company que tenia la mania de tocar-li el cul a les xiquetes, li feien baixar-se els pantalons davant de tota la classe. Ara els xiquets estan molt més protegits i ni violència física, ni verbal, ni les ridiculitzacions estan presents a les aules per part del professorat.

Uns professors que a Espanya per a poder exercir han d’estudiar la carrera de magisteri, i per a entrar en l’escola pública, a més han de dominar la llengua pròpia de la regió on han de donar classes i aprovar unes oposicions. Per a l’educació secundària també han d’estudiar un màster, el famós CAP, que ha passat de ser un curset a dos anys d’estudis reglats. Molta gent parla de què els mestres tenen moltes vacances, que els xiquets no deprenen anglés en el col·legi, que els fiquen molts deures... i potser és parcialment cert. Però també és cert que la majoria de mestres de l’educació pública ha de passar per molts col·legis i viure fora de casa, aguantar a pares maleducats i a xiquets sobreprotegits, i trobar-se de vegades en condicions precàries de material o d’instal·lacions (els famosos barracons) per uns sous molt discrets. Per això el meu aplaudiment etern per a eixos mestres dels qui tant hem deprés i dels que hem sentit dir (o hem pronunciat nosaltres mateixa) frases com estes:

-“Hi hagué un mestre que en va contagiar el seu amor per la llengua i per això vaig estudiar filologia”. O l’amor per les ciències, l’anglés, la música o el teatre.

-“Vaig tindre una mestra de xicotet a la qual volia com a una mare”. Perquè tots hem sigut xiquets, i hem estimat moltíssim els nostres primers mestres.

-“Em té mania el professor”. Per a justificar que havíem suspés un examen.

-“La meua mestra de llengua era molt dura, però gràcies a ella no faig faltes d’ortografia”. Coses que valores amb els anys i que en el moment detestes.

-“M’encanta quan els mestres ens porten d’excursió”. Perquè quan féiem alguna escapada al museu, al teatre infantil o a la muntanya, era tot un premi i no érem conscients que estaven deprenent.

També hi hagué mestres que destacaven pel seu pentinat, la seua vestimenta o la seua olor corporal. Teníem un mestre d’Educació Física, el que abans s’anomenava gimnàstica, que tenia molta barba i els pèls molts negres i en conseqüència l’anomenàvem el llop. O un altre que estava tot el dia fumant i clar el seu malnom va ser el fumeral. A Benifaió també estava la Lagarto Juancho o Rosa la Pudorosa, noms que déiem d’amagades en el pati per a referir-nos a mestres amb atributs característics. En una època, la de l’EGB, on els nostres pares no qüestionaven si el mestre tenia o no tenia raó, simplement respectaven la seua figura d’autoritat. Perquè eren conscients de que els valors s’ensenyaven a casa, però la socialització es feia en l’escola, on a més de a fer anàlisis de textos i equacions, ens ensenyaven respecte i tolerància. 

Jo he vist a mestres que han pagat ells llibres d’alumnes sense recursos, i que han donat roba a famílies necessitades, o han dut esmorzar per a xiquets que no duien res de casa. Això són coses que passen en l’escola pública, on els mestres són moltes vegades els primers agents socials que s’adonen dels problemes que patixen en casa molts xiquets. En són molts els mestres per vocació, que han demostrat una paciència infinita contra alumnes problemàtics i pares prepotents, que en alguns casos arriben inclús a amenaçar-los o agredir-los. Per això és tan pervers, tan reprovable i tan mesquí que ara se’ls acuse d’adoctrinar en l’educació pública, en una generalització totalment injusta. 

Perquè si volem parlar d’adoctrinament, hem de parlar d’altra escola. En La Comunitat Valenciana estem 10 punts per damunt de la mitjana en escola concertada, i també superem la mitjana nacional en escola privada. Ara que l’educació està en el punt de mira dels polítics, és bo parar-nos a pensar un moment quina educació hem tingut, i quina educació és la que adoctrina. Perquè jo no sé vosaltres però abans en l’escola pública s’anava a missa el dia de la patrona, es convivia amb un crucifix i una foto del rei en classe, i es rebien classes de religió catòlica per part de mestres sense estudis dins de les aules. Això ara està desapareixent de l’escola pública, però els concertats i privats poden ensenyar en alemany si volen, contractar només a monges i retors com a mestres, o inclús convidar a alumnes que no “tenen el perfil” del centre en qüestió a canviar de col·legi. Els que separen per sexes, veten llibres, veten a cantants en valencià i pel·lícules reivindicatives, els que obliguen a estudiar religió, els que criden als teus pares si veuen que tens idees pròpies: no són les escoles públiques.

Així que senyors, abans de malparlar dels educadors dels nostres fills, mirem la biga dels nostres ulls i no la palla en els altres. Una frase que vaig deprendre en religió, i que caldria que aplicaren aquells que la practiquen. Perquè està comprovat que el que els fills veuen a casa en l’exemple diari dels seus pares, el que els escolten dir als seus familiars, o el que veuen en la televisió, els afecta molt més del que puguen escoltar de qualsevol mestre en un centre educatiu.