Quins són els millors llocs de València per a trobar la inspiració?

VALÈNCIA.  La inspiració ens la imaginàvem —almenys jo de menut— com un eureka! A l'estil Arquimedes, com una poma newtoniana, o com les muses etèries de bar de mala mort de matinada banyades en absenta i rodejades d'un ambient decadent. Doncs bé, el temps, l'edat i la pràctica demostren que el treball, per molt artístic que siga, requerix de temps, de rutines i com deia Picasso "que la inspiración te pille trabajando". Viatjar és una de les opcions més recurrents per a aconseguir eixa creativitat, i en el mateix art es troba una font inabastable per a potenciar l'enginy propi. Què inspira a cadascú també té molt de cultural, de quina disciplina practique i d'un element aleatori que et toca en sort. Ja que com en el sexe o en la gastronomia a tot el món no li agrada el mateix, la suggestió, la sorpresa o el moment que desperta i dispara la teua creativitat és molt diferent per a cada persona. Per això, més enllà de recórrer als llocs idíl·lics, els racons perfectes o, clàssic entre els clàssics valencians, "la posta de sol a l’Albufera", he volgut preguntar a cinc creadors de disciplines molt diverses, tots residents a València, que produïxen el seu art —majoritàriament— des d'esta ciutat. Tal volta, a través de la seua experiència, podem lluitar contra la fulla en blanc i trobar aquella idea genial que tenim confabulant al nostre imaginari.

L'actriu Maria Maroto, nascuda a Catarroja i resident des de fa molt a València, ens parla dels seus moments creatius. "Passejant és on trobe la meua inspiració. De fet, per la meua faena passejar és inspirador perquè veus molta gent i els pots observar. Però més enllà del treball m'agrada molt caminar, m'aclarix la ment, m'inspira estar en moviment. Llocs de València on em flipa fer-ho: el riu, que és molt típic, però passejar per allí, travessar el riu en bici o seure baix d'un arbre és molt reconfortant. Una altra opció és perdre'm pel barri del Carme, tenim un centre històric que molt poques ciutats tenen, i és un lloc per a caminar sense rumb pels carrers xiconinos i estretets, descobrir placetes menudes amb arbres gegants i prendre un café amb calma. I per últim el Mercat Central, era la meua rutina del dissabte de matí, no només per la bellesa del lloc, que també, però veure la multitud com compra amb normalitat em resulta inspirador. Tal volta és molt convencional el que he anomenat, així i tot m'inspiren xicotetes coses quotidianes".

L’artista gràfic Antonio Ladrillo, natural d’Alacant, ens parla dels racons especials que l’ajuden en el procés creatiu. "Fa més de vint anys que visc a València i continue disfrutant senzillament d'eixir a fer uns encàrrecs i passejar un poc. M'encanta la llum que té la ciutat, la vida que hi ha al carrer, el fet d'anar saltant d'una experiència a una altra mentre camine. D'altra banda, el Jardí Botànic m'oferix un espai recollit, tranquil, en contacte amb la naturalesa i el pas de les estacions. És un lloc on pots buidar la ment, i eixe tipus de descans em permet tornar al treball amb l'ànim renovat. Però també fan falta moments de connexió, de trobada amb els altres, i les llibreries, com la Ramon Llull, m'oferixen això. És inspirador perquè veus el resultat del treball d'uns altres i com este és recollit i disfrutat. Un esforç compartit de construcció i cerca de diàleg".

L'escriptora María Bastarós, nascuda a Saragossa, viu de manera contínua des de fa cinc anys a València, i a hores d'ara es troba presentant la seua última novel·la No era esto a lo que veníamos per tot Espanya. "Quan vaig començar a vindre a València va ser perquè em vaig pillar un noviet d'ací. Vivia enfront del llit del riu Túria, en un apartament molt alt. Des d'allí es veia un camp de beisbol: l'escàs públic recolzat en les graderies, els xavals brandant bats i colpejant pilotes de cuir. Jo anava directa de l'estació a casa d'aquell xic, així que per a mi el beisbol era l'esport local per excel·lència. Vaig tardar mesos a saber que aquell és l'únic camp que hi ha a la ciutat, i que València no és particularment aficionada al beisbol. A vegades baixava al riu, em comprava unes creïlles fregides i em fumava un cigarret veient aquelles criatures jugar. Feia la sensació d'estar en un altre lloc, gaudia abraçant la identitat de turista accidental. Això sempre m'ha resultat molt inspirador. Em sentia aliena, i alhora a casa: el cinema i la cultura pop han fet de la visualitat ianqui una llar, per molt que alguns reneguen. Una vesprada em vaig acomodar en un banc a veure un entrenament. Anotava idees que se m'anaven ocorrent, encara que cap tractava de beisbol, clar. El disparador no té per què coincidir amb el contingut. Una mitja hora després es va asseure en l'altre extrem del banc una xica de la meua edat —vint-i-huit anys aleshores—, vestida de fallera. Va menjar pipes uns minuts, guardant-se les corfes en el palmell d'una mà. Observava el partit atenta, en silenci, com si entenguera el que succeïa en el camp. Després es va alçar, es va sacsejar la falda de vol i va marxar. No va dir adeu. M'agrada pensar que, si s'haguera acomiadat, hauria sigut amb un gotta hit the road, motherfucker".

La poetessa de Pego, Isabel García Canet, també resident des de fa molt a València, primer al Carme, i ara al Cabanyal-Canyamelar, la inspiració la troba passejant o assentant-se en algun raconet de la ciutat. "El meu poemari Claustre va començar d'un dia de pluja al claustre de la Nau de la Universitat, torne allí quan plou perquè és un lloc que em dona molta pau. El camí de l'horta eixint de Benimaclet cap a Alboraia és també recurrent quan busque inspirar-me. Ara bé, on més s'ha inspirat la meua obra és al barri del Carme passejant un dissabte de matí a primera hora quan està quasi buit, per tota la zona de Roters, Serrans, Cavallers o Portal de Valldigna, i seure al café Lisboa un dia de pluja o de bon oratge. Actualment, també descobrisc la inspiració a vora mar, especialment quan baixe a la platja a xafar l'arena i l'aigua. Altres voltes m'ha funcionat anar en bicicleta pel riu i parar al parc de Capçalera, o al costat de les fontetes d'abans del Palau de la Música. El Mercat Central em rebolica totalment, i el Jardí Botànic també m'encanta per a passar hores".

El músic Jorge Pérez, més conegut com a Tórtel, ens convida a fer una excursió al Port de Sagunt per a trobar eixa inspiració. "La tercera vegada que vaig estar en la Gerència del Port de Sagunt vaig tardar un poquet a adonar-me que ja havia estat allí dos voltes abans. I és que les dos primeres van ser en unes raves d'eixes que es feien enmig de qualsevol lloc i a les quals un arribava quasi com teleportat. La Gerència ara mateix s'ha reconvertit en una espècie de ciutat-jardí, un fum de xalets restaurats (encara sé perfectament en quina d'eixes cases es feien les raves d'Educative Sounds) i que no tenen major encant que imaginar el que van ser en els seus dies d'esplendor, tant quan van servir com mansions per a alts càrrecs dels alts forns, acollits amb eixe ambient luxós, casino propi i alts murs que els protegien de l'exterior. Com quan molts anys després es van convertir en cases deshabitades i deteriorades a la meitat d'una arbreda enorme, ideals per a xavals que apareixien de sobte enmig de la nit amb un generador, una caterva de glowsticks i un bon sistema de so per a muntar un aquelarre de Drum & Bass allí dins, convertint aquelles mansions en autèntiques cases encantades, i fent que els fantasmes dels seus antics amos tremolaren de por davant el que estaven veient els seus ulls i escoltant les seues oïdes".