Recordes quan teníem diners a manta?

VALÈNCIA. Que bonic era tot quan teníem diners, quan les inversions ens portaven a València tota classe d’infraestructures, d’esdeveniments i de millores per a la ciutadania. Alguns diuen que eren els fons europeus els que ens ajudaven, altres que eren diners privats dels constructors, i també hi ha qui afirma que eixos diners encara els devem tots i tardarem molt de temps a pagar el deute generat. Jo no sé d’on venien els “cacaus”, però tot era millor quan teníem bitllets a manta que contàvem de mil en mil i tiràvem amb pólvora de rei. Eixa època enyorada... 

Quan el Canyar servia gambes fresques i cigales com si foren papes i tramussos.

Quan l’IVAM invertia en Rablaci i en Antonio de Felipe, o feia precioses exposicions d’arquitectura.

Quan organitzàvem la Fórmula 1 i tiràvem els veïns dels balcons per fer fotos de xiques molt primes en biquini.

Quan construíem àgores, òperes i museus preciosos, de taulellets de trencadís blancs i blaus, i ens era igual que tingueren sobrecostos, goteres o que no s’utilitzen per a res, perquè “el pare en té massa”.

Quan féiem rodones amb miradors de 25 milions d’euros per mirar la nostra horta, barat em sembla per a poder observar de lluny les nostres magnífiques navelines.

Quan encarregàvem maquetes “per si de cas” a Calatrava, i no demanaven ni la factura, que cobrara el que li rotara, xec en blanc, ja farem una falla. 

Quan el gendre del rei feia informes tan ben escrits que els pagàvem més cars que el premi Planeta.

Eixos dies en què el Pont de les Flors lluïa sempre plantes noves i oloroses que quatre pollosos furtaven d’amagat.

Quan les falles costaven vora un milió d’euros i semblaven parcs temàtics.

Aquella època era preciosa i va propiciar que restaurarem el Mercat Central, la Llotja i les Torres de Quart, i fins i tot teníem per a repartir el remostró dels diners que sobraven entre els amigatxos. Venia el Papa a visitar-nos i podíem contractar traductores per a les depuradores, per si de cas estaven en romanés les instruccions. Dies de “100 gramitos de caviar” de “champagne i dones”, de bigots estrambòtics, d’amics de l’ànima, de trànsfugues passejant per Benidorm, i de no ajustar-se mai el cinturó.

Però sembla que ja no tenim padrins a Madrid, i ja sabeu: “qui te padrins, el bategen”. També pareix que ens hem tornat conformistes, i ja sabeu que “qui no plora no mama”. O tal volta ja ho tenim tot tan asseat que no cal res més, “maredeueta, maredeueta que em quede com estic”. Així que ara, sense diners, ens estan obligant a convertir València en una ciutat indie, i sabeu una cosa?, ser alternatiu pot estar bé. 

A València l'han convertida en una ciutat indie (Independent) 

La música independent, el cine independent, l’art independent i ara també les ciutats independents. Si València fóra un disc, diríem que ha passat d’estar en una gran discogràfica a muntar el seu segell alternatiu; si fóra una pel·lícula, afirmaríem que ja no és una producció d’uns grans estudis cinematogràfics; i si fóra art, deixaria els museus més cotitzats per a convertir-se en art urbà.

La música independent

Ací ja no vénen grans gires mundials, no passen per ací grups considerats grans perquè no tenen sales suficientment grans on tocar. Tampoc podem dur ni produir grans produccions d’òpera com fan al Liceu o al Teatro Real perquè rebem entre 15 i 18 vegades menys diners que ells. Supose que han pensat “perquè se’ls enduga Helga...”, però Helga ja no està. De totes maneres, esteu tranquils, no passa res, perquè tenim les nostres bandes de música que per fortuna fan dels valencians la regió espanyola amb més músics. De fet, el 50% dels músics professionals de tot Espanya són valencians. Així que no necessitem diners per a música, perquè els tenim a casa. Tot aclarit!

L'Art independent

L’IVAM només rep 200.000 euros de subvenció estatal, amb això no dóna ni per comprar marcs nous. Així que apujarem un poc el preu de les entrades, i muntarem un jardí amb escultures. Perquè, escolta, si hem de recórrer a la imaginació, d’això en tenim un fum. A més, sempre podem optar per la versió més independent de l’art, els graffiti, perquè l’art urbà no es troba en els museus i per molts diners que els donen al Reina Sofia o al Prado, les parets de Madrid no estaran mai tan ben decorades com les nostres, on el col·lectiu XLF s’ha proposat convertir València en un referent mundial de l’art urbà.

El Cine independent

Ja no tenim una televisió que li mostre al món les nostres festes, la tancaren. Tampoc tenim uns estudis de cine que aspiren a ser referent mundial, els tancaren també. Així que ara ho fem tot de manera més reduïda, en format de vídeo curt, amb què diversos youtubers valencians com Álvaro Herreros, Perxitaa o les germanes Aishawari i Esbatt “la peten” a tot Espanya. I si no tenim diners per a fer la Mostra de Cinema del Mediterrani i dur estreles mundials del cel·luloide, fem La Cabina i Cinema Jove, i apostem d’esta manera per formats reduïts i pel futur del cinema. No ha de ser car per a ser bo.

Al remat, si no tens diners, no podràs anar a un restaurant de 3 estrelles Michelin, però tampoc cal, normalment és molt millor (especialment per a la cartera) anar a un bar on et facen una paella a llenya en el moment. La felicitat no és tindre la Fórmula 1 baix de casa, segurament poder anar a peu a comprar a un mercat municipal ple de productes de proximitat de màxima qualitat siga més important. Tampoc necessitem massa els valencians per a ser feliços, perquè ho tenim quasi tot. Ara bé, simplement pel fet de ser uns privilegiats pel que fa al clima, talent, productes i tradicions culturals, no significa que ens “la bufe” tot. I arriba un moment en el qual ser de nou els més oblidats, el més castigats o els més menyspreats pels pressupostos generals no fa gens ni miqueta de gràcia. La cultura no ha de ser cara per a ser bona, però hi ha altres coses com la sanitat o les infraestructures (em ve al cap el metro) que sí que necessiten inversions estatals que als valencians ens estan negant.