X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

valència, quina paciència

Sayonara, València

10/03/2019 - 

VALÈNCIA. Diuen que tot s’hereta, quimeres, inquietuds, tírries, somnis... És curiós si escodrinyem les característiques físiques, fins i tot psíquiques, normals o patològiques, les que transmeten els nostres genitors i familiars pròxims. Som uns descendents directes dels tics de nissaga, dels principis bàsics de saber estar al món, drets i asseguts. La simpatia, la solidaritat, els gustos, les enrònies, les il·lusions, les riallades... i de vegades, la ideologia. En poques paraules tots els trets que dominen la nostra fisonomia, la particularitat, la força, l’ètica, l’originalitat... És la marca de la casa, la DO (denominació d’origen), la peculiaritat, el prestigi que ens identifica i ens diferencia. Una qualitat unida essencialment al medi geogràfic, als trams que fem a la vida, la manera de complicar-los i alterar-los. I és que la nostra indicació, demarcació geogràfica, hauria d’estar protegida. La varietat autòctona familiar és el segell (béns, drets, faccions que s'hereten) que vulguem o no ens descriu. La natalitat és cada cop més baixa i òbviament la singularitat dinàstica, casolana i íntima, es dissol per la galàxia.

Ho vinc a dir perquè darrerament qüestionem, més que mai, que el lloc on vivim no és per a sempre, per a tota  la vida. Cada  dia amics i familiars van obrint més lluny els caus. Pau, Marina, Toni, Roser, Lluís, Guille, Jenny, Miranda, Ivan... han tocat el dos. Ja no trobem estranyes les fugides. Allunyaments, viatges, amb bitllets d’anada i molt sovint sense tornada. Ara ja, molts d’ells, amb la família allargada, amb dones i homes, amb nens i nenes. He de manifestar que les ganes d’escapada, corre que correràs, de fer quilòmetres, de travessar fronteres sentimentals són cada vegada més intenses. Molts de nosaltres sempre posem les ànsies sota el coixí, des que el món és món. Cercar nous moments, reunir i retrobar amics a un altre lloc diferent del que hem crescut, encertar amb el clima, canviar de xip, estimar la solitud...

Això sí, vull, si marxe, que càpiga tot en les meues Samsonite, les grans dels anys noranta, quan no viatjàvem amb trolley, que no hi cap res. Un desplaçament d’envergadura on es relate la nostra història, la que il·lustra els esdeveniments passats i recents, del recorregut que reconstrueix les situacions anteriors a la partida. Maletes farcides de narracions són l’equipatge de mà. Les bosses atapeïdes de fets reals i ficticis per entretenir els moments a quilòmetres del nostre origen, allunyats de la flaire de València. Les opcions cada cop prenen més força amb el passaport i el DNI actualitzat. La xafogor climàtica i política empenta al nord o més enllà. A l’oceà Pacífic? Per què no?

El lloc per viure-hi tota la vida s’acaba, finalitzen tantes coses. Partir és canviar de costums i de rutines. Els temps convulsos ens aboquen a estar en contradicció constant. Amor-odi formen un tàndem perfecte en aquest territori acomplexat per moltes frustracions i desesperances. No vull adoptar un to pessimista però els darrers enrenous, les commocions polítiques, socials, bullen i cremen. Socarren la confiança d'aconseguir una via millor. València caòtica i estimada és una plaça que esgota. Bucles constants ataquen el territori, els habitants, els drets... Massa teranyines i interessos. Massa tendència a l’autosatisfacció desequilibrada. Poca il·lustració potenciada. La ignorància fa feliços inconscients? I els altres, la resta, què fem? Vivim en conflicte gairebé permanent. Això que diuen: “s'han buscat i s'han trobat”, “els que s'assemblen se cerquen”, és ben cert. Sort que les desfogades que duem a terme són intenses i viscudes amb deler.

La realitat mana tant! L’encarament urbà alça la cresta i aixeca la veu, és inseparable dels habitants de València, com si fos un atribut permanent. El sociòleg Richard Sennett, tot un estudiós dels vincles i lligams amb les ciutats, explica magníficament el conflicte. La fatiga  que s’estableix entre la ciutat construïda, la ville com diu, i la ciutat  viscuda, la cité. Fa una aposta clara per una ciutat oberta i imaginativa, que es reinventa sota els efectes de la vida moderna i analitza com ens esgarrapa a tots els que la vivim. Una sociabilitat desequilibrada i desigual que es complica entre nosaltres carregats d’emocions. Però la meua ciutat també aboca a perdre el nord.

Vivim anys i cada cop és més difícil aconseguir el lloc ideal, la casa que conforta i s’aclimata als tics familiars. Els habitatges es desorbiten, els sous no s’ajusten. Els estressos polítics no solucionen l’assumpte. La gent viu més i tota sola com a opció o per uns altres motius. Aquestes persones tenen dret a passar-s’ho bé amb un únic sou, només faltaria, i amb l’afecte  familiar i civil garantit de per vida. Les noves lleis d’habitatge tampoc semblen gran cosa. Diuen que fins i tot encara apujaran més els lloguers, que aquest nou decret no fa el pes. La meua ciutat s’encareix a cada cantonada i també es passa gana. Pul·lulen pels carrers demòcrates, “democretins” i feixistes, aquests últims volen embrutar una mica més el paisatge mediterrani del País.

Aleshores fas balanç i recordes l’herència de família que ve de lluny, dels avis, dels pares i ara amb nosaltres, aquest tic característic, rutinari, repetitiu de voler millorar l’existència, d’alliberar-nos de les injustícies. Una reivindicació que exigeix els drets democràtics i un benestar il·limitat amb urgència. Repasses els dies, els mesos, els anys que dus reclamant... I mires el món i  és quan vols marxar, gairebé on caiga el dit al mapa que tens al davant mirant al nord o molt a l’orient. És quan acomboies els amics i la família per tal que s’apunten a fer de ramaders a la Cerdanya o a Sardenya i fer formatges artesans a mansalva. Allunyats de semàfors i “semàfores”, de mentides i arrogàncies, de cabòries i d’estafes culturals, lingüístiques i emocionals. Viure pastant! És quan penses que Mart està massa lluny i no pots somiar en fer del Marco Polo interestel·lar. 

De sobte veus la llum! Lliges que el Japó, tan exòtic i llunyà, es fa gran i sobren cases, que les regalen. Mmm..., justament! I em ve al cap que Tòquio pràcticament està al carrer Pere III el Gran de València per la qualitat de cuina japonesa que s’ha apoderat d’alguna vorera. Encisats per aquesta cultura tan tradicional i alhora moderníssima no pares de pegar voltes al tema, una bona manera de desintoxicar-se de tant de merder polític que ens ataca aquesta temporada. I t’assabentes que hi ha milions (sí, milions!) d’habitatges buits, akiya, així es diuen. I que te’ls poden lliurar sense cap contraprestació o llogar a preus increïbles, una ganga. Cal remarcar, és important, que no fan ois als estrangers. El bot a l’arxipèlag nipó potser no és un somni. La invasió valenciana igual arriba en el "Shinkansen", el tren bala. Allí ja no reclamarem el Corredor Mediterrani i arròs tenim a punta pala. Ens sentirem com a casa.


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email