X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 26 de enero y se habla de inmobiliario hangry vtc REALITY SHOW MINISO retail
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA SONA

Sigarrito: “Aquest disc és com un renaixement”

28/12/2019 - 

VALÈNCIA. Tot va començar fa deu anys a la Vall d’Albaida. Àlex Albinyana i Esteban Borràs es van conèixer una vesprada d’estiu a la caseta d’un amic comú a l’Olleria, el seu poble, i ràpidament van congeniar respecte a gustos musicals. I aleshores, va prendre l’espurna d’un projecte musical, Sigarrito, que enguany compleix deu anys d’existència amb la publicació d’un nou disc, homònim, i un concert d’aniversari que tindrà lloc aquesta mateixa nit a la sala 16 Toneladas de València. 

“Jo ja havia compost algunes cançonetes, que a Esteban li van agradar, i vam tirar avant amb l’assumpte”. Ens ho explica Àlex, cantant, compositor i baixista de la banda. “Poc després vam oferir el nostre primer concert a la cerveseria The Kells Irish Pub d’Ontinyent i vam omplir el local. D’aquella època recorde molts assajos, uns assajos llarguíssims, i també que moltes coses sonaven fatal (rialles), amb versions com Stray Cats Strut de The Stray Cats, o Across the Universe de The Beatles. Encara estàvem aprenent.”

Unes influències de rock clàssic que Àlex, juntament amb el seu germà Jordi, també guitarrista de la banda, van mamar pràcticament des que van nàixer. Son pare, Julio, era el propietari de Vatikano, mític garito de rock i sala de concerts de l’Olleria que es va mantindre en actiu des de finals dels anys vuitanta fins a principis del dos mil. Perquè no queden dubtes al respecte, Jordi llueix un tatuatge de Neil Young & Crazy Horse al seu braç. 

“Efectivament, haver crescut en aquell ambient ens va condicionar. Vivíem damunt del local, així que en qualsevol moment podíem baixar a prendre un Choleck, perquè érem menuts, i teníem tota eixa música a l’abast. Fins i tot quan va tancar Vatikano, tots el vinils que hi havia allí ens els vam emportar a casa. Imagina’t (rialles).”

Tota aquell rerefons musical i aquelles cançons primerenques van cristal·litzar en dos àlbums, on Àlex cantava encara en castellà, com son #2 (2011) i Nadie Más (2013), dos interessants discos orientats cap al blues rock. 

“L’experiència que em queda d’aquells àlbums és la de l’aprenentatge i la il·lusió que teníem per gravar ja amb bateria i baix. Si els escolte ara em fa la impressió que al primer àlbum la cosa no estava encara molt definida, no estava molt clar el que volíem fer. El segon el vam gravar en directe i ja sona un poc millor. Als dos els falta una solidesa que crec que hem assolit amb el temps. No obstant això, els recorde amb molta estima.”

Uns primers discos on participaven músics com Pere Rodenas, músic que ha col·laborat després amb Pep Gimeno “El Botifarra” o Jonathan Penalba. I després, cinc anys de silenci discogràfic que van servir no només per reestructurar la banda (amb l’entrada de David, el germà d’Esteban, a la bateria), sinó també per redefinir el projecte. 


Amb Somàtic, una de les sorpreses discogràfiques més agradables del 2018, Sigarrito assolien el valencià, la seua llengua materna, com a vehicle expressiu. A més, i encara que el substrat blues i folk hi continuava, van incorporar a la seua música tota l’herència del rock nord-americà mes guitarrer de totes les èpoques. Des del Neil Young amb Crazy Horse o el Bob Dylan més elèctric, fins als Teenage Fanclub o Wilco. I per damunt de les influències, l’exquisit gust per a les melodies pop d’Alex. És a partir de l’eixida de l’àlbum, quan ja ningú se’ls esperava, quan la banda va assolir molta més repercussió que en la seua primera època.

“M’he adonat d’una major repercussió tan prompte com vaig tindre les eines per tal d’enregistrar les cançons al meu gust, tal com les tenia al cap. I també el canvi d’idioma ha influït, perquè al ser l’idioma en el qual parle i pense, les cançons són més reals. Quan les feia en castellà em sentia com si estiguera interpretant un personatge. A banda, no és un valencià molt normatiu, sinó molt del carrer de l’Olleria, el que parle jo, i crec que això transmet més honestedat. Ja no hi ha filtres a l’hora de comunicar, i amb això les cançons han guanyat.”

Foto: RAÚL ORTELLS.

Tal vegada també ha influït la forma tan particular que té de compondre les cançons d’Albinyana: el procés de composició i gravació de les seues cançons dura només un dia, a jornada per cançó. Un procediment que va quedar especialment patent al disc Del 30 de març al 26 d’abril (sí, també al 2018), un disc de ruptura al més pur estil Blood on the tracks dylanià. El disc de Sigarrito que va ser nominat com a Millor Disc de Rock als Premis Ovidi de l’any 2018. 

“Després de publicar el segon disc, jo anava gravant cançons en maquetes a ma casa. Si tractava de seguir amb una cançó el dia següent ja no era el mateix, perquè havia canviat el meu estat anímic, havia perdut el fil de la cançó. Amb el temps he vist que encara que es quede una lletra curta, quan acabe una sessió de composició eixa cançó ja s’ha acabat. Els arranjaments, la música i la lletra van de la mà, es donen suport uns amb els altres. Després, quan porte la cançó a la resta del grup ja afegeixen les seues coses, però des de Somàtic vaig descobrir que aquesta era la manera segons la qual jo funcionava millor fent les cançons.”

Una manera de compondre que queda palesa una vegada més en l’àlbum  Sigarrito (2019). Disc per al que han triat a David Garzinsky (Limbotheque), com al seu tècnic de so. Què ha aportat Garzinsky al so anterior del grup?

“Garzinsky es va oferir ell mateix. Quan ens vam conèixer em va dir que li havien dit que nosaltres érem fans de Wilco, i que això ja ens convertia en gent de bé (rialles). Jo no sabia que ell té un estudi de gravació, Bahamas Estudio, a València, i jo li vaig proposar gravar el disc en directe, tocant tot el grup a l’hora, i així ho vam fer. És una persona que respecta molt la visió que té el grup de la seua música, i amb el qual sentim molta afinitat musical. Estem molt contents  amb el resultat, crec que vam encertar amb ell.”

Un disc que va ser gravat en només dos dies a la casa de camp de Garzinsky a Alzira, on seguint la premissa de l’espontaneïtat van haver cançons, com La llimera, que van ser gravades en una sola presa. Un disc que arreplega cançons inèdites que la banda portava temps fent als seus directes, o noves versions de cançons com Cíclic (de l’àlbum Somàtic), o bé la mateixa La llimera (present a Del 30 de març al 26 d’abril), molt més fidels ara a com sonen damunt de l’escenari. 

“El fet que aquest disc siga homònim és una manera de reafirmar-nos. Havíem guardat el primer disc, ja que al nostre primer el vam anomenar #2, i teníem clar que volíem que el disc homònim, el primer, el guardaríem fins que representara el que realment som. Crec que eixe moment ja ha arribat. Aquest disc és com un renaixement, una reafirmació del que som ara.”

El concert de celebració també servirà per tal de celebrar el desè aniversari com a banda. Un esdeveniment per al qual estaran envoltats d’alguns grans noms de la música independent valenciana actual. 

Senior és amic de Jordi des de fa molt de temps, de fet, ell també és il·lustrador i ha realitzat diverses portades per a Senior i el Cor Brutal. Està molt lligat a la història de Sigarrito des dels nostres inicis. Amb Pau Miquel Soler, de Las Víctimas Civiles, més o menys és el mateix cas, Jordi tenia molta relació amb ell dels temps d’Arthur Caravan. A Miriam i a Tatxo de Ghost Transmission els coneixem des de fa molt, d’anar a Xàtiva, i ara que de vegades tirem una miqueta cap al rock progressiu tenim una afinitat musical amb ells que potser abans no en teníem.” 

“Limbotheque crec que compleixen deu anys també enguany i hem gravat el disc amb David, el guitarrista del grup. Amb Juanma, de Johhny B Zero, he coincidit en algunes jams, i el grup ha vingut a tocar a l’Olleria algunes vegades. Són un grup brutal, ens encanten. De Tin Robots vaig pujar al Facebook una vegada una versió que vaig fer de la seua cançó Any Road, i aleshores vaig travar contacte amb Emili, i vam veure que també teníem molta afinitat musical... En definitiva, és gent amb la qual d’alguna manera o d’una altra hem tingut contacte al llarg d’aquests anys, companys de viatge. Estem molt contents que hagen acceptat estar amb nosaltres en la celebració d’aquest aniversari.”  

Foto: RAÚL ORTELLS.

La celebració d’un grup que va nàixer molt allunyat dels teòrics epicentres de la música valenciana, amb la vista posada en el rock que es fa més enllà de les nostres fronteres, i que ha sabut reinventar-se per estar travessant el seu moment més dolç pel que fa a crítica i públic i més sòlid com a banda ara mateix, quan ja fa temps que altre grups hagueren tirat la tovallola. Demostrant que, de vegades, la soledat del corredor de fons es veu recompensada. 

Per molts anys més!


next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email