LA COREÒGRAFA REP EL PREMI CRÍTICA A MILLOR BALLARINA I EL JOAN VALLS

Sol Picó: "De vegades s'oblida als qui portem molts anys; sort que hi ha gent com jo donant canya"

28/03/2022 - 

VALÈNCIA. En dues setmanes està recollint tres premis: el de la Crítica de Dansa Teatre a Millor Ballarina (per Malditas plumas), a Barcelona; el Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català 2022, a Alcoi (d'on és natural), i un reconeixement honorífic al festival Territorio Violeta, a Madrid. En els quasi 30 anys de vida de la companyia de Sol Picó suma 38 premis i, en els 40 que porta la coreògrafa i ballaria sobre els escenaris, ha recollit un fum més a títol personal, com el Premi Nacional de Dansa 2016 o huit premis MAX de les Arts escèniques. Amb el seu èxit i aprofitant que ha estat uns dies per Alcoi, Alicante Plaza va voler mantenir una conversa amb la multiguardonada.

- Estàs regada de premis, encara que tu estàs ja molt acostumada a rebre'ls, tant a l'àmbit personal com de companyia. Com et sents ara, quan et donen tres premis de manera consecutiva?

- Molt sorpresa, perquè amb aquest espectacle (Malditas plumas) porte ja temps. Jo pense que tot açò ve una mica per mantenir-me tant de temps a l'escena. Amb la companyia són  30 anys i jo porte 40 als escenaris. I encara estem amb ganes, marxa i molta il·lusió. Això a la gent li sorprén, perquè vivim a una societat d'estar hui i demà no; la fama són dos minuts i ja està. Però el fet important és mantenir-se. Bàsicament és resistència i resiliència a tope.

- Anem a parlar de Malditas plumas. Portes un any amb l'espectacle, però en deurien haver sigut més, no?

- Anava a estrenar Maltidas plumas el 22 de març de 2020, però ens van tancar dues setmanes abans per la pandèmia. De fet, estàvem assajant i ens van enviar a casa per l'anunci del confinament. Llavors va veure la llum a finals de 2020, però l'estrena oficial va ser al Festival Grec de 2021. Fa un any que vaig ranquejant amb les plomes per ahí.

- I com és ballar des de la pell d'una vedette?

- És un personatge que viatja entre la ficció i la realitat. És la vedette que jo projecte i que a mi m'hagués agradat ser, però també és el personatge real d'una xiqueta que tenia unes aspiracions que no s'han complit totes. El món de la vedette és preciós, amb molta fantasia i molt efímer. Darrere de la fantasia s'amaga molta cosa.

- Encara que continuaràs amb Malditas plumas, també estrenaràs Titanas, on comparteixes escena amb dues companyes, Natsuki i Charlotta Öfverholm. A més, la música també és de creació femenina, de Judit Farrés, i les veus del cor són de dotze dones. Per a tu el paper de la dona es molt important. Com enfrontes Titanas?

- Titanas va ser un encàrrec del Palau de les Arts de València. Feia molt de temps que tenia ganes de treballar amb coreògrafes i directores que estigueren a un moment vital paregut al meu. Gent de la meua edat a l'escenari hi ha molt poca. És un moment complex a partir del 50. I tenia ganes de  compartir projecte amb dones que, a més, tingueren un recorregut professional semblant, amb companyies pròpies. Abans de la proposta del Palau, una dona que ha desenvolupat tota la seua carrera a França, Anna Ventura (Natsuki), m'havia trucat per conéixer-me. Ens vam trobar i, al fer-me la proposta el Palau, vaig pensar en ella. Però m'interessava un triangle i hi ha una altra dona, Charlotta Öfverholm, que la conec d'haver-se trobat actuant pel món. Així que ella era la tercera. Es diu Titanas, el arte del encuentro, perquè es tracta de crear alguna cosa diferent des d'una trobada vital. Com tres identitats comparteixen i es fan totes una. És buscar-li tota la força que puga tindre una titana a aquest moment de la seua vida.

- Per què no hi ha cabuda per a una dona de 50 anys a l'escenari? És per condició física, decisió pròpia, no interessa...?

- El que més interessa és el que fa la gent jove o qui ho està rebentant en aquests moments. Ho entenc perfectament, perquè a mi també m'interessa. Però moltes vegades s'oblida als qui portem molts anys. I sort que hi ha gent com jo, donant canya, perquè si no passaríem més desapercebudes. Llavors no és que no tinguem cabuda, és que hem de fer més força. La meua mànager diu que s'han d'adonar de com molem. Podem aportar -i aportem- moltes coses a l'escena, però interessen menys. Una dona a partir dels 50 anys comença a desaparéixer una mica del mercat, en tots els aspectes. El cos és altre factor; som ballarines, no escriptores, i un ballarí ha de conservar el seu cos al 100 % i això significa que has d'entrenar cada dia. Aplega un moment en què no pots més. Una altra és que moltes ballarines han sigut mares i han hagut de deixar la professió. És un cúmul de factors. L'altre dia vaig veure l'espectacle de Nazareth Panadero (integrant de la companyia de Pina Bausch), que té 66 anys, i em queien les llàgrimes de la bellesa, perquè veus alguna cosa més darrere.

- Tu que has viatjat pel territori espanyol i internacional, com veus la dansa a la Comunitat i, de manera més concreta, a la província d'Alacant?

- Ara està espavilant-se molt; fa temps açò era un desert. Asun Noales ha fet molt, ha sigut una de les pioneres per haver apostat per tornar i quedar-se a casa seua després d'haver-hi estat pel món ballant. Hi ha moltes coses a fer encara, però ja estan passant algunes molt interessants.

- Has tret el tema d'Asun Noales. Què et pareix l'èxit de La mort i la donzella?

- Meravellós. No he tingut ocasió de veure l'espectacle. Però estic feliç. Conec a Asun de fa molts anys i em pareix fantàstic que estiga on està. És una curranta i una guerrera. Sempre alegrar-se pels èxits, sobretot si són de la terra.

Noticias relacionadas