VALÈNCIA. Els Carrerons de Benassal (Castelló) són aquests dies punt neuràlgic de treball de la productora valenciana SUICAfilms. Però la càmera i la perxa ja no són una novetat entre el veïnat d’aquesta localitat aïllada en el centre de l’Alt Maestrat. Fa un any el realitzador Pepe Andreu i el periodista Rafa Molés es presentaren allà amb urgència i enregistraren una vintena de testimonis orals d’aquells, aleshores menuts, que en maig de 1938 van veure com tres avions de la Legió Condor alemanya els llançaven explosius de 500 quilos. Aquell bombardeig, que afectà Benassal, Albocàsser, Ares del Maestrat i Vilar de Canes, va causar 38 víctimes mortals. “Pensàvem que eren sacs de blat”, recorda Vitalía Porcar. En a penes un any cinc dels supervivents han faltat.
“La història es conta en menys d’un minut. A pesar de l’ordre de Franco que prohibia més atacs contra civils, especialment després de la mala premsa que li havia provocat Guernica, els alemanys volien provar els nous Junker 87 Stuka que havien dissenyat. Per això, triaren aquesta zona de Castelló allunyada d’enclavaments estratègics. Amb l’experiment constataren l’eficàcia d’una de les armes més mortíferes de la Segona Guerra Mundial. Ja està. Ja t’ho contat. No obstant això, les reflexions són dos. Per una banda, la història de l’estupidesa humana i la capacitat infinita per a cometre els mateixos errors. I per una altra banda, la importància del fet individual d’interessar-se per saber. Aquesta història estava oculta fins que la descobreix Óscar Vives, un físic teòric de la Universitat de València. Ell, en lloc de centrar-se únicament en la seua especialització en la supersimetria de les partícules, tracta d’entendre que va passar al seu poble. Investiga. Si aquest acte individual de buscar respostes l’exercirem tots, el món seria millor”, explica Rafa Molés.
És un dels trets de SUICAfilms. Busquen aprendre de fets senzills de contar. L’altra característica que els dona identitat és l’òptica, la manera de mirar la realitat. “I en aquest treball és clau el nostre director de fotografia, José Luis González. A banda de la seua llarga experiència i passió per la professió, té una necessitat de buscar la bellesa en tot en el que fa”, subratlla Pepe Andreu. Aquest realitzador és l’artífex del ritme de les narracions amb muntatges compassats a les creacions ex professo del compositor Alberto Lucendo. “Una nit se’m va ocórrer la idea de contar la història de l’experiment Stuka amb una maqueta. Utilitzar-la com a element narratiu per a evidenciar que som peces d’un taulell que maneja algú a qui no importa qui som nosaltres. I ací està la reflexió, la nostra aportació. Si hem de contar el que ja han difós uns altres, prefereix fer una altra cosa”.
Confiança guanyada
D’aquell primer brut va sorgir un teaser del que serà el seu primer documental en valencià i que ha captivat les institucions. I després de dotze mesos, Experiment Stuka reprén les gravacions i compta amb el suport financer de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), l’Institut Valencià de l’Audiovisual i la Cinematografia (IVAC), la Diputació de Castelló i Televisió Espanyola perquè s’estrene la pròxima primavera. Amb tot, per arribar a la recepció de diners, es necessita la confiança que dóna una curta trajectòria plena de reconeixements.
“Ser valencià, fer documentals i haver treballat en Canal 9 no era el millor dels inicis”, lamentaven aleshores, quan no sabien que el seu primer treball seria el segon documental més vist en sales de cine en Espanya en 2014 després de La Sal de la Tierra, el treball de Wim Wenders guanyador de l’Òscar. “SUICAfilms naix d’un de tants sopars que féiem Pepe i jo, sopars en els que tots arreglem el món, però els propòsits es queden aparcats una vegada eixes per la porta del bar. Ens havíem conegut treballant junts en el programa Societat Anònima de Canal 9 i volíem fer alguna cosa més. Prendre el primer pas dona vertigen. L’estiu del 2012 li vam ficar nom al nostre projecte. Suica és meló d’Alger en japonés; sí, ens agradava eixa fruita de color roig viu, que és refrescant, però que quan la mossegues, et fa ‘crack’. Em resultava al·legòric del que volíem fer”, recorda Molés, un enamorat dels nipons.
Amb eixe propòsit es van arrancar “amb els nostres estalvis i de manera inconscient”. No va ser amb la primera història que portaven en ment, Tokio Women, que en aquells moments era impossible per dificultats pressupostàries. “Vam optar per una història que per ser pròxima no li havia donat importància. La meua amiga coreògrafa Amaya Lubeight visitava instituts on, en una setmana, els ensenyava a ballar una composició. Però en eixa espiral de parar-se a mirar de manera diferent, que és al que ens devem els periodistes, vam trobar en una classe una microsocietat. El sistema educatiu perpetua els estereotips. En un sistema educatiu tu estàs ensenyat per a fer coses i no per a ser persona. I això és el que denunciàvem en Five Days To Dance (2014)”, subratlla l’equip.
La indústria aplaudeix
Vam veure emocionar-se al director de DocsBarcelona, Joan González, en un pas privat decisiu per a ser el documental de cloenda de l’edició del 2013. Aquell dia sis-cents professionals del sector s’alçaren en un aplaudiment unànime. Five Days To Dance s’ha emés en Canal Plus, TV3 i Barcelona TV. I s’ha vist en sales de cine espanyoles, de Xile, Argentina, Peru i Alemanya. “El director dels Lys, Silvino Puig, ens va programar set setmanes en el cine en veure l’èxit de públic”, subratllen.
“Five Days To Dance va ser el contacte amb la indústria. De fet, vam cridar l’atenció de la productora valenciana encarregada de documentar el treball diari de Voces, l’última gira de la balladora Sara Baras”, relata Andreu. El segon projecte venia donat per a narrar una matèria que desconeixien i que els ha portat a París, Tòquio, Nova York i Cadis. “I de nou t’entregues. Tant que a les nits el cap no descansa i continua pensant el pla idoni per a eixa seqüència de ball. Saps que falla alguna cosa. De sobte, penses: ‘ja està, utilitzaré aquesta porta d’enllaç’. T’alces, la fiques, veus que funciona i ja pots dormir. No descanses”, conta aquest ‘ballador’ en imatges que admira el cinema d’Iñarritu.
Voces s’estrenarà ben aviat i com el primer llargmetratge, ha sigut seleccionat com a candidat en diverses categories dels Goya. “Ens suposa guanyar confiança i projecció, certificar que estem fent pelis de cine i que complim uns requisits. És visibilitat, però li donem una importància relativa”, matisa Rafa Molés.
La maternitat obligada
Les xarxes socials són un bon instrument per a testejar que els temes funcionen. I han comprovat que l’últim projecte en marxa, [M]otherhood, enganxa espectadors. “Per primera volta i una vegada més formats en la indústria, donem suport a dos professionals com Inés Peris i Laura García perquè puguen portar endavant aquest documental que no planteja una pregunta, sinó que obri una bretxa: Per què una dona que no vol tindre fills hauria de tindre’ls?”, inquireix Molés. “Per a la societat la dona que no vol tindre fills té un perquè darrere”.
Se suma una de les directores a la conversa: “I ho plantegem utilitzant el símbol d’una fàbrica de nines, totes fetes pel mateix patró dissenyat per la societat, inertes com aquests objectes. Pensem que som lliures dels nostres actes, però realment som una construcció social de molts anys d’història”, explica Laura García. Amb elles, també col·labora en el guió la periodista Pura Requena. L’òptica és, de nou, marca d’aquesta productora valenciana, la de José Luis González.
“Per al primer treball optarem per una càmera Black Magic que podia gravar cinema. Et dona eixes tonalitats llavades que aleshores es posaren de moda. És el look que a José Luis li agradava i que hem mantingut en la resta de treballs. De fet, hem comprat ara el model superior. La sort d’aquest moment és l’abaratiment del material tècnic, el que et permet gaudir de noves possibilitats”, afegeix Pepe. A més a més, en tots els projectes compten amb el suport material de la Universitat Jaume I de Castelló.
Següent meta, la ficció
Amb un segell consolidat, SUICAfilms es planteja ara recuperar el primer tema que els va impulsar a la realització de documentals, el que parlarà de la desigualtat de gènere en les societats desenvolupades a través de tres generacions de dones japoneses. Paral·lelament han rebut ajudes de l’IVAC per a desenvolupar el primer llargmetratge de ficció que ja té títol, Entre Muntanyes, i que sedueix especialment Pepe Andreu: “Es basa en un fet real i mostrem el que és l’essència d’una família. Els seus membres estan units per llaços més forts que la genètica, els llaços de la necessitat. No sabem si el dirigirem nosaltres, és encara un projecte”, avança Molés.
Dels seus cinc doumentals, Molés i Andreu tenen clar el favorit: “Sense dubte, Five Days To Dance. Per què? Perquè vam consolidar un equip amb José Luis González i Patricia Velert, encarregada de la nostra producció. No sé si amb uns altres haguérem obtingut el mateix resultat”, apunta el realitzador. El periodista afegeix: “Perquè ens ha permés retrobar-nos amb la professió, que no en l’ofici. Si em dedique a això, és per a fer coses com aquestes, per a posar preguntes damunt la taula”.
