Tapa’t o destapa’t

VALÈNCIA. Segur que durant este estiu heu estat algun dia a la platja. Ací a les nostres platges tenim la sort de ser prou tolerants i no és difícil trobar platges nudistes, dones fent topless a la platja del poble o bussejadors amb el neoprè. Tal volta la nostra tolerància i el fet que les platges estan cuidades, tenen dutxes, banderes blaves i prou serveis disponibles ajuden a acollir tants turistes d’eixos que semblen gambes després de quatre dies prenent el sol a la Malva-rosa. Però quan eixim fora d’Espanya ens adonem que tal volta la tolerància a les platges és una excepció i no una norma.

És molt habitual vore dones embarassades en biquini nadant tranquil·lament a les nostres platges; homes lluint un fardaous, també conegut com “turbo”; i xiquets i xiquetes de 2 o 3 anys nadant sense més protecció que el quilo de crema solar que li han embadurnat els seus pares en arribar a la platja, com pintava Sorolla. Però estes estampes valencianes no són ni molt menys normals o habituals a la resta del planeta, ni tan sols entre alguns dels nostres veïns europeus. 

Pot semblar contradictori, però al país on va ser diputada Cicciolina i que va exportar les Mamma-Ciccio (Mama Chicho a Espanya) és molt probable que a la platja t’aparega una dona del poble i et recrimine que et tapes les mamelles. Al crit de “vergonya-ti”, és una estampa que he viscut recentment a Sicília. També és cert que és un país on la religió té un pes molt important en la vida quotidiana, i les religions monoteistes tenen pànic als mugrons. 

Els musulmans són els més radicals en este sentit, i pots anar a la presó per banyar-te en biquini fora del resort de luxe a Dubai. Els jueus també recomanen a les dones “tapar-se el monyo” perquè és molt provocador per al mascle, i a Tel Aviv hi ha platges reservades diversos dies a la setmana només per a les dones. No arriben a posar-se el burquini, però el més normal és que es banyen en camiseta i amb el monyo tapat o arreplegat, perquè el topless també està prohibit com passa a Tailàndia o al Japó.

De fet, als països africans que han anat convertint-se a l’Islam s’ha començat a produir un canvi d’actitud cap a la intolerància a mostrar en públic el cos humà. A Egipte, on pels jeroglífics se sap que homes i dones anaven sempre a pit descobert, ara no només pots vore burques, sinó que tota eixa repressió l’ha convertit en un dels països més perillosos per a les dones (violacions, segrestos, escarni públic...). En altres països com Senegal, on encara hi ha tribus on les dones passen la seua vida a pit descobert, sense gastar ni un duro en sostenidors, no era difícil vore xiquetes amb el hijab però amb les mamelles a l’aire. A poc a poc, els radicals estan introduint el pudor i la vergonya en les mentalitats dels que mai s’han preocupat de mostrar la seua pell en públic. I no cal comentar res de països com Afganistan, on gràcies a una recent exposició de La Nau (“Dones d’Afganistan”) i a la visita guiada de les xiques de Mediant, vaig descobrir el canvi radical que havia patit l’estatus de la dona al país els últims 50 anys. 

En canvi, els cristians a priori semblem els més tolerants. Tot i això, hi ha encara una autèntica persecució del mugró. A Brasil pots lluir un tanga fet de fil dental i no passa res, però com vages en topless et caurà una multa. I als Estats Units, el país de la llibertat, també està prohibit per a les dones en la majoria dels estats prendre el sol sense la part de dalt del banyador. Però no queda només ahí, en molts dels 50 estats està fins i tot prohibit donar a mamar a un bebé en públic, i és molt habitual que insulten les dones que donen a mamar al seu nadó amb paraules com “gross” o “disgusting”, que no signifiquen que estigues guaixadet o que tingues un disgust, vénen a significar “fastigós” i “repulsiu”. Ja sabem que els americans preferixen que ensenyes la pistola a que ensenyes el mugró, perquè en la seua ment és molt més perillós un tros de carn que la pólvora que mata més de 92 nord-americans per dia, 33.000 a l’any. 

Resulta molt curiós, per no dir hipòcrita, que per entrar a les esglésies (a Espanya només en les turístiques, a Itàlia o Grècia en totes), t’hages de tapar els muscles i fins i tot els genolls. I que dins d’eixes mateixes esglésies trobem imatges de sants quasi nuets, de verges mostrant-li la mamella a Jesuset, i tu no pugues entrar en camiseta de tirant. Certament, no crec que cap Déu s’ofenga per vore un genoll o un muscle, però cadascú a sa casa té les seues normes i entenc que per absurdes que siguen has d’acatar-les si és un lloc privat. Un altra cosa són els llocs públics, i en este sentit, pel que es pot vore, els espanyols som una excepció.

Perquè no només les nostres dones poden mostrar els seus pits a la platja, poden donar a mamar al seu nadó en públic o poden entrar a l’església del poble en pantaló curt. Si volen, poden posar-se fins i tot un burquini per protegir-se de la llum solar, o per convicció religiosa. Ja coneixeu tots la polèmica de la prohibició del burquini a França, una polèmica que ha arribat fins a l’ONU, que ha demanat que la prohibició es cancel·le. La veritat, jo no trobe moltes diferències entre anar a bussejar en neoprè o anar a nadar en burquini, sempre que siga una decisió pròpia i no una imposició. 

Nosaltres, certament, som prou més tolerants que la majoria de la resta del món. Però a Alacant mateix, sense anar més lluny, 10.000 persones van firmar el 2007 una petició per tal que les platges d’Alacant, Campello i Santa Pola foren declarades platges familiars. Òbviament, volien prohibir el tanga i el topless, però a més volien obligar les xiquetes a partir dels 3 anys a lluir la part de dalt del biquini i vetar a les dones embarassades mostrar la panxa i haver de lluir banyador. Dels homes deien que no podrien canviar-se el banyador en la platja perquè “es preferible la elegancia al destape, el buen gusto a la zafiedad". A Déu gràcies, no els feren cas i podem continuar sent poc elegants.

Perquè, al remat, la llibertat significa poder triar sense que ens claven a la presó per les nostres decisions. I moltes vegades ens oblidem de la sort que tenim de viure en una terra on tenim llibertat per a triar moltes coses que en altres llocs vénen imposades o serien impensables. El mostrar o no el mugrons en públic és una d’elles, i esperem que el virus de la vergonya no ens ataque i que continue així per sempre.