La llengua encara busca el seu espai al teatre i el cinema
VALÈNCIA. El director Salva Bolta porta des de divendres tancat al Teatre Principal de València. Aquesta setmana s’alçaran les cortines vermelles per a descobrir la comèdia musical Happy End de Bertolt Brecht i Dorothy Lane. És la primera gran traducció a la nostra llengua d’un clàssic que promou el Teatre del Poble Valencià, el projecte estrela del nou director de CulturArts, Abel Guarinós. Revise la cartellera dramàtica. El valencià i Brecht també seran protagonistes a partir de dimecres a un altre teatre públic, el Rialto. Signen l’obra dos autors valencians contemporanis, els germans Josep Lluís i Rodolf Sirera. Eixe mateix dia, 30 de novembre, al Teatre Micalet tornarà El Nou Tirant. I ja. Aquesta setmana no hi ha més oferta en la capital en una de les nostres llengües cooficials. No se sent en cap teatre infantil. Per què costa tant fer pujar un guió dramàtic en valencià a l’escenari?
Pregunte a Gabi Ochoa, guionista, dramaturg i professor de Literatura Dramàtica. Tot i que encara no s’han publicat les llistes definitives, és un dels autors guanyadors de les subvencions de l’Institut Valencià de Cultura que atorga per a la creació d’escriptura dramàtica, ajudes on el valencià en els textos és valorat amb un màxim de 10 punts d’un total de 100. Enguany el muntant ha pujat de 9.000 a 24.000 euros, que s’han repartit entre quatre obres en castellà i quatre en valencià.
En aquesta línia, defensa que no sols es deu promocionar la llengua en els clàssics, com ara Chéjov o Molière, sinó la que fan servir en les obres “els meus companys” que, per descomptat, tenen un valor afegit: “Bertold Brecht parlava de la seua realitat. La nostra generació de dramaturgs valencians parla de la nostra realitat, dels problemes que ens envolten com a societat”.
Un d’aquests autors contemporanis és Rodolf Sirera, encara que fa anys que s’ha desplaçat de la dramatúrgia cap a l’audiovisual. L’escriptor rememora un passat llunyà, més de 20 anys enrere, “en què hi havia més estrenes en valencià. No hi havia tantes sales privades, però hi havia més teatres institucionals”. “Vull creure que la situació millorarà”, il·lusiona esperançador.
Carles Alberola va fundar fa 22 anys la companyia Albena Teatre, que gira amb l’obra infantil L’aneguet lleig. Sempre han estrenat en valencià a la ciutat de València. “No et sabria dir si és més fàcil o difícil produir un text dramàtic en valencià. És una elecció que té a veure amb la personalitat, la identitat i la necessitat peremptòria o existencial de la companyia de fer els textos en valencià. Supose que si opten pel castellà és perquè troben l’avantatge de no fer una doble versió i els és més útil si volen arribar a la resta de l’estat o poblacions de la Comunitat que són castellanoparlants. Nosaltres sempre hem estrenat en valencià a la ciutat de València, tot i que a vegades depén de la sala. Normalment et demanen que comences en valencià i després la faces en castellà les setmanes següents; les últimes setmanes sempre estadísticament arrepleguen més públic, fins i tot valencianoparlant”, explica Alberola.
En aquest sentit, sosté que perquè la gent “puga véncer la barrera” és necessari “un treball d’alfabetització, d’ús quotidià de la llengua com a instrument de comunicació i relació en tots els vessants socials, des de la televisió a l’atenció personal en una botiga. És una tasca a fer per tots. I el primer pas és parlar en valencià. També és necessari que els nostres polítics ho tinguen clar i ho defensen”.
Quan repassem les sales de València i les programacions fins a febrer, en trobem les que no aposten per la llengua valenciana, com l’Olympia i Flumen. Unes altres alternen castellà i valencià. Entre elles, estan les públiques, Zircó i Sala Russafa, que dedicarà, a partir del 27 de gener, set setmanes a programar companyies valencianes. És un cercle que enguany complirà la sisena temporada. El director de la sala, Juan Carlos Garés, camina aquests dies sorprés: “Ara mateix tenim en campanya escolar l’obra infantil Lazarillo, escrita a quatre mans per Iria Márquez i Chema Cardeña. L’oferim en valencià i en castellà. La majoria de les escoles, excepte les de línia en valencià que són minoria, han preferit que s’interpretara en castellà. Estem parlant de ciutat de València perquè als pobles ara mateix sí hi ha demanda de col·legis i ajuntaments de fer l’obra en valencià”.
La setmana passada no es van omplir les cent butaques de la Sala Zircó. Actuava la companyia La Fornal Espectacles, de les Balears. Interpretava ‘La Cita’ en mallorquí. I “no va vindre molta gent”, lamenta la seua propietària Ana Carbonell. L’endemà, en la versió en castellà, es van contar més espectadors. On està el problema? En la llengua, en la societat o en la promoció?
En aquest maremàgnum, l’anomalia dins de l’anormalitat és el Teatre Micalet, revitalitzat per Joan Peris i Pilar Almeria i dedicat exclusivament al teatre en valencià. La seua va ser una aposta que en 20 anys no ha fet ningú més. Pregunte a Peris, qui, entonant a Lluís Llach, critica: “Un teatre com el Talia no pot programar per a gener El sopar dels idiotes i dues setmanes després interpretar-la en castellà. Crec que barrejar no és apostar per la nostra llengua. En la tele vam començar a barrejar i la vam cagar. Hem d’anar a per totes i no donar l’opció perquè El Sopar dels Idiotes és una obra ben feta. Si vas a mitges tintes, la gent s’espera al castellà”. Per a aquest director artístic, “falta suport dels polítics. I per això tal vegada l’any que ve ja no estiga el Micalet ni la seua forma d’educar en una llengua”.
A escala audiovisual, el panorama és encara més desolador. Cap de les sales del cap i casal ofereix una pel·lícula o documental en valencià o subtitulat al valencià. “A València només els Aragó tenen la porta oberta a aquest tipus de productes”, lamenta el president de l’associació de guionistes valencians, Pau Martínez, qui, paradoxalment, s’ha animat per fi a filmar la seua primera pel·lícula en valencià. Ho pot fer ara, després d’una llarga carrera plena de projectes. “Porte quasi 15 anys amb aquest guió, una història molt personal que em feia pudor i por. Vaig aconseguir una ajuda pública per a desenvolupament i amb ella vaig poder rodar un teaser i anar al festival de San Sebastià. En l’última de les reunions amb productors, en el marc de The Industry Club, vaig donar amb un soci català amb el qual reprenc la història. El somni s’ha acabat és el títol i es rodarà aquesta primavera” amb Laia Marull, Pati Martínez i Pablo Molinero.
“Hi ha exemples com Loreak (2014) que demostren que la qualitat està per damunt de la llengua. Però va ser una excepció. De fet, Tots volem el millor per ella (2013) de Mar Coll es va estrenar en València doblada al castellà”, apunta el productor audiovisual Xavier Cortés. “Evidentment és un problema cultural que ha d’entrar en un procés de canvi amb un recolzament institucional molt fort a les sales”, apunta.
Un dels millors exemples de normativització del valencià per l’audiència és la sèrie de L’alqueria blanca emesa a Canal 9, la qual, amb una mitjana de vora 250.000 espectadors, va arribar al cim dels 600.000. “Parlem de televisió, d’un producte que es consumeix a casa. De fet, la pel·lícula no va tenir ressò”, subratlla Cortés, qui remarca: “Això explica perquè la futura televisió autonòmica ha de ser 100% en valencià”.
El periodista Juli Esteve porta anys absorbit per la sèrie documental Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York, un retrat testimonial de l’emigració valenciana als Estats Units d’Amèrica a qui l’antiga televisió autonòmica va tancar la difusió i CulturArts va negar la subvenció. Els ideats capítols breus de 50 minuts que imaginava Esteve es van reconvertir en quatre pel·lícules documentals. És un producte molt singular que dóna veu a 150 valencians de 700 entrevistats. La setmana passada l’Associació Ciutadania i Comunicació (Acicom) el va tornar a premiar per segon any consecutiu. Aquesta vegada li ha reconegut el treball de promoció a l’ús del valencià.
Mentre a València l’última de les peces tan sols s’ha estrenat al Centre Cultural La Nau, al llarg del 2016 se n‘han fet 140 projeccions en 90 pobles diferents. “Ha pogut ser gràcies al suport d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Servei d’Assistència i Recursos Culturals (SARC) de la Diputació de València. Aquest últim ha creat un catàleg de més de 30 documentals en valencià que ofereix als programadors culturals municipals per tal de subvencionar la seua projecció en les seues poblacions”, detalla Esteve.
Per al responsable del SARC, el diputat de Cultura, Xavier Rius, “hem aconseguit implementar ràpidament un programa que compleix una doble funció, d'una banda ajuda a enfortir els vincles socials del cinema autòcton amb el seu entorn immediat i, per un altre, estem contribuint a sostenir el teixit industrial vinculat al cinema i a l'audiovisual, que genera tants llocs de treball”. Els criteris que s'han seguit per a l'elecció dels audiovisuals han sigut tres. En primer lloc, que difonguen el patrimoni, la identitat, la llengua i la cultura valenciana; que compte amb materials que potencien la recerca dins del sector audiovisual valencià; i per últim, que es tracte de produccions que contribuïsquen a la recuperació i difusió de la nostra història local i realitat territorial.
“Si la llengua és un handicap, imagina’t quan el tema és políticament incorrecte!”, exclama el tècnic del Laboratori de Comunicació (Labcom) de la Universitat Jaume I, Óscar Navarro. És l’autor, juntament amb el periodista Sergi Tarin, del documental Dones de novembre, també premiat per Acicom i on es qüestiona el pacte de silenci de la Transició en vers a la memòria històrica. “En sales comercials és difícil passar-lo per ser de gènere documental, però tampoc l’han escollit en festivals com DocumentaMadrid o DocsBarcelona. Ací a València ara tenim un poc més de difusió, però en àmbits menuts, com associacions ciutadanes. Encara no ha arribat el recolzament institucional, únicament el moral”, afirma.
La carrera de fons per fomentar l’ús del valencià ha d’anar preparant-se per a un primer esprint. Encara no tenim televisió, la que deurà ser motor d’aquesta inèrcia, però tenim un ecosistema comunicatiu més ample on fer servir hui el valencià. El teatre i l’audiovisual també en són responsables.