Típex, gomes Milan i altres objectes d'escola en perill d'extinció

VALÈNCIA. Anar a classe ha sigut el dia a dia de pràcticament la totalitat dels valencians en algun moment de la nostra vida. Alguns més anys, altres amb més il·lusió i altres simplement han anat a classe, com diu la frase antiga, "com van els moros a missa", a disgust. Això no canvia, els xiquets continuen tenint mestres, pissarres, pupitres i més o menys ganes d'estudiar. De fet, hi ha coses que no han canviat com:

-L'esmorzar en el pati

-L'abusador del col·legi

-El delegat de la classe

-O sí han canviat, perquè entre l'esmorzar ja no està l'opció de prendre xòped i s'ha reduït prou el percentatge de Pandorinos i Bollicaos. Ara és fàcil trobar xiquets que no prenen gluten, lactosa o ultraprocessats, i déu gràcies, perquè abans les intoleràncies pràcticament ni les contemplàvem.

-L'abusador del col·legi ara ho té més difícil per a imposar la seua llei de la por. Encara algú ho intenta i aconseguirà que li facen els deures o que ningú s'atrevisca a ocupar el seu banquet. Però, eixe abusador ara està més vigilat.

-I el delegat continua sent o bé el que menys parla, que l'han triat per a fer broma, o l'estudiós que té moltes ganes de ser delegat i fa campanya i tot. Com en The Politician, una sèrie on els va la vida per ser representants de l'institut, l'equivalent al consell escolar.

Ara que les pissarres són blanques és més complicat que vole un tros de guix i t'impacte de gairó mentre xarres amb el teu company de pupitre. Més que res perquè els mestres ara s'exposen a denúncies de maltractament si toquen un pèl l’alumnat. Però antigament que et tiraren el guix era poca cosa. Volaven els esborradors, o volava la regla al teu cul. Déu gràcies que eixe tipus de mestres estan ja extingits perquè ausades, vida. Com extingits estan ja els estoigs rosa de Cuca Dolls que eren com les maletes actuals: semirígids. Estoig de llauna de dos pisos per a BUP, de plàstic o de tela en cremallera per a l'EGB, de fusta si reciclaves la caixa del dòmino, o dos bolis i una llapissera tirats al fons de la motxilla si eres un poc desordenat.

És curiós que per molts alumnes que portaren llapissera, en tota la classe només tenien maquinetes "sacapuntes" un parell de companyes amb l'estoig enorme on unes gomes separaven com una caixa de ferramentes tots els instruments necessaris per a agafar apunts, o per a fer una demostració a l'estil del tàpersex però de material escolar. Que si escaire i cartabó, un compàs, calculadora solar, goma d'esborrar Milan, goma per esborrar boli Staedler, Plastidecors, retoladors Carioca de 40 colors, pegament Imedio o de barra Pritt, una ploma amb recàrregues, subratlladors fosforescents, bolígraf permanent, col·lecció de llapisseres de colors Alpino, regla de 40 centímetres, capseta de ceres Manley, llapicera amb portamines i, fins i tot, unes aquarel·les amb pinzell i tot. Altres, en canvi, anàvem a classe amb un boli de publicitat de Bancaixa que acabàvem perdent.

L'esborrador de boli era l’element més pertorbador de tots. No esborrava, el que li feia era un lífting a la llibreta Oxford (els pijos gastaven Miquelrius) i era més fàcil que es trencara que acabar-la. Per això era molt habitual el típex, eixe producte que valia per a tapar errades amb un empastre, com fan els mals obrers, o per a pintar-te les ungles. Un poc tòxica semblava la cosa, però el temps ens va portar un típex millor, el d'adhesiu, que anava molt bé... fins que es desenganxava, sempre es desenganxava. L'acudit del típex en la pantalla de l'ordinador és molt vell, i te n'adones més encara de com ha canviat tot quan els xiquets veuen una pantalla i no intenten tocar els botons, directament busquen moure les coses amb els dits.

Un altre element molt útil, en teoria, era el bolígraf de molts colors. Fins a 10 tonalitats en un mateix continent, ideal per a agafar apunts... si no fora perquè era massa gros per a escriure. El de quatre colors era més còmode però no va tindre tant d'èxit. I tots els bolígrafs servien per al mateix, escriure notetes que ens enviàvem els uns als altres. Notetes de burla als mestres, notetes d'amor i el Tinder dels 90 "T'agrada Vicent?" i al costat un “sí” o un “no”, del qual estava mitja classe pendent per si feia match. De l'amor estudiantil ja vos parlaré un altre dia que té molt de joc, de la mateixa manera que ja hem repassat els jocs del pati. Però tornat a les aules, si eixa noteta acabava en les mans del professor, acabava en escarni públic. No només llegia en públic la nota, a més agafava i portava a la pissarra l’autor i el destinatari per a malbaratar amb l'exposició pública qualsevol possibilitat de festeig. La falta de discreció del professorat era igual a la saturació dels centres.

En ma classe del Roís de Corella de Gandia érem 36 estudiants, entre tots acumulàvem més d'un centenar de xinets de la sort... que després es convertiren en xuplons de la sort, i sort no en donaven massa perquè tots volíem ser rics i només li ha tocat a un de 36. Alerta d’espòiler, el triomfador de la quinta no era ni el més llest, ni el més simpàtic, perquè l'educació reglada quadriculada no li va a tot el món. Altres, en canvi, troben el seu camí gràcies a un mestre estil Merlí que els obri la ment i els fa estimar l'anglés, la llengua, les matemàtiques, la història o el teatre. Altres mestres, en canvi, obligaven a llegir La Regenta o El Quixot a xiquets de 10 anys. I, clar, li agafaves mania a llegir.

Com que els exàmens eren de molt d'estudiar i no tenies temps ni memòria per a tot, molts optaven al remat per un remei que sona a torrà: fer-te xulles. Hi havia autèntics mestres de les xulles, els quals eren capaços de copiar l'examen sencer. Altres no ho provàvem per por a ser pillats perquè sabíem que ens pillarien a la primera de canvi. Una altra cosa eren els treballs, desenes de treballs en ordinadors IBM, o Pentium iniciàtics els afortunats, o en maquineta d'escriure Olivetti. Encara puc recordar el so de les impressores antigues. Per cert, en la nostra època va aparéixer el Rincón del Vago, i més d'un company d'institut trobava allí l'alternativa a haver de llegir un parell de llibres i fer un treball. Segurament eixe company és ara polític, perquè sembla que els nostres polítics eren precisament els estudiants que més copiaven i continuen fent-ho. Tant de bo copiaren les bones idees d'altres països i no només les campanyes electorals perennes. Llàstima que el típex no puga arreglar el seus empastres.