Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

LA VUELTA AL MUNDO DE CULTUR PLAZA

Tòquio, més enllà de les novel·les

22/08/2016 - 

Creus que sí perquè ho has vist a la tele però no, no t’ho pots imaginar fins que no ho veus en persona. L’estació central de Tòquio en hora punta sembla un formiguer humà estranyament silenciós i entrar allà és com ficar-se en la plaça de l’Ajuntament de València un diumenge de mascletà a les 13:59 hores però amb tota la gent en moviment. Com ho fan per no tocar-se? Per què parlen tan poc o tan baixet? Només arribar des de l’aeroport les escales que desemboquen en eixa plaça central subterrània d’on naixen passadissos quasi sense fi impressionen. Quan se’ns cau una gran maleta amb rodes escales avall, com aquell cotxet de bebé d’Els intocables d’Elliot Ness, a penes els crits aguts, discrets i quasi infantils d’un parell de japoneses anuncien el perill. La sort i eixa miraculosa capacitat dels cossos per no xocar entre eixa multitud aconseguixen que la maleta no atropelle ningú i puguem rescatar-la sana i estàlvia, sense necessitar la sang freda d’Andy García.

A primera vista el metro de Tòquio és tan jeroglífic com la seua cal·ligrafia. D’igual manera que utilitzen quatre alfabets, hi ha dos companyies diferents al subterrani, a més dels trens, i només la preparació prèvia de les guies i l’amabilitat general dels molt educats japonesos fan que la missió no siga impossible per a algú amb dots escasses per a orientar-se. Més enllà de la primera hora d’arribada a les oficines, és un transport ràpid i còmode, sense rastre d’operaris encarregats d’espentar passatgers dins dels vagons com sardines en llaunes. Sense necessitat d’això, la vista sí que es sotmet a un paisatge bigarrat de llums, anuncis, neons i imatges per tot arreu. Ni un raconet sense bombardeig publicitari, de vegades tan obsessiu i excessiu com el dels kamikazes.

En la maleta kamikaze porte tres novel·les japoneses triades per capbussar-me en eixa immersió cultural que sempre és un viatge. Però en la primera eixida per la ciutat anem a buscar la multitud i el paisatge publicitari que va mostrar Soffia Coppola en la seua pel·lícula Lost in translation. Per culpa d’ella l’encreuament de vianants de Shibuya s’ha convertit en una de les fotos turístiques ineludibles de la ciutat, un símbol de Tòquio destacat a totes les guies de viatge. Quatre passos de zebra que passen el semàfor a verd a la vegada i permeten que un exèrcit disciplinat de vianants ocupe tot l’espai sota les grans pantalles de televisió. En un café amb vistes a eixe tros urbà tan civilitzat com multitudinari cal fer grans cues per tindre una cadira amb dret a l’espectacle. Afortunadament, fer-se un selfi enmig del carrer encara és gratis. El barri està ple de botigues de moda i locals d’oci. I, almenys en 2010, Espanya continuava estant de moda a Shibuya. Passejant pel barri trobem més restaurants espanyols que italians, oferint tapes i paelles ben poc ortodoxes. Fins i tot una xurreria madrilenya amb sucursal al barri oferix el producte en forma de cor per no desentonar al país de Hello Kitty, on l’estètica de la gateta rosa edulcorada és un clàssic que impregna el gust femení no solament de les xiquetes.

A ulls del turista la capital nipona s’ha occidentalitzat sense remei, sí, però ho ha fet a la seua manera, en una versió pròpia, excessiva i extravagant. Les novel·les del meu equipatge reflectixen eixa dualitat japonesa: les tradicions del passat front a la necessitat d’adaptar-se a un món canviant que s’imposa inevitablement. Comence per Kokoro (1914), de Natsume Soseki, un clàssic que parla d’eixe primer trànsit dins una societat tancada i estratificada que ja no és impermeable. Ho fa a través de la relació entre un estudiant i el seu misteriós mestre. A penes queda res d’això a primera vista per la moderníssima Tòquio però una nit qualsevol es pot comprovar que les diferències socials es mantenen tant dins les oficines com a la taverna, on un grup d’oficinistes menja i beu al voltant del seu cap. A l’executiu se’l pot distingir, millor vestit que els seus inferiors i en el centre de l’escena. Cap dels seus subordinats se n’anirà a casa fins que ell decidisca que la nit s’ha acabat i probablement algun d’ells ja no tindrà temps d’anar a casa i haurà de quedar-se a dormir a un d’eixos hotels barats on el llit no és més que un nínxol a la paret. Perquè Tòquio i els seus municipis contigus formen una megalòpolis on les distàncies són gegantines i des dels miradors dels gratacels és impossible distingir el final del ciment.

La segona novel·la del meu equipatge és Azul casi transparente (1976), primera obra de Ryu Murakami, que va molt més enllà en la descripció del xoc d’Orient i Occident després de la Segona Guerra Mundial. Un grup de joves japonesos, molt joves, es mesclen amb els soldats nord-americans d’una base militar. Una novel·la plena de vivències de drogues, sexe i rock and roll descrites amb una cruesa freda, que va ser tan exitosa com criticada. I que res té a vore amb l’univers amable d’un altre Murakami, Haruki, el més exitós narrador japonés actual. L’erotisme realista i omnipresent a esta novel·la s’ha transformat en una altra cosa a un dels barris imprescindibles de Tòquio: Akihabara. És el lloc de peregrinació per trobar els millors comerços de tecnologia, videojocs i còmics. Allà trobe l’estètica d’Akira a tot arreu, però entre les muntanyes de publicacions manga el que més triomfa és una barreja entre Candy Candy i el porno. Les protagonistes són sempre adolescents amb rostres infantils i el cos de Pamela Anderson, vestides o desvestides de col·legiales. La seua preeminència demostra que són els més exitosos i costa creure que eixe siga l’interés principal dels molts clients d’edat avançada que els fullegen.

Però això no és res al costat dels maid cafés o cafés de serventes. El carrer està ple de joves a penes adultes que els anuncien: vestides com si foren criades a una casa luxosa britànica del segle XIX, però amb minifalda, promocionen uns establiments on la gràcia és que les guapes cambreres vesteixen així i són extraordinàriament servicials. Per evitar que els clients s’obsessionen amb elles està limitada l’estada de cada client, està prohibit el contacte físic i ni tan sols es poden fer fotos. La companyia de les xiques, fotografiar-se amb elles o tindre el seu autògraf té preu. L’actitud d’alguns clients solitaris suggereix que van allà a buscar un succedani de la compravenda de sexe mentre parelles i grups d’amics degusten pastissets en un estrany berenar. I sí, clar, acabem pagant per fer-nos una foto instantània amb la cambrera, ens disfressem amb gorres de Pikachu i ella ens dedica la prova gràfica amb cors i missatges afectuosos.

Després d’això sembla molt més saludable l’afició friqui dels otaku. Vestits com els herois dels seus personatges de manga o anime favorits se’ls pot trobar pel carrer amb prou facilitat. Fan quedades, hi ha zones on són especialment benvinguts i disposen fins i tot de parcs d’atraccions dedicats especialment a ells. L’exhibicionisme de la seua afició als personatges de còmic fa que no els importe en absolut posar orgullosos per a ser fotografiats, tot el contrari. Per moltes katanes que porten no aconsegueixen transmetre una imatge amenaçadora i no semblen massa diferents del grup d’entranyables joves que a la porta d’un parc reparteixen abraçades gratis, anunciant-ho amb els corresponents cartells.

La violència està molt present en el món del còmic japonés, però sembla edulcorada per la forma de narra-la i dibuixar-la. Passejant per la seguríssima Tòquio sembla mentida que eixa societat haja creat també una temible màfia, anomenada yakuza. De violència soterrada, crims i mafiosos japonesos tracta Out (1997), de Natsuo Kirino, la tercera novel·la que m’acompanya en el viatge al Japó. Una bona narració negra, atípica per temàtica i perquè la protagonitza una treballadora d’una fàbrica, una dona que es veu ficada en una espiral de violència que res té a veure amb el seu món.

Les tres lectures van ser bona companyia entre rutes turístiques i ajuden a comprendre que Tòquio és inabastable en uns pocs dies. Queda la sensació que sota la superfície hi ha molt més del que es veu i que el visitant occidental necessitaria molt de temps i coneixement per absorbir allò que té davant. Evidentment hi ha dos mons convivint al Japó i el passat tradicional encara s’amaga entre tota la sofisticada modernitat de la ciutat. Hi caben els temples i jardins silenciosos al costat de les avingudes i els gratacels, un parc de Disneyworld i el gran mercat del peix, les oficines luxoses i els hotels de l’amor, una torre Eiffel roja i jardins llaurats amb pedres, una monarquia medieval i una societat ultratecnificada, la cultura del treball més abnegat i l’exhibició lúdica del friquisme extrem. Tòquio es mereix una altra visita i moltíssimes més lectures. I si és precís, la faré coincidir amb un Mundial de futbol. No m’importaria tornar a vore la final de matinada en un pub japonés si l’esforç es compensa amb un altre final feliç.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email