VALÈNCIA. L’obra i la vida de Henry James (Nova York, 1843-Londres, 1916) va ser, resumint-ho molt, la batalla entre la seua condició natural nord-americana i la vocació (devoció, podríem dir) europea, batalla guanyada a consciència i sense dubtes per esta segona opció, tal com reflectixen molt reveladorament els mateixos llocs de naixement i mort de l’autor. Perquè mentres en vida de James el seu país natal vivia una expansió brutal i a tots els nivells, els interessos d’ell estaven molt lluny de l’homèrica colonització dels territoris de l’oest o de la consolidació de les estructures polítiques, civils i militars de l’estat que estava destinat a ocupar l’hegemonia mundial durant més d’un segle. Contràriament a la vivència o a l’interés per eixos episodis, i llevat del seu inevitable contacte amb el món de la costa est, dels espais fundacionals de la seua nació (i per tant més apegats a la tradició europea), des de ben jove (tant com els dotze anys) i gràcies a la solvència econòmica familiar, Henry James passejarà i serà captivat per a sempre per Europa, i seran incomptables els viatges i les llargues estades per Itàlia, França o Anglaterra, lloc este darrer on acabarà per establir-se definitivament i on finirà els seus dies, tancant el cercle vocacional i triant, així, el trampolí més volgut que ell mateix poguera tindre per a l’eternitat literària.
Un dels molts mèrits del llibre és la multiplicitat d’interpretacions quan en realitat es partix d’un argument manifestament senzill: per mitjà d’una variant del recurrent manuscrit trobat, se’ns presenta un relat narrat en primera persona (mesura àuria de la subjectivitat), on l’escenari és una mansió aïllada i campestre, i els actors principals dos xiquets, una governanta de la casa i una institutriu que arribarà a la mansió per a encarregar-se dels xiquets i que serà qui ens llegarà el mateix relat del fets ocorreguts, de la seua versió dels fets en realitat.
I els fantasmes, clar. Perquè Un altre pas de rosca ha quedat, i es té universalment, per una història de fantasmes. Més que acostumats com estem a terrors explícits i sanguinolents, la subtilesa de les aparicions dels suposats espectres es manté (i en perfecta forma) com a paradigma d’elegància narrativa i de progressió lenta però intensa en els inquietants dominis de la por. Però tot açò seria probablement massa evident, massa senzill per al geni literari de James, i per això la presència i realitat dels fantasmes (dos concretament, el de l’anterior institutriu i el d’un antic criat, els dos morts) serà la verdadera qüestió a dilucidar. L’autèntic pas de rosca que James renova eternament amb cada nou lector és l’ambigüitat, la subjectivitat, el dubte constant i raonable sobre el pla de realitat damunt del qual succeïxen els fets.
Eixa ambigüitat ens portarà a dubtar, per dotzenes de menuts detalls, de l’estabilitat emocional i psíquica de la suposada narradora, única perceptora visual dels fantasmes. Però el dubte girarà de nou (un altre pas de rosca) en advertir les raonables causes de la seua sinistra exclusivitat, que encaixen magistralment en el relat que fa la mateixa protagonista, donant la versemblança impossible que mereix qualsevol història de fantasmes. I l’atmosfera es completarà amb l’ambigüitat dels xiquets, de la seua perfecció i els seus misteris, de la seua aparent docilitat i dels seus presumptes contactes amb els espectres, revelant aquelles excel·lents maneres públiques com a meres tàctiques privades d’engany. O la indeterminació tèrbola de les personalitats en vida dels dos fantasmes, la seua només insinuada però potent maldat, les seues relacions entre ells i amb els xiquets mentres aquells vivien, en una amalgama mai definida però d’una pertorbadora sexualitat, repulsiva per suggeridora, per intuïda entre paraules i silencis (sempre l’ambigüitat) com a excessiva i malaltissa.
Obra més que perdurable de Henry James, quan un dia tot s’oblide i algun lector d’un futur sense llibres òbriga sense referències Un altre pas de rosca, l’aparició d’una figura en les hores últimes d’una vesprada entre els merlets d’una torre, mirant fixament en silenci a la protagonista en la llunyania, o la presència impassible a la vora d’un llac d’un altre espectre, o el rostre d’un fantasma observant a través del cristall d’una finestra, convocant en silenci cap a l’altre costat (del cristall i de la vida) a uns xiquets, eixe dia la literatura tornarà a viure al ritme dels batecs del cor del lector i tot tindrà de nou sentit.
Ekaré publica un àlbum il·lustrat on la poesia de Germán Machado es combina amb l’estil oníric de Mar Azabal fins a aconseguir una fusió visual i literària fascinant