Un 'collage' temporal de la València imaginada

VALÈNCIA. El dibuix pot ser una ferramenta per vore negre sobre blanc situacions difuses o complexes. La reforma d’una casa es veu més clara amb un plànol amb la situació actual i la projectada, recopilant totes les transformacions planejades. Però a una ciutat se superposen processos i obres que poden ser eterns. Des que apareix la promesa electoral fins que s’obrin les obres, passant per les licitacions i les primeres pedres.

“He fet un collage sobre com m’imagine València”, apunta Pérez Rubio. “Tot el que està per fer, el que desfaria, i també alguns projectes que imaginen una altra València”. Pérez va estudiar disseny gràfic a l’EASDV i a la segona promoció de l’Escola Lateral. “Dionisio Sánchez em va sembrar la llavor amb l’assignatura ‘What If...?’, on vaig començar a vore altres camps del disseny com l’especulatiu, el de ficcions o el crític”. 

Amb quatre anys de pràctica professional, Pérez Rubio obri la porta a produccions que tenen un client públic, com este mapa. “Hi ha especialitats que encara no estan assentades al mercat, com la investigació, la producció de coneixement, el disseny de sistemes i experiències... El disseny no és només una activitat creativa o un plus per a la competitiva empresarial: és un enfocament estratègic que va de l’inici al final de qualsevol procés”.

I per això va decidir recopilar tots els projectes urbanístics que la ciutat de València té damunt la taula amb un projecte editat al marc de les Residències Artístiques de la Regidoria de Joventut del Cap-i-Casal. “Hi ha molta iniciativa política els últims anys, però sembla que poca capacitat executiva a mitjà terme. Llistar, situar i donar a conéixer les transformacions pendents afavoreix que no es quede només als canals de comunicació on arriben els partits polítics”, explica Pérez, “sinó fer un document gràfic que siga clar i transparent amb tot el que s’ha anunciat que està per fer”. Una auditoria cartogràfica.

La publicació, dissenyada amb la col·laboració de Roser Gilabert i revisada per Carlos Ruiz, classifica els projectes en quatre categories diferents. “Amb ‘Fer’ s’ubiquen tots els projectes anunciats i el seu estat actual, des de les noves places de Ciutat Vella fins les superilles o els districtes d’innovació a Vara de Quart i la Marina. ‘Desfer’ són les infraestructures que estan anunciades per desmantellar o en situació irregular, com l’ampliació del Port, el circuit de Fòrmula 1, la ZAL o el Nou Mestalla”. 

Però la cartografia, només disponible en format físic de moment, té un vessant més utòpica i subjectiva. “A ‘Refer’ mapege la recuperació d’espais emblemàtics que han desaparegut, com moltíssim patrimoni arquitectònic de la ciutat, com el Palau de Ripalda, l’estació ferroviària d’Aragó o el conjunt arquitectònic de l’Exposició del 1909, que mai es va anunciar com a permanent, però la majoria es va destruir”. 

“Finalment a ‘Imaginar’ seleccione projectes que pensen una altra València, però des de la utopia. Haguera pogut posar també Ferrari Land o l’Esfera Armilar, però ho vaig descartar perquè volia només projectes amb impacte positiu per al veïnat, com el Mestaverso o el pla de l’Associació Valenciana pel Transport Públic per a Metro València”. 

Una visió de la València que podria resultar dins de deu, vint o trenta anys. “Introduir el disseny a les institucions és molt complicat, perquè té a vore amb els ordres del disseny. Mentres avança el temps, va evolucionant els seus ordres: del gràfic a l’industrial, experiències, ara parlem ja de sistemes. Va augmentant la complexitat. Entendre el disseny com enfocament estratègic per millorar sistemes de governança o de processos participatius és un camp molt nou i no hi ha una professió dedicada”, explica Nacho Pérez. “Ni és exactament arquitectura, ni és exactament disseny”. 

“Però les disciplines que tenim una capacitat projectual, no només política, hem d’integrar-nos més. I les institucions han d’interseccionar-se més amb el disseny, perquè pot desembossar molts problemes intricats a la burocràcia que dilaten els processos de transformació. En altres països ja des de meitat del segle XX existeix este enfocament. Fins i tot Estats Units va entendre que per arribar a la Lluna o guanyar una guerra s’havien de dissenyar ferramentes millors i planificar el futur”.