X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

Veles e vents

Una deshabitada península, esguitada de ciutats?

4/05/2019 - 

VALÈNCIA. Potser Paco Cerdà tindrà part de culpa. Cert és, siga com siga, que pense a sovint en una Espanya de ciutats on els pobles i llogarets seran només seu postal d'una certa indústria agropecuària –la que sobrevisca, concentrada en unes poques grans empreses– on arriba un carter en moto cada matí. I també seran, per descomptat, la postal romàntica d'una era i d'un tractor abandonat, ja despintat i rovellat, l'escenificació explícita de la decadència del món rural. A mig camí entre una cosa i l'altra, irromprà en mig de l'escenari bucòlic i relaxant una casa rural, un illot de civilització (amb wifi, of course!), un refugi d'ermitans.

Mentres dura el procés de despoblament total, els majors viuen ancorats en la nostàlgia de la joventut perduda –quan ells tenien vitalitat i el poble, també– i els jóvens tenen una sensació permanent d'estar en una situació efímera, a l'espera d'emigrar, en qualsevol moment, a la gran ciutat. Amb les maletes en la porta, sense acabar de ser ni d'ací ni d'allà.

No ens enganyem. Deixant a banda tot romanticisme, el present i el futur d'Occident és urbà, amb una tendència contundent. Sempre ho havia sigut, en realitat, però mai com ara, quan s'ha minimitzat fins a l'extrem l'habitabilitat d'amplíssimes àrees rurals. La vida en els pobles estava estretament vinculada al món agrícola o ramader, lògicament, i en la mida en que eixe món va desapareixent de forma progressiva, ho fan també els veïns. No és que hagen deixat d'existir l'agricultura ni la ramaderia; és que tant una com l'altra s'han vist immerses en un procés de rendibilitat màxima que aprofundix en els monocultius extensius i en la mecanització. Cada volta la mà d'obra és menys necessària i és més temporal.

L'èxode dels pobles del hinterland de València

Els qui vivim en les ciutats tenim una tendència innata a idealitzar la vida en els pobles, sovint per qüestions relaciones amb la naturalea i la gastronomia. I més en concret —disculpeu la frivolitat— pels almorzars. Especialment ens passa als més urbanites de tots, però en realitat només els suportem de visita. Seríem incapaços de passar un hivern en qualsevol poble mitjanet a 30-50 quilòmetres, cap al secà, de la ciutat de València, posem per cas, on a les cinc de la vesprada és de nit i fa fred –no tant com abans, clar– i la gent està reclosa en casa. De tant en tant algú s'aventura al supermercat, a la farmàcia o a l'estanc. I el personal se saluda quan es troba pel carrer, sí, a voltes de punta a punta, perquè a penes hi ha ningú. Tanquen molts bars i en queden uns pocs oberts, amb el pretext del futbol i perquè sempre han d'existir punts d'abeuratge per a les ànimes més inquietes i sobretot per a fadrins i separats. I, enlerta!, no estem parlant dels Monts Universals, a cavall entre Conca i Terol, on la densitat de població és de 1,63 habitants per quilòmetre quadrat, més baixa que en la zona polar escandinava.

Vista general de Peñarroyas des del mirador

Parlem només de pobles sense grans espectatives laborals, que estan massa prop d'una gran ciutat com per a generar una dinàmica socio-cultural pròpia i massa llunt com per a ser un poble dormitori. Hui en dia la gent viu en llocs així per costum, perquè allà estan sos pares i les seues arrels, perquè coneix les llambordes dels carrers i ha vist créixer a la gent a la porta de les cases, però els jóvens, la gran majoria, tenen entre cella i cella instal·lar-se en eixa gran urbs que està tan prop, a mitja hora de cotxe, i que imaginen com un gran centre d'oportunitats i d'oci, com el lloc on succeïxen les coses. A voltes —spoiler!— les expectatives són excessives…

De tant en tant, quan pense en este procés que està accelerant d'una forma prodigiosa, em ve al cap la pel·lícula Cowboy de mitjanit. És una hipèrbole, clar, però l'èxode rural a les ciutats és un procés complex -més que a nivell social, que també- en la intimitat de cadascú que fa el camí. Provoca un xoc cultural inevitable, ja que la concepció i les perspectives vitals en una ciutat i en un poble solen ser ben distintes.

Montalban, icona del "Teruel 'no' existe"

Esta setmana, precisament, parlava en la redacció de Valencia Plaza, amb un companyó, sobre la quantitat enorme de patrimoni històric, arquitectònic i artístic existent en l'Espanya buida. Qui és fa càrrec d'eixe manteniment? Les administracions locals -amb una capacitat econòmica justíssima i minvant, precisament per la pèrdua progressiva de contribuents que provoca el despoblament- no poden. Les autonòmiques i estatals tampoc, perquè les partides pressupostàries serien desproporcionades. I així és com una església romànica al nord de Palència acaba com un refugi per al ramat els dies en què l'oratge és hostil.

No cal anar tan llunt: en molts pobles i pedanies de l'interior valencià les esglésies estan tancades des de fa anys, com la majoria de les cases, i les claus, d'esglésies i cases, les té algun dels pocs veïns que allà resistixen. Sense manteniment, el deteriorament dels temples i dels altres edificis singulars —si és el que el lloc tingué, en algun moment, un cert pedigrí—, és ràpid i irreversible. Què fer? És la gran pregunta.

Entre Terol i Saragossa, Montalban fon un poble important, com delata la seua presència en el Cantar del mío Cid o en el Tirant lo Blanch. Enclau estratègic i referència urbana per a la conca minera, des dels anys 60 la pèrdua de població ha sigut irreversible. Molts dels veïns viuen fora i mantenen la casa o fins i tot l'empadronament, però molts altres fa temps que no han tornat i no saben ni què fer-se'n amb les cases històriques, que necessiten un manteniment i generen despeses. Alguns intenten donar-les a l'Ajuntament, ens explica un nadiu, però, amb poc més de 1.000 habitants, el govern municipal a penes té recursos ni tan sols per a acabar de rehabilitar l'imponent església-fortalea de l'apòstol Santiago el Major, una joia del gòtic-mudéixar, molt castigada pels avatars històrics.

Bar Torico.

Seguint el riu Martín, Montalban té fins i tot un barri, a cinc quilòmetres, Peñarroyas, amb 4 habitants censats. L'entorn natural és espectacular i algunes de les cases estan restaurades i els seus propietaris passen temporades estivals. Els majors, en el bar del poble, que fa d'epicentre per a excursionistes i visitants, parlen amb nostàlgia d'aquell temps en què l'aldea tenia tants xiquets que mantenien escola amb mestre. Hui està restaurada i és un museu. De camí al Mirador del Portillo el passejant voreja el cementeri i es pregunta quan s'oficiaria allà dalt l'últim soterrar i com pujarien el fèretre. Potser el turisme ha salvat alguns d'estos pobles que en un altre temps tenien una dinàmica pròpia. No és el cas d'aquells que paren massa llunt de les grans ciutats. A molts els enamora el bucolisme del païsatge i les muntanyes de rodeno de Peñarroyas, però pocs estan disposts a anar tan llunt.

Anem rectes a una península d'ínsules, ciutats que són illes enmig d'un continuum de pobles abandonats i extensions inabastables de terres inhabitades. Només els excursionistes sabran alguna cosa de tot allò i els forestals. Fa la sensació que el procés és irreversible. No sé si és bo o si és roín; si cal frenar-lo o deixar que les coses fluïsquen; en quins casos fer una cosa o una altra. La bona qüestió és que està passant. Ara mateixa.

Això sí: la costa immediata és tota una altra cosa, clar. Sobretot la mediterrània.

*Una crònica i un pretext: Los últimos. Voces de la Laponia española, de Paco Cerdà (Pepitas de calabaza, Logroño 2017).

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email