Una finestra oberta a l’arquitectura global

ALACANT. Hi ha molts clixés al voltant dels arquitectes. En realitat, la professió es va inventar fa dos-cents anys, quan estava a cavall entre les escoles d’enginyeria i belles arts. I, des d’aleshores, els arquitectes s’han encarregat sobretot... de ser arquitectes.

“Estimat senyor Gehry, voldria construir un auditori a Springfield?”, li demanava per carta Marge Simpson a l’arquitecte del museu Guggenheim de Bilbao. Després de fer una bola de paper amb la carta i tirar-la, a Gehry li entusiasmen les improvisades formes i presenta una maqueta a l’alcalde. “Frank Gehry, eres un geni!”, es diu a si mateixa.

Una sàtira que encaixa en la imatge que sovint transmeten els arquitectes, que de vegades no són del tot honestos quan conten els seus processos creatius. Alguns privilegis o un colp de l’atzar són en ocasions més importants —per a ser un reconegut arquitecte— que les vivències del dia a dia.

“Sempre m'han interessat molt els aprenentatges que acumulem amb el temps i quan parlem amb gent que els va molt bé —en termes de reconeixement i visibilitat— solem pensar que han tingut un camí fàcil o que han tingut sort”, conta l’arquitecte il·licità Fermín Tribaldos. “Però no tenim la possibilitat de conéixer realment quines lliçons i aprenentatges han atresorat, quines influències li han portat a ser on són”.

“El més normal en conferències, presentacions o converses públiques d'arquitectura és que es parle de l'obra, de projectes ja acabats. Això està bé, però quan millor m’ho passava era quan explicaven coses que no sabia, que no les havia pogut llegir o escoltar abans, perquè no estaven publicades o es contaven en privat”.

Després de graduar-se com arquitecte a la Universitat d’Alacant, Tribaldos va decidir passar el pitjor de la Gran Recessió a Alemanya, on ja havia estudiat un curs d’Erasmus. Un corrent migratori usual per als joves universitaris que emigraven al nord d’Europa durant la bombolla immobiliària. Amb uns anys d’experiència a Hamburg, Tribaldos va organitzar la seua primera conversa una nit d’estiu a Elx.

“Vam importar un format internacional que es deia FuckUp Nights i demanava a empresaris d’èxit que contaren històries de fracassos. Organitzat amb una amiga, va ser un èxit, però es quedava curt perquè només contaven una experiència frustrada”, explica l’arquitecte. De tornada a Hamburg, “després del bon sabor de boca a Elx, tenia ganes d’organitzar-ho amb arquitectes. En aquell moment, érem uns inexperts sobre esdeveniments; ni tan sols sabíem ben bé què estàvem proposant als convidats”.

Però la premissa era clara: Architects, not Architecture demanava als convidats que no contaren cap projecte. “Ens parlen sobre ells mateixos, sobre com han arribat ahí, les seues referències i experiències” i, fins i tot, les circumstàncies personals, com una indispensable forma de conéixer millor el seu treball. 

“Vam fer un primer esdeveniment en novembre del 2015 a Hamburg, i amb tot el caos que hauria de ser —ja que era la primera vegada—, recorde com un home gran es va alçar en la roda de preguntes i va dir que era un dels millors esdeveniments en els quals mai havia estat”. Uns mesos més tard, Tribaldos junt amb Irene Osei-Poku aconseguien duplicar el públic. I d’ahí a la resta del món.

“A l’any següent, vam rodar per  algunes ciutats d’Alemanya i després ens vam animar a Barcelona, Oslo i Copenhaguen”. En 2019, Architects, not Architecture va saltar a set països i es va convertir en un fenomen internacional amb trenta-cinc esdeveniments i milers d’espectadors. Ni tan sols la pandèmia ha frenat l’evolució del projecte.

“Estem il·lusionats perquè tornen els esdeveniments físics, però estos mesos hem multiplicat per quatre la gent a la qual arribem. Fins al 5 març del 2020, eren només presencials. Però a partir d’ara, els farem híbrids per arribar a més gent”.  Mentrestant han aprofitat per a obrir-se a nous públics amb World Tour, una enginyosa idea que van impulsar amb Stefano Boeri i Sou Fujimoto obrint finestres virtuals per l’escena arquitectònica de Melbourne, Singapur, Seul, Los Ángeles, Nova York o Hong Kong.

Amb 50 converses i 150 convidats i un diàleg guiat per Tribaldos que combina la presentació amb la tertúlia, les expectatives encara són obrir més finestres pel món. “A la Universitat d’Alacant vaig aprendre coses tan diferents que després no he tingut problemes en encarar reptes com aquest. Mai m’haguera imaginat conduint una conversa amb Elisabeth Diller, Mario Botta, Richard Rogers o Daniel Libeskind. Amb trajectòries diferents, ningú ha guanyat un Pritzker per sorpresa, han anat fent camí i el conten ací”.