València és la terra de la fartera 

VALÈNCIA. Fartar és intrínsec als llops, als cocodrils i als valencians. Ací de cocodrils n’hi ha un dissecat a l'Església del Patriarca i un parell al Bioparc, de llops potser en trobes algun ben entrada la nit als tuguris poc il·luminats, però de valencians farts sí que n’hi ha una fotracà. Fes la prova, pregunta-li a qualsevol valencià "estàs fart?". I et dirà sistemàticament que sí.

Normalment, les fartaes que ens peguem són de xulles, cansalà i llonganisses en una bona torrà d'eixes en les quals no falta l'allioli. O d'arròs, conill i pollastre un diumenge al voltant d'una paella. També ens embafem a base de torrons i massapans al Nadal. Inclús de pernil del bo i de gambes si anem a una boda de poble. Perquè en les bodes de ciutat són més fins en el menú i en la quantitat, en canvi, en les bodes de poble la màxima és "com més, millor, i que no sobre res". Així que en general acabem fartant cada vegada que parem taula en una ocasió especial.

Però no només amb el menjar som de fartar. Si ens donen permís per a fer una discomòbil al barri, posarem la música a tota virolla per fartar tot el veïnat. Si toca il·luminar el carrer, ho farem de manera que per a entrar a casa a les 4 de la matinada calga posar-se les ulleres de sol. Si toca menjar bunyols, farem que tot València faça olor a oli refregit. Si es poden posar carpes i tanques, farem que la ciutat parega un hivernacle de tomaqueres d’El Perelló. Si toca tirar masclets, aconseguirem que ningú puga estar més de 3 segons sense escoltar un "PEIM!". Estos són exemples fallers, però són vàlids per a moltes més coses.

Per exemple, amb el clima. Que toca ploure, ja farà el senyor Meteosat que ploga fins que et fartes d'aigua. Que toca fer calor, arribarà una ponentà que riu-te tu de les saunes dels gimnasos. I com que cal compensar, al Mercadona posen l'aire condicionat a una temperatura polar perquè et fartes del fred en 5 minuts. I si li pega per bufar aire, comencen a trencar-se els arbres de les avingudes que sembla que ha passat un huracà. No és el canvi climàtic, és que el senyor de l'oratge és valencià i seguix una màxima: "no volies caldo? Tres tasses".

 L'oratge, el menjar, les falles, tot ho fem en excés, els valencians vivim en un horror vacui permanent. I això s'ha transferit a la quotidianitat, a la política i al poder. Vols una òpera, ací tenim la més gran d'Europa. Vols esportistes de primer nivell, ací tenim la Fórmula 1, l'Open de tennis, el Grand Prix d'Hípica, l'America's Cup... o teníem, perquè d'això no en queda res. Però no vos preocupeu, que en breu tindrem la Marató més important del món i l'escola de bàsquet més gran d'Europa al costat de la Fonteta. Això sí, la pilota valenciana oblidada per complet.

Cal anar a comprar, no patisques, construirem 15 centres comercials perquè pugues triar a gust. Que vols un Panaria, no has tancat els ulls i ja te n’han posat un baix de casa. Igual passava amb les botigues estes que venien cigarrets electrònics, de la nit al dia passarem de 0 a 3.000, i de nou a desaparéixer totes. I no podem deixar de banda les rotondes, perquè la més cara del món està ací també, la famosa rotonda on està la Torre Mirador de l'horta, amb 25 milions i tancada des de fa quatre anys, ostenta eixe títol. També és possible que tinguem les rotondes més coentes, però per a gustos, tapisseries.

I amb els polítics passa igual. Que toca tindre una alcaldessa, 24 anys d'alcaldessa, fins que et fartes d'ella. Que en tots els llocs es donen comissions i es blanquegen diners, els nostres polítics blanquejaran i comissionaran fins que els bitllets hagen de contar-los de mil en mil i transportar-los en bosses de fem. Que toca penedir-se, nosaltres tindrem el més penedit de tots, de la mateixa manera que si tocava furtar, teníem els més lladres de tots, els més desmemoriats de tots... Per què conformar-nos amb mitjanies si podem tindre els millors?

Passem de l'excés a la mancança a la velocitat de la llum, i en la cultura també passa. Un dia van decidir que calia fer un festival urbà i, de sobte, cada barri en té un, o dos, o tres: Distrito 008, Russafart, Russafa Escènica, Intramurs, Palo Market, Fip y Fap, Cabanyal Íntim, Circuito Bucles, Ciutat Vella Oberta, Benimaclet ConFusión, MUV i ara el Bonic/a Fest... Amb la música en directe passa igual, hi havia una època en què a València venien els millors grups del món i no hi havia festivals de música. Ara tenim una caterva de festivals, però pocs concerts individuals de primeres espases. També hem passat d'anar cada dissabte a qualsevol de les 50 macrodiscoteques que hi havia per la contornà, al fet que pràcticament desapareguen totes les discoteques de la província. Som així, com els mosqueters o com les ovelles, tots a una.

 No és d'estranyar que València fóra en l'època medieval el bordell més gran d'Europa. Com tampoc ho és el fet que tinguem l'arquebisbe més retrògrad d'Espanya, o que siguem la regió més oblidada i menyspreada sistemàticament als pressupostos generals de l'Estat. Som gent d'extrems, capaços de pegar-li foc a la falla, de pagar la convidà o d'enviar-ho tot a "fer la mà". També d'elevar Rita Barberà com la millor alcaldessa d'Espanya i després que els mateixos que li feien la pilota, li donaven cova o directament li llepaven el cul, ara reneguen d'ella.

Ací s'ha fardat fins fartar, s'ha fartat fins no deixar res, i encara ens passa poc per la indiferència de gran part dels valencians còmplices de la situació. A Déu gràcies que alguns, farts de tanta grandiloqüència i megalomania, estan trobant la virtut en el terme mitjà. No cal canviar els entrepans de La Pascuala per un brunch, ni la torrà per lletuga. Tampoc deixar de fer despertaes, ni d’il·luminar els carrers en festes. Però potser sí que cal un poquet més de trellat, coneixement i prioritzar algunes lluites més importants sobre d’altres artificials i gastades de les quals alguns ja estem molt farts.