València obri les portes dels seus refugis antiaeris de la Guerra Civil 81 anys després

VALÈNCIA. L’accés al refugi antiaeri de l’Ajuntament de València és un estret túnel amb 27 escalons i el sostre arran del cap. La foscor i el silenci creixents mentre es baixa, acatxat, transporten a 1938, quan vora 1.000 xiquets i professors feien este mateix trajecte, a la carrera, amb el so de les bombes caient al seu voltant. En arribar al fons, l’espai dóna idea de la magnitud de la por que es vivia en aquells dies: cinc naus abovedades subterrànies connectades per passadissos protegien de la mort els qui ara són els nostres iaios. Vora 81 anys després de la Guerra Civil, València comença a obrir els seus refugis de la Guerra Civil per a recuperar un patrimoni arquitectònic bèl·lic que ajuda a comprendre la història recent de la ciutat.

València fou bombardejada 237 dies dels 982 que durà la Guerra Civil Espanyola i segons els arxius, fins a 320 refugis antiaeris construïts per la Junta de Defensa Passiva poblaven la ciutat, repartits per quasi tots els barris. Des dels poblats marítims i el port, objectius principals per ser un important centre de comunicació i subministrament fins a les pedanies, cap racó es lliurava de la metralla per a sotmetre la que fou capital de la II República. Molts d’ells han passat a formar part del paisatge urbà mimetitzats i silenciosos entre els edificis. Altres romanen soterrats pertot arreu, transformats en magatzems o degradats, en construir garatges. Però cada vegada en són més els que es poden visitar.

“El refugi de l’Ajuntament es pot visitar des d’abril passat, quan inaugurarem l’exposició permanent que es quedarà allí. El de l’Institut Lluis Vives l’obrim des de l’any 2000 a petició de grups, quan la visita no interferix amb les classes. I la propera tardor s’obrirà també el refugi de Bombas Gens, peculiar per ser el d’una fàbrica”, conta José Azkárraga, professor de biologia de l’Institut Lluis Vives i gran coneixedor de la història de València durant la Guerra Civil. “Hi ha altres refugis que estàn en ús, com per exemple el de Ripalda-Soguers. Després de la riuada de 1957, els fallers varen netejar i recuperar el refugi i encara que és propietat municipal, se’ls va concedir l’ús en usufructe. Mai tenen problema en ensenyar-lo fins al punt que van a fer ara unes jornades sobre refugis, aprofitant el 60 aniversari de la recepció en usufructe del local”, detalla.

“El refugi del Luis Vives és d’ús escolar i està fet pel mateix arquitecte municipal de l’Ajuntament. Segons els arxius caben 1500 xiquets. Es varen bastir refugis així en moltes escoles: Cervantes, Balmes, el grup Ajuntament… però es varen fer tardanament i, per exemple, el del Lluís Vives, licitat en la «Gaceta de la República» en 1938, es va emprar molt poc perquè la guerra acabà en març del 1939”, recorda Azkárraga.

Els refugis de la ciutat estaven localitzats estratègicament per a complir diversos usos: la protecció d’escolars, de personalitats governamentals, de població civil o de grups de treballadors.

Atenció. Sonen les sirenes. Els avions estan arribant. Bombes de fins a 250 kilos cauen del cel contra quasi qualsevol objectiu i la vida es congela. La jornada de treball s’interromp.

“Quan sonava la sirena, tot el món eixia de les oficines, de la sala d’exposició, dels menjadors, de la sala de fundició... i entrava al refugi a través de la porta que està en el pati interior i que ara es pot visitar. Els treballadors que estaven en la nau número 4 ho feien per l’accés que és eixida, perquè estaven més prop. La sala té 22 metres quadrats, és molt xicoteta, havien d’estar tots molt junts i no tenia molta llum. En ser el sostre una nau abovedada, com que hi havien quatre graelles connectades amb l’exterior, allí dins podien estar vàries hores”, conta Paloma Berrocal, arqueòloga de Bombas Gens qui, junt a l’equip de Ramon Esteve, ha recuperat el refugi de la fàbrica.

“Bombas Gens era des de 1930 una fàbrica de bombes hidràuliques amb dos forns de fundició de metalls per a fer les peces per a les bombes. En arribar la Guerra Civil, el govern de la República Espanyola, va incautar la fàbrica per a la fabricació d’armament i açò la va fer molt susceptible de ser bombardejada. La Junta de Defensa Passiva va obligar a la fàbrica a tindre un lloc segur per als seus treballadors i en eixe moment es construix el refugi”, precisa.

“És un refugi peculiar perquè és molt menut. Té només 22 metres quadrats, una capacitat d’entre 40 i 60 persones i la peculiaritat d’estar conservat d’origen: l’entrada i l’eixida no han sigut alterades, conserva la pintura original que tenia i té fins i tot cartells d’advertències sanitàries que no apareixen en uns altres”, explica.

“Prohibit estacionar-se. Zona perillosa” diu un cartell sobre la paret de seguretat del replanell de les escales. “El cartell advertix de com és l’estructura defensiva del refugi. En baixar les escales hi ha un xicotet replanell on mai t’has de quedar perquè si en la porta del refugi caiguera una bomba, la metralla o l’ona expansiva impactarien sobre la paret on està l’avís. El que has de fer és girar el corredor i entrar en la sala principal del refugi, on una enorme columna octogonal soporta la tensió de l’ona expansiva”, explica.

“La construcció d’esta classe de refugis durava sis o set mesos perquè el temps que tardaven era crucial per a evitar possibles baixes”, conta Miguel Mezquida, arqueòleg director de l’equip d’Arqueo Antro, responsables de la recuperació del refugi de l’Ajuntament.

La mateixa advertència de Bombas Gens, apareix a les entrades del refugi escolar de l'Ajuntament en forma de pintura roja. Les parets blaves, els sostres abovedats quasi arran del cap i les graelles de ventilació forçada eren l’única possibilitat de tornar sa i estalvi a casa en cas de bombardeig. El segon xiulit de les sirenes, fins a 25 repartides per tota la ciutat, indicava que tot havia acabat. Només quedava eixir a la superfície i comprovar que la vida continuava.

“El refugi de l’Ajuntament, quan nosaltres arribàrem, estava sent utilitzat com a magatzem, s’havia repintat amb pintura plàstica i els bancs s’havien destruït. Quan entràrem allí encara hi havien materials que s’havien acumulat durant anys i l’Ajuntament els retirà per a poder treballar”, conta Miguel Mezquida. Els treballs de recuperació han durat un any i fins al mes de setembre es pot visitar de manera gratuïta la completa exposició que inclou visita al refugi i exposició de materials dels bombardejos en València.

“Durant els treballs de recuperació vàrem vore que eixia la pintura roja original i en alguns cantons trobàrem la pintura blava que hem reproduït”, precisa. “El refugi era per a allotjar als xiquets de l’escola d’òrfens que hi havia en el carrer Arquebisbe Mayoral i tenia un sistema de ventilació forçada amb un motor elèctric que, quan deixava de funcionar, se substituïa per una bomba manual accionada des de l’interior”, precisa.

“Crec que és important recuperar estes xicotetes peces de la història de València que estan oblidades i que són patrimoni de tots. Ara hi ha bona predisposició i estan en marxa altres actuacions per a recuperar més refugis”, conta Mezquida. “S’està treballant en la recuperació del refugi del carrer Serrans, que és civil, i d’un altre en Massarojos i, encara que és difícil, jo pense que en breu estaran també en marxa”, explica Miguel Mequida

 “No crec que hi haja que restaurar-los tots... Amb que hi haja dos o tres oberts em sembla correcte, de la mateixa manera que no es trauen totes les restes romanes... Però sí em semblen importants perquè conten una part important de la ciutat que encara es molt desconeguda”, conclou José Azkárraga.