Vela llatina: la navegació dels temps de Sorolla reviu en el segle XXI

VALÈNCIA. Si Joaquim Sorolla alçara el cap en el segle XXI, sentiria que part de la seua València del segle XIX encara existix. Podria repetir alguns dels seus quadres més famosos fent una ullada a les barques actuals de l'Albufera, on des de fa 40 anys, un grup d'associacions d'aficionats a la vela llatina tracta de recuperar esta pràctica tradicional que suposa no només una tradició, sinó un referent cultural lligat a les activitats històriques d'este llac salobre. La Generalitat Valenciana va declarar esta pràctica Bé d'Interés Cultural immaterial en 2016, però el que Sorolla potser no sabia és que les seues barques de vela triangular s'empren fins i tot al Japó. 

“La vela llatina no és exclusiva de València. N'hi ha a Indonèsia, a Itàlia, a França... Un dels gravats més antics que es conserva amb imàtgens de la vela llatina és una làpida funerària musulmana datada l'any 150 abans de Crist”, conta Batiste Granero, president de l'Associació de Vela Llatina de Silla. “Nosaltres la utilitzàvem per a transportar mercaderia per l'Albufera perquè la resta de barcos no podien entrar al llac i els canals. Així que, passaven la mercaderia dels barcos grans a les barques de vela llatina i estes ho repartien. Els musulmans l'han gastada molt i ara es conserva encara a moltíssims llocs del Mediterrani i d'arreu del món, per exemple al Japó”, explica envoltat de les embarcacions que, en pocs minuts, participaran en la competició del XII premi President de la Diputació. 

La versió valenciana té una diferència respecte d'altres.“La peculiaritat és que la nostra vela ha evolucionat molt poc per estar en un lloc tancat com l'Albufera. Hem pogut recuperar la vela llatina perquè es quedà congelada fa 80 anys i hem pogut trobar com eren els mateixos paràmetres antics. Els qui han continuat emprant-la en la mar, han anat modificant paràmetres per poder córrer més. El nostre interés és recuperar millor el que teníem”, precisa. “Estes barques s'empraven per a la pesca, per a desplaçar-se, per a la càrrega de la terra... Quan desaparegué la pesca i l'època de l'aterrament de l'Albufera, la vela desaparegué. Fa uns 40 anys, un grup de persones comença a investigar perquè no es perdera i ho han aconseguit”.

Cotó, cànem, estopa, fleix i teca formen part de la fabricació d'estos velers, més que una professió, una afició. “La construcció de barques no és un negoci. No n'hi ha demanda com per a que ho siga. Els barcos i les veles es construïxen de forma tradicional manual seguint les plantilles dels models antics que s'han fet a partir de les barques velles. Amb estos patrons es fan barques noves exactament iguals a les que n'hi havia. Molta gent es fa la barca ell mateix, o cus la vela a casa. Per exemple la meua l'ha cosida la meua dona i l'hem tinguda dos mesos envaint el menjador!”, somriu Granero. 

Fins a 18 barques esperen enmig de l'aigua a rebre el senyal d'inici de regata. A les 12 en punt sona la sirena. Veles amunt! “Les competicions són més bé exhibicions. Fem un circuit per l'Albufera i guanya qui ho fa en menys temps. Si fa molt de vent, podem completar-lo en un hora. En cada equip es necessiten almenys 3 persones per poder navegar. Una fa de patró i les altres de 'remitgers', gestionant les cordes, la vela...”, explica Granero. 

Catarroja, amb l'associació més antiga i més nombrosa, Silla, Sollana, El Palmar... en són molts els pobles que tracten de recuperar esta pràctica. Segons les dades de l'Associació de Silla, dels vora 1.000 associats dels pobles del voltant, només 200 persones practiquen de forma activa este tipus de mobilitat amb barques, que poden arribar als 12 metres d'eslora. 

Solcant l'aigua, 18 embarcacions tracten de guanyar la regata. “Has vist el color daurat de hui? Hi ha dies que és marró, d'altres pareix un espill... l'Albufera és meravellosa. Jo no sé com els valencians hem pogut estar d'esquenes a la mar tants anys”, explica Antonio López, veí de València que s'aficionà a la vela llatina fa 25 anys. “Estes barques s'empraven també per dur a la gent dels pobles de l'Albufera fins a València, en una mena de taxi que parava a l'embarcador del Carrer les Barques. En aquella època, Russafa era un canal, com de fet indica el camí junt al port de Silla, el camí vell de Russafa”, narra. 

Tripulant de la 'Samborineta', explica que este tipus de vela també s'emprava a la mar però no per a fer grans viatges, sinó per a la navegació costanera. “La peculiaritat d'esta vela és que pot navegar contra el vent, mentre que les quadrades només poden anar amb el vent a favor. A Catalunya hem navegat fins i tot remuntant l'Ebre, que és una preciositat”, precisa. 

Alba, María Isabel, La Volaora, La Rica... tradicionalment les barques tenen nom femení, però en l'actualitat, les dones es neguen a seguir sent només el nom d'una barca. Segons les dades de l'associació de Silla, elles són ja el 25% dels associats. 

Les dones: més que el nom de la barca

En plena competició, al complex Pas de l'Antina, Sandra Cabrelles manté la concentració a bord del '19 de novembre' la barca que compartix amb el seu marit, Batiste. La seua barca no té nom de dona per petició expressa de les dones de la família. “Naveguem els dos des de fa 8 anys. Ens agrada compartir les aficions. El meu marit feia rem i li abellia començar amb la vela. I començàrem!”, explica. Aprendre a navegar no ha sigut una tasca fàcil. “Per a mi és molt difícil reconèixer d'on ve el vent. I això és crucial per prendre decisions i girar la vela. El moment que més m'agrada és la eixida. Quan sona la sirena i tots enlairem les veles al mateix temps, l'equip comença a tirar de les cordes amb força i comença el moviment”, detalla. 

Encara que tradicionalment les dones cosien les veles, eren ells qui les enlairaven. “Hi ha poques dones perquè sempre ha sigut una afició d'hòmens. Els equips són majoritàriament d'hòmens però la competició no té categories per sexes. Hi ha també equips mixtes competint i estem treballant perquè cada vegada més dones participen”. 

Rosana Duart, veïna de València, n'és una d'elles. “Sóc una enamorada de l'Albufera. Fa tres anys vaig començar a vindre com a visitant. No tenia cap relació amb la vela. Em varen convidar uns amics i quan vaig eixir del canal del port i vaig arribar a l'Albufera em vaig enamorar”, explica. Sense formació oficial en navegació, la seua passió l'ha feta aprendre, fins i tot, per competir en regates. “Un dia em digueren que necessitaven una persona per a la tripulació i vaig dir que encantada d'aprendre. Vaig començar a participar fa dos anys i ara ja tinc l'honor de ser sòcia de l'associació de vela llatina de Silla, a la qual només conviden a unir-se als vertaders apassionats per la vela”, descriu. Duart assegura que el gènere és completament indiferent a l'hora de navegar. 

“Este és l'únic lloc on el meu pes val or”, sentencia. “Estes barques són molt planes. No tenen quilla i és molt fàcil bolcar-les. Quan vas a vela hi ha moments perillosos perquè en girar la barca, com que està construïda per carregar pes a la base, és crucial fer un bon contrapés per tal d'evitar que el gir tombe tot el barco. Per això, ací cada quilo meu és molt valuós!”, somriu. “Cada vegada participem més dones. És cert que, d'inici, esta era una tradició d'hòmens perquè eren els pescadors qui empraven les barques però ara no hi ha problema si participen les dones. L'únic requisit és que vulguen fer-ho. Si no hi ha més dones és perquè no s'han apuntat. Tan senzill com això”, assegura. 

El relleu generacional, clau per a la conservació

La incorporació de les dones a la tradició de la vela llatina arriba amb força però les associacions estan posant el punt de mira en un altre aspecte social clau: el relleu generacional. “L'edat mitjana de les persones que participen és de 55 anys. Necessitem un relleu generacional perquè açò es puga mantindre”, explica Batiste Granero. 

“Nosaltres tenim dos filles i una navega i l'altra no perquè es mareja”, planteja Sandra Cabrelles. “El meu fill diu que la vela llatina no li agrada. Quan provà la vela a la mar, que és molt més ràpida, digué que esta modalitat és només per a iaios. I no vol participar”, conta Antonio López. Però encara hi ha esperança. 

Xavi Arias Gastaldo (8 anys) submergix els peus en l'aigua de l'Albufera per jugar amb les ones de proa. Hereu d'una família de Silla dedicada a la navegació a l'Albufera, Xavi conta que ha participat en quatre competicions de vela llatina com a tripulació. “Navegue des dels 6 anys. M'ha ensenyat el meu iaio, que és ebenista i constructor de barques. La seua barca la féu tota ell i va tardar a construir-la vora 13 anys!”, conta orgullós. 

“Navegar ací m'enxisa. El que més m'agrada és l'ambient que hi ha, l'aire i la natura. I, com que no hi ha motor, hi ha un silenci que et deixa molt tranquil. Corre el vent, hi ha molta velocitat, pots vore des de fora les ciutats i els pobles... I escoltes el soroll de les ones i les aus”, explica mirant volar les gavines, amb el vent a favor. “Sóc l'únic dels meus amics que navega. No sé encara si voldria dedicar-me a la fabricació de barques, perquè encara no sé fer-les. Però jugue a bàsquet i m'agradaria jugar en la NBA”, conta molt seriós. 

Per tal que els jóvens aprenguen el valor d'esta pràctica, les associacions realitzen xarrades de divulgació cultural però Batiste Granero vol llançar un projecte ambiciós: “L'objectiu que busquem ara és poder tindre relleu generacional perquè la tradició no es muira. Estem treballant amb les escoles dels pobles del voltant i fent difusió de la pràctica però volem poder fer realitat el projecte d'obrir una escola de vela llatina com ja tenen altres associacions. La pesca i la vela llatina són la manera de mantindre l'Albufera viva”.