X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VALÈNCIA IS THE NEW BLACK 

Xandall amb tacons i altres tendències de les quals els dissenyadors valencians mai no en beuran

14/04/2016 - 

VALÈNCIA. Ja està. Ja ha passat. L’apocalipsi ha arribat al món de la moda. El pitjor dels seus malsons s’ha fet realitat. S’estila dur el xandall amb tacons. Rihanna va ser la primera en encendre el misto, i el bidó de gasolina de blogueres i celebrities s’ha encarregat de propagar la tendència urbi et orbi. I les últimes passarel·les les han beneïdes a totes. Així és que sí, ens haurem d’engolir les nostres paraules; fer com si mai no haguérem malparlat d’aquella xoni que anava al gimnàs combinant amb sabatilles de falca el seu equipatge adidas fúcsia, o aquella altra senyora coenta que quan eixia de pilates es calçava els tacons i el visó, i així que se n’anava al mercat.

No és, ni molt menys, la primera vegada que ens mengem amb creïlles un “ni de conya”. Si en general el refranyer ens aconsella no dir mai d’esta aigua no en beuré, en moda esta màxima esdevé dogma, en tant que el caràcter cíclic i el tot val formen part del seu ADN. Bé ho saben açò els dissenyadors, a qui per deontologia professional mai no escoltarem rebutjar res categòricament. Pel que puga passar... Que mira Tania Sánchez la setmaneta que porta... Però estem segurs que en el seu interior, com en el de la resta de mortals, habita un antifetitxe. Un element foragitat que mai no vorem en cap de les seues col·leccions actuals ni futures. I és precisament per eixe fesol negre pel qual els preguntem hui a huit dissenyadors valencians.

Álex Vidal: un vestit de festa amb botes

“És el més antiestètic que he vist en la meua vida. I mira que hi ha versions de botes i botins de luxe, però per molt d’Swarovski que li posen ho trobe una combinació d’allò més vulgar. Jo faig molta fantasia, i també una línia de prêt à porter. I mai se m’acudiria barrejar-les. Cada tipus de roba té el seu espai. Crec que el problema és que últimament la gent no sap què fer per a destacar en les xarxes socials, i acaben mesclant coses que en la meua opinió no deurien. Abans acceptaria una sabatilla d’esport de les que tan de moda estan ara, fixa’t el que et dic...”.

UKE (Nancy Tarrassó i Álvaro Cano): el color morat

“És difícil confirmar alguna cosa que no gastaríem mai en les nostres col·leccions, perquè precisament la creativitat per a nosaltres està basada en l’absència de prejuís, en estar oberts a tota possibilitat, per investigar i barrejar. És ací on de vegades sorgix un resultat interessant en esta professió. Però si ens obliguem a pensar, potser podríem dir un color que no utilitzaríem perquè  no ens agrada a ningú dels dos: el morat. Trobem que és un color com antic i ens sembla un poc cursi. Potser el reinterpretes o li dones un toc d’eixe color a una peça i finalment fas que quede bé o siga interessant. Però un total look morat o amb estampats en morat mai ens agrada.”


Dolores Cortés: els leggins

“En general trobe que tant els leggings, com els pantalons de tub, com els texans massa apretats paren bé a molt poca gent. Ni a les jovenetes! Són com els pantalons de campana, que s’ha de ser molt alta i molt prima per a que t’afavorisquen. I de vegades ni així. Jo en qüestió de modes ho accepte tot, excepte allò que enlletgix a qui ho porta. Eixa és la meua filosofia: que el que et poses et faça estar més guapa”.

Hannibal laguna: la "taxidèrmia fashion"

“M’aterren eixos colls i estoles de visó amb cap, ulls i potetes, tan de moda en la dècada dels 40 i 50. No pel fet d’estar més o menys a favor de l’ús de pells, sinó perquè crec que portar penjant al coll el cap d’un animalet dissecat és una qüestió esgarrifadora i de mal gust. Potser si foren colls, bufandes o estoles de peluix dels meus óssos favorits i que, a més, serviren de reposacaps per als viatges, m’apuntaria. Però a la taxidèrmia fashion, mai de la vida.”

Alejandro Resta: els pantalons fuseau

“No m’agrada posar-me límits, però si n’hi ha alguna cosa que no va gens amb el meu estil són eixes malles huitanteres amb goma elàstica al peu. Crec que amaguen la part més  femenina i estètica de la cama de la dona: el turmell. I amb esportives ja és mortal del tot! Els 80 van ser l’eixida d’una època de molta repressió, i l’obertura va portar als excessos,  al tot val i a les excentricitats. Que algunes estaven molt bé i eren necessàries, però altres... si no hagueren existit tampoc haguera passat res. Tenim molt idealitzats els mites i iconografia d’eixa dècada pel que van representar per a nosaltres però, en la meua opinió,  el seu valor quant a moda no és massa elevat”.

Juan Andrés Mompó: Allò sexy

“No m’agraden gens ni miqueta els vestits sirena, els escots exagerats, les minifaldes ajustades i amb tacons, la cotilleria, els vestits llencers... En general, res del que se suposa que és el que atrau als hòmens. Ho trobe molt vulgar. Preferisc suggerir a mostrar i mai utilitzaria el sexe com a reclam. Jo sempre busque que una dona cride l’atenció pel seu estil, no per la seua sexualitat. Contràriament al que pensen molts, no veig res de modern en el fet d’ensenyar carn. Més que un avanç, ho trobe un retrocés”.

Amparo Chordà: sandàlies amb calcetins

“Mai, mai, mai. És una contradicció: les sandàlies estan per a lluir el peu, i els calcetins per a amagar-lo. Considere que és un xoc de dos conceptes innecessari i molt vulgar. I en moda està molt bé ser original, però no a qualsevol preu. Jo sempre tinc la vulgaritat com a límit”.

Jaime Piquer: els pantalons de campana

“És la peça que trobe més lletja. A més, para fatal: acurta la cama i no estilitza gens. En un pantaló de vestir encara ho podria admetre, però en uns jeans mai. Em semblen horrorosos. Totes les modes són cícliques, però esta ho és especialment. Quan pensaves que ja te’ls havies tret de damunt, tornen a portar-se!”

Atenció, aposta. Quants d’ells pensen que d’ací deu anys hauran dit “Diego”?

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email