'Animal de séquia': De les arrels a l’imaginari

ALICANTE. Durant els estudis d’història de l’art dedicat al segle XX, l’alumnat va rebre –al principi del semestre– un dossier sobre tota l’obra exposada al Moma de Nova York durant un període d’anys –una dècada entre els segle XX i XXI– per observar l’obra i veure que suggeria l’autoria. Desprès d’estudiar tots els “ismes” del segle XX van tornar a analitzar el dossier, i ara si –tractant d’esbrinar les fonts d’on bebia cada artista i a la recerca de les influències rebudes en cada cas per entendre perfectament la seua obra– van anar molt més enllà que en la primera mirada i van degustar l’essència de la proposta artística.

Així, sense ser especialista en dansa, sense tindre una coneixença profunda de les diferents tendències i no haver realitzat el procés –com en l’exercici d’història– sobre les modalitats de dansa o no conèixer Pina Bausch, l’espectador pot gaudir molt d’aquest espectacle on es veu de manera evident que Sol Picó domina la dansa: el clàssic, l’espanyol i el contemporani i una vegada més demostra el seu personal segell.

  Així, com si fos un espectador a Berlin, Avignon o Edimburg, sense coneixença de la nostra cultura –sense ser valencià– sense necessitat d’identificar els diferents passatges culturals durant l’espectacle, sense ànim d’un localisme redemptor davant d’un cosmopolisme moltes vegades mal entès, sense més voluntat que la de deixar-se anar per la proposta, el públic pot sentir la terra, l’aigua de la séquia, la força, l’estètica, la bellesa del cos en moviment o la música i gaudir d’un espectacle sense fronteres.

Ara bé, vostè pot ser o no ser valencià i reconèixer, entendre o identificar les fonts d’on beu l’artista i el seu equip, i aleshores –com aquells estudiants d’història de l’art–  reconèixer les fonts d’inspiració, les claus, les influències que donen vida a l’espectacle i creure i sentir que entén perfectament la proposta artística i l’essència des de la matriu de la relectura contemporània de la cultura popular valenciana, de les arrels d’un poble.

Vosté pot reconèixer el Pa Beneit, la “Tomatina”, la Mascletà, Estellés, el trasllat de la Mare de Déu, la Muixeranga o Ximo Bayo entre d’altres essències, tot farcit d’una espectacular banda de música –trenta músics–  i huit ballarins ,vestits per Joanmi Reig  –roba adient on la corda o l’espart és font d’inspiració– amb un espai escènic –Joan Manrique– a través del qual corre l’aigua o es poden veure les llums –Ximo Rojo– d’una mascletà i la distorsió de les imatges a través d’ella per anar cercant la poesia visual.

Tot en un espectacle exuberant, energètic, que explora vies de comunicació –visuals, auditives– per deixar-se anar, per gaudir del cos en moviment –de la caiguda o de la suspensió– del cos amerat, en llibertat, en comunió amb altres cossos, tot al servei de l’expressió d’idees i sentiments, de la recreació de passatges d’un poble, de les emocions davant  l’heterodòxia; música, dansa, llums, vestuari, aigua.  

Aquesta producció –la primera de Sol Picó amb una institució pública valenciana– de l’Institut Valencià de Cultura, és un viatge a la séquia, a l’aigua, l’arròs, la marjal, les festes o la llum de la nostra terra, que podria estar realitzada a qualsevol de les ciutats més cosmopolites del món, però no, és un espectacle nostre, parit per gent d’ací, que obeeix a aquell objectiu del Fes Cultura –fer més i millor cultura i convertir-la en un motor del canvi de model productiu–.

Un espectacle ple d’imaginació i creativitat, farcit d’estímuls, que es podrà veure a Castelló i València pròximament, on segur que impressionarà a qui –com aquells estudiants d’Història de l’Art– sàpiga reconèixer en l’espectacle part de les  seues tradicions –la localitat– o a qui gaudeix d’un espectacle d’arts escèniques amb un tall de globalitat, vàlid per qualsevol part del món. Global i local. Glocal. O a l’inrevés. Vàlid per qui siga d’on siga s’emociona davant l’art i deixa anar l’imaginació.

Fitxa tècnica:

• Intèrprets: Lorenza di Calogero, Alba Cerdeiriña Romero, Albert García Saurí, Rocío Gisbert Valor, Irene Maestre Serrano, Luis Martínez Gea, Rubén Peinado Tomàs, AlíciaReig Jover.
• Coreografia i direcció: Sol Picó
• Assistent coreogràfic: Carlos Fernández
• Música: Jesús Salvador Chapi
• Disseny d’il·luminació: Ximo Rojo
• Escenografia: Joan Manrique
• Vestuari: Joan Miquel Reig
• Imatge: Assad Kasab
• Assistent de coordinació: María José Mora
• Producció executiva IVC. Leonardo Sants
• Direcció adjunta d’Arts Escèniques IVC: Roberto García