Endavant les atxes d'Elx

Ja li hem pegat la volta al mitjó de l’Any Nou i ens hem plantat en la darrera festa que el sincretisme cristià ens ofereix, l’epifania dels Mags d’Orient, guiats per la llum d’una estrella cap al pessebre on descansa el Salvador encara xiquet. Parle de sincretisme quasi sempre que en parle de festes religioses cristianes, perquè a la càrrega religiosa i litúrgica, sempre se li ha d’afegir tota l’assumpció de cultures anteriors, com un palimpsest festiu, elaborat amb capes i capes d’imaginació i sobtat enfrontament amb la natura. Des de les primeres guspires del foc, fins a la desitjada il·luminació artificial de blaus estroboscòpics al voltant dels avets més alts i frondosos.

En esta cursa que sembla un sopar de cabasset, on tot hi cap, la nit de Reis a Elx agafa volada amb una tradició que ajunta en si mateixa el cicle agrícola, la indústria manufacturera, la tradició mediterrània del solstici d’hivern, l’ancestral fascinació pel foc, la imagineria medieval i la tradició cristiana. Les atxes d’Elx, habitualment dites “hachas” en castellà, per una qüestió d’homonímia, tot i que amb camp semàntics totalment diferents, ja que el terme correcte més aproximat és el de “antorchas”, són torxes fetes amb restes de la neteja del conreu de la palmera, elaborades amb enginyosa manufactura, que els nanos cremen a la porta de les cases per assenyalar als patges dels Reis Mags el camí que han d’agafar per deixar-los els regals.

Sedasso del que cobreix les tabales (eres més curt que una tabala és diu a Elx), fil de cànem, punta de palma seca de palmera, amb tan pocs elements i un ratet de dedicació, els propietaris dels horts que encara mantenen producció de dàtil o palma blanca per a Setmana Santa, fa anys que mantenen la tradició, sobretot com a manera de desfer-se d’eixe excedent de brossa de la neteja en la poda.

En els darrers anys, ha hagut un reviscolament de la tradició i ja no només són les cases les que tenen a la porta als xiquets de la familia amb les seues atxes, arreplegades als dos o tres locals escampats per la ciutat i que tothom coneix (Hort de la Porta de la Morera, Plaça Sant Jaume ), sinò que els iaios ja es comprometen a fer-ne cada any ( Antonio, el pare del meu amic Vicente, n’ha arribat a fer 17, d’entre un parell de pams la més menuda a quasi dos metres la més gran), i en acabar la Cavalcada de Reis, són cada vegada més les places de la ciutat que s’omplin del fum de les atxes cremant, especialment la Plaça del Raval, però cada vegada més els barris, com a la zona de l’Algeps, a Carrús, Altabix, les xicotetes places internes camí del Pla de Sant Josep, s’uneixen i fan una ruta il·luminada i una fumaguera que potser d’aquí a res podrà ser captada per les imatges de Google Maps, en una nou sincretisme tecnològic.

Seguint amb la meua croada per escampar les nostres tradicions més agradables més enllà dels nuclis de naixement, d’igual manera que el 9 d’octubre vaig proposar una exaltació de la mocadorada com a festa valenciana de l’amor, propose ara una extensió d’esta tradició a totes les contrades valencianes que mantenen una identitat comú amb Elx. Una gran fumaguera des dels pobles del Baix Segura fins a terres de Castelló, allà on es poden les palmeres i les tabales estiguen envoltades de sedasso. De moment, amb que el Mercat de les Atxes que es troba a la Plaça de Baix d’Elx els dies 4 i 5 de gener, estiguera també en alguna que altra localitat, ja estaria bé. Amb la palma blanca s’ha fet, potser amb la seua germana pobra cal. Tot siga perquè els patges puguen ajudar a la màgia dels Reis d’Orient, en la seua faena de repartir alegria entre xiquetes, xiquets i granadets.

Per cert, l’expressió endavant les atxes prove de la tradició d’encendre una gran torxa al davant de les procesons, obrint el pas, i el crit que les posava en marxa. Endavant les atxes !!