VALÈNCIA. Imaginem-nos per un moment que el 1910, un any abans de la creació dels primers estudis de Hollywood, els empresaris valencians hagueren muntat un estudi cinematogràfic, com Cifesa, però 22 anys abans. I que a poc a poc, amb l’exportació de pel·lícules a Sud-amèrica, a la resta d’Europa i a tot el món, “Colinetes” (així es diuen els nostres estudis) s’haguera convertit en la indústria cinematogràfica per excel·lència del planeta i imposara, com imposen els americans, la seua cultura i les seues tradicions a la majoria dels humans.
Ací a València, ja en el segle XIX, un tal Charles Kall va fer les primeres pel·lícules amb el rudimentari aparell dels germans Lumière, com l’anomenada Llegada de un tren de Teruel a Segorbe, que crec que en aquella època el tren tardava menys en arribar del que tarda ara. També es té notícia del rodatge de dos escenes típiques valencianes, Ball de llauradors i Execució d’una paella, filmades pel francés Eugene Lix. A principis de segle XX, tant a València com a Alacant es crearen ja sales per projectar pel·lícules com el Salón Novedades, el Cinematógrafo Fin de Siglo o el Cinematógrafo de Ángel García, un pioner que va rodar més de 20 pel·lícules com Mona de Pascua, Mascarada japonesa o Escena de la huerta en colores.
Eixa indústria incipient, que a poc a poc va a
nar creixent, la ubicarem a la urbanització Colinas de Sant Antoni de Benaixeve (per això el seu nom “Colinetes”) i pensarem que a poc a poc va tindre èxit i es va convertir en el que Hollywood significa a hores d’ara. Si ja esteu situats, ara cal imaginar-se no només uns estudis de cinema, ara ens imaginarem un món totalment diferent, un món ple taronges, falles i mascletaes. Si Hollywood estiguera a València, tot seria molt diferent.
Per a començar, res de pel·lícules de l’oest, en el Canal 9 a l’hora de la siesta hagueren programat les pel·lícules de la nostra particular conquesta de territori, les batalles dels moros i cristians. Així que res d’indis i vaquers, la nostra versió de Cowboys vs aliens seria Cavallers croats contra marcianets. I res de xèrifs buscant pistolers amb el cartell de “Wanted”, tindríem inquisidors penjant cartells d’“Heretge”.
Els americans s’han cansat de produir pel·lícules de la bloody World War II, la Guerra del Vietnam i la Guerra Civil Americana. Nosaltres tindríem ja avorrit Jaume I i hauríem vist de 1.000 maneres la presa de Morella i la conquesta d’Alzira. El descobriment d’Amèrica, totes les batalles que va viure Sagunt, la batalla de Flandes o la resistència valenciana en la Guerra Civil serien el pa nostre de cada dia. I el nostre Neil Armstrong, el gran heroi americà, seria el Cid “Campeador”, que hauria protagonitzat films com Salveu el soldat Rodrigo, Babieca, cavall de guerra (un film poc afortunat d’Esteve Esplugues) i Good Morning, Cristians.
En la gastronomia mundial, un Colinetes valencià haguera tingut un impacte brutal, ja no estarien les places de les principals ciutats plenes de McDonald’s i Pizza Hut, les cadenes de menjar ràpid s’anomenarien InstaPaella i La Coca Loca. I a base d’arrossos i coques valencianes, el món tindria el colesterol més baix. A més, el nostre Homer particular menjaria bunyols i no dònuts, i el sirope de arce que venen al Consum per acompanyar els pancakes seria arrop i talladetes. I per descomptat, la mona d’Alberic seria més famosa que el panettone italià i la cassalla, la mistela i l’herbero, begudes que substituirien el bourbon en totes les barres de tots els baretos de la Route 66.
Les festivitats també es vorien afectades de manera molt sensible. Això de Halloween desapareixeria del mapa i tot el món guardaria les disfresses per al carnestoltes, i les carabasses per a les coques. Els castells de focs no es llançarien el 4 de Juliol, sinó el 9 d’Octubre. Els regals passarien de donar-se en Pare Noel a Wakaponeta (Ohio) o a Durban (Sudàfrica) a donar-se en Reis, com ací hem fet tota la vida. I res de San Valentí, el dia dels enamorats mundial seria Sant Donís i no faríem prou ametla per a tant de massapà.
Però el canvi més significatiu seria comprovar com a Santiago de Xile, a Nova York o a Londres es munten comissions falleres que cada 19 de març cremen els mobles antics amb el so de fons d’una bona disparà. Açò també suposaria que els nostres artistes fallers passarien de l’anonimat a exposar les seues creacions en museus de tot el món. I parlant d’art, Pinazo, que va morir de fam com Van Gogh, estaria ara entre els artistes més cotitzats de Sotheby’s, i tindre a la casa del Perelló (els nostres Hamptons) un Alfaro, un Genovés o un Escif seria el més demandat per la jet set valenciana.
Este proper cap de setmana es repartixen els Òscars al Dolby Theather. Però jo ja m’imagine una catifa roja a la porta del Teatre Principal, amb Miguel Ángel Silvestre provocant els crits de les fans i Nani Jiménez les enveges pel seu espectacular vestit d’Álex Vidal. Amb Ana Milán i Ana Duato lluitant per la seua cinquena estatueta, el dia que Rosita Amores rep un Òscar (o un Palleter d’or) honorífic a tota una carrera. I mentrestant, a la porta, Francisco (el cantant del Masseratti) protestant perquè no li han deixat cantar en la gala dirigida per a tot el món, i en valencià, per Xavi Castillo.
A l’Índia tenen Bolliwood i també Kollywood (per a produccions en tàmil); a Nigèria, la potent Nollywood; a Suècia, Trollywood i a Itàlia, Cinecittà. Nosaltres tinguérem l’intent de la Ciutat de la Llum, que ahí està, tancada a pany i clau. Com passa amb l’Àgora, moltes bases de l’America’s Cup, l’Auditori de Torrevella o el circuit urbà de Fórmula 1. Així que el meu somni es queda ahí, en un somni. No tenim ni televisió pròpia, com hem de tindre uns estudis de gravació de referència a escala mundial?
Però imaginar és debades, i no costa res imaginar que amb un poc de fortuna serien els americans els qui es gitarien a les tantes de la nit un dia a l’any per vore la nostra Super Bowl, la final de l’Individual d’Escala i Corda des del trinquet de Pelayo. Amenitzada amb les actuacions estel·lars al descans dels valencians Camilo Sexto, Polock, Melòmans i Los Bigotes. I deixaré ja d’imaginar, perquè veig que muntem a Oklahoma bous embolats en compte de rodeos, la columbicultura es posa de moda a Tegucigalpa i els casinos indis comencen a organitzar timbes clandestines de truc, en les quals els capitans moros de Texas es juguen els camps de dacsa en un joc fora.
