Alfaro vist a través dels ulls de Monjalés

VALÈNCIA. 'Com seré jo a ulls dels altres?' És una pregunta que, de segur, t’has fet alguna vegada. Hi ha qui diu que li és igual. I també hi ha  qui li dóna molta importància. La premissa és clara: la manera com ens veuen els altres crea una imatge nostra. 

Això s’accentua quan es parla d’art perquè els nostres coneixements estan cimentats en mirades de mirades d’aquells que algun dia van veure l’artista. Saber les opinions dels altres ens pot ajudar a entendre millor una obra? Pot ser la resposta siga una mescla de dues coses: l’art ha de mantenir una interpretació lliure, però la informació sobre l’artista pot facilitar la comprensió de  l’obra. Això sí, la informació, quan més de primera mà siga, millor. 

José Soler Vidal, pintor, més conegut com a Monjalés, ha estat una de les persones més properes a Andreu Alfaro durant bona part de la seua vida. A propòsit de l’exposició d’Alfaro a la Fundació Bancaixa, Monjalés ha explicat algunes de les històries que s’amaguen darrere d’eixes arestes de metall i que poques vegades s’han contat. Així, els ulls de Monjalés parlen sobre Andreu Alfaro: de la família, de l’artista i de l’amic.

La família d’Alfaro

Andreu Alfaro va nàixer a València el 5 d’agost de 1929. Tal i com conta Monjalés venia d’allò que se’n diu ‘bona família’. La seua família pertanyia a la burgesia republicana valenciana. “Blasquistes i molt anticlericals”, conta Monjalés. L'oncle d'Alfaro, Vicente Alfaro, va ser alcalde de València durant la República i estava casat amb una filla d'Azzati. Els noms de la família estaven trets de les òperes de Wagner.  La seua filla es deia Isolda Alfaro”, explica Monjalés. Era fill d’Andrés Alfaro i Teresa Hernández. De solter vivia al carrer Les Barques, en un pis que li havien donat al pare per ser un dels socis fundadors del Banc de València, segons conta. La mare tenia una carnisseria a prop de casa, Nouveau style, des d’on distribuïa la carn a les cases dels seus clients, amb una furgoneta i un xòfer. “Eixa carn provenia d’uns corrals que tenien de camí a Mislata on hi havia les suficients vaques i bous per a proveir de gènere a bona part de les carnisseries de València”, explica Monjalés. El negoci familiar va ser molt important per a Alfaro ja que s’hi va veure involucrat fins molts anys després. 

La família d’Alfaro va ser la que va començar a introduir-lo en l’art perquè estava molt vinculada amb la cultura i la intel·lectualitat. “El pare d’Andreu era un home que comprava pintura. Des de ben menut, Alfaro havia vist les obres penjades a sa casa. Tanmateix, la col·lecció del pare estava basada en la pintura valenciana, encara que eixia una mica del sorollisme mantenia el caràcter anecdòtic de ‘València ciutat de la llum’…”, recorda Monjalés. Tot i que eren joves, Andreu Alfaro i Monjalés van començar a investigar més enllà de l’art purament academicista: “vam començar a pensar que hi havia altres coses que no eren Sorolla, Sotomayor o Zuloaga. Però en eixe moment veure més enllà era difícil: les imatges eren en blanc i negre”. Així, Monjalés explica l’impacte que va sentir quan va anar a l’Exposició Universal de Brusel·les l’any 1958 i va veure els quadres de Picasso i de tota l’avantguarda històrica en color per primera vegada: “no m’ho podia creure!”.

Alfaro, l’artista

La formació d’Andreu Alfaro va ser autodidacta. Quan els dos artistes es van conèixer, Alfaro dibuixava a línia “a l’estil de Picasso”. Quan va començar amb l’escultura, Monjalés conta que ja portaven vora dos anys de relació: “Un dia, en una visita a sa casa em va ensenyar el primer intent d’escultura que va fer: era un fil d’aram gros que ell havia doblegat. Després ja va començar amb els retalls de metall: ‘Cosmos 62’ i una que té el Col·legi Alemany de València”. Pel que fa als aspectes formals, Monjalés conta que Alfaro va començar treballant el metall amb unes màquines que va adquirir i a través de tallers de tercers, ja que ell encara no en tenia un de propi. “Més endavant, quan es va fer conegut, va comprar el taller de Rocafort. És un espai molt gran amb un circuit de guies en el sostre per a transportar les tones de ferro i de marbre de les seues obres”, explica.

Tot i no haver estudiat Belles Arts, Alfaro va treballar des de ben jove per a crear-se un lloc en el panorama artístic local. Una de les primeres exposicions la va fer en la Sala Mateu, un espai de concepte renovador que donava entrada a les obres d’artistes joves o poc coneguts: “allà va fer una exposició de dibuixos, ho feia molt bé. L’any 1954 es casà amb Dorothy i van fer el viatge de noces a Itàlia. D’allà va tornar amb 100 o 150 dibuixos de Florència, preciosos, molt bonics. No parava de dibuixar.”, narra José Soler. 

Alfaro va participar del negoci familiar fins ben entrada la seua etapa artística. “Quan ja estàvem en el Parpalló encara s’ocupava del negoci de la carn. Era qui comprava els animals”. S’ho va deixar quan Vicent Ventura va crear, junt a altres companys, una agència de publicitat que es deia Publi Press i va començar a treballar amb ells. “Els va anar molt bé perquè eren gent formada en l’art”, conta Monjalés. Per a l’artista, la publicitat d’aquell moment era “nefasta”. Publi Press va renovar l’estil de publicitat i Alfaro s’encarregava dels dibuixos, la qual cosa li va llevar el temps que tenia per a la carnisseria.

L’any 1957 es va fundar el Grup Parpalló amb la intenció de connectar artísticament amb el panorama internacional. Va ser un dels primers focus d'introducció de l'informalisme. Estava integrat per artistes com Salvador Soria, Eusebio Sempere, Doro Balaguer, Vicente Aguilera Cerni, Andreu Alfaro o Monjalés, contemporanis d’altres formacions com El Paso o Equipo 57. El Parpalló va ser, en un primer moment, “testimonial” ja que quan es va proposar la seua formació es varen apuntar moltes persones, fins i tot hi havia un dentista. “Però quan intentes fer alguna cosa amb tanta gent és difícil… Ho vam tractar amb Aguilera Cerni, el ‘mentor’”, conta José Soler. Aleshores es va dur a terme la refoma del Parpalló: havia de ser un grup on no hi haguera art figuratiu. En eixe moment Alfaro ja estava fent escultura i hi va ingressar. L’època del Parpalló va ser molt fructífera a nivell artístic i personal per als seus integrants i per a l’art valencià. “Aspiràvem a molt!”, recorda.

Segons explica Monjalés, algunes de les escultures d’Alfaro beuen de les influències de Picasso, dels russos constructivistes com Naum Gabo o d’escultors com el romanés Constantin Brâncuși. D’altra banda, l’estudi del material es feia en funció “d’allò que millor vinguera a les obres”, i estava fet per especialistes a qui Alfaro consultava. Monjalés explica que les obres d’Alfaro buscaven l’equilibri. En el cas de les escultures formades per vares col·locades en diferents plànols, destaca el punt d’unió de totes elles: “Està relacionat amb la Recherche d'Art Visuel, que busca elements tàctics que canvien l’obra en funció de la posició des d’on es mire”. Aquest ‘moviment’ està present en moltes de les obres d’Alfaro, i segueix l’estil de Victor Vasarely o Rafael Soto. “Era una persona molt intel·ligent, d’una vàlua artística innegable. El treball d’Alfaro és molt sòlid i crec que creixerà molt amb el pas del temps”, conclou Monjalés.

Alfaro, l’amic

Per a Monjalés hi ha dues persones principals lligades al món de l’art i a la seua vida: Andreu Alfaro i Doro Balaguer. 

“Vaig conéixer Alfaro en l’estudi de Ximo Michavila. Anava a casar-se amb Dorothy Hofmann i, com a regal de noces, el pare d’ell li va regalar un retrat a la futura dona del seu fill. L’estudi de Ximo estava en el jardí que hi ha darrere del Palau de la Generalitat i jo el visitava a sovint. Un dia, estant allà varen arribar Alfaro i Dorothy a recollir el quadre.” A partir d’ací van tenir molta relació, cada vegada més. “Anava molt a sa casa, a sopar. Un dels dies que vaig anar, em va ensenyar el primer intent d’escultura que va fer. Sempre li vaig suggerir de llevar la punta dels retalls de metall, em resultaven agressives”. 

Poc a poc, Alfaro es va convertir en una persona fonamental en la vida de Monjalés. Igual que Dorothy, la dona d’Andreu, amb qui va mantenir una relació d’amistat fins al moment de la seua mort: “ella tenia el costum d’enviar-me un ‘paquetet’ de torrons cada Nadal. I abans de morir-se, va agafar a la seua filla i li va dir: ‘Ana, no t’oblides d’enviar-li els torrons a Monjalés’. Era una dona fantàstica”. Tant Alfaro com Monjalés han viscut el feminisme “d’una manera molt semblant a la del concepte actual”. Pot ser d’una manera intuïtiva. Monjalés assegura que sempre van tractar d’igual a igual a la dona, a diferència d’alguns dels seus amics.

La seua relació es va consolidar tant que Alfaro va ser una de les poques persones amb qui va mantindre el contacte durant els anys d’exili. Monjalés va ser militant del Partit Comunista durant la dictadura i va arribar a assolir el càrrec d’encarregat de l’organització i la lletra impresa del Partit Comunista de la Universitat de València. Després de la primera manifestació de l’1 de maig a València, organitzada pel PC, l’any 1967, van anar a buscar-lo a casa. “Quan la meua germana em va avisar que havien anat a buscar-me, immediatament me'n vaig anar a casa d'Alfaro i d'allí vam anar a casa Vicent Ventura, el periodista”, explica Monjalés. També conta que van ser Alfaro i Emilio Giménez, arquitecte de l’IVAM, els qui el varen portar a Barcelona perquè continuara el camí de l’exili cap a França.

Finalment, Monjalés va poder tornar a València el cinc de febrer de 2013, dos mesos després de la mort d’Andreu Alfaro. Tanmateix,  les vivències compartides mantenen viva la flama de l’amistat i l’admiració per una obra que, com ha dit adés, “creixerà amb el pas del temps”.