Arriba l'agència aeroespacial valenciana

VALÈNCIA. El govern central pretén descentralitzar diversos organismes públics, es veu que ja no queden cases lliures en el paradís en l'infern a Madrid per a tant de funcionari. O que estos no poden pagar-les. Es poden descentralitzar moltes entitats de l'estat, des de ministeris a desenes d'organismes oficials, passant per la SGAE, la Reial Acadèmia Espanyola o el Museu del Prado. És una de les reivindicacions de Ximo Puig que no agrada a l'oposició centralista. I té lògica, perquè sembla un despropòsit que Puertos del Estado estiga ubicat a Madrid, i passa paregut amb l'Agència Aeroespacial Espanyola, allí on el cel està sempre gris per la contaminació atmosfèrica, difícilment podran observar com cal l'univers. Per això, li busquen un destí entre ciutats espanyoles amb un aeroport internacional proper, i un grapat més de requisits que semblen dissenyats perquè este organisme se'n vaja a Sevilla. Tot i això, com qui no plora no mama, ací estem demanant una candidatura per a Elx (i una altra per a Alacant), que té més trellat del que sembla. Aeroport proper, AVE no massa lluny, bona connexió per carretera, places d'hotel suficients, i ja està allí PLD Space, la primera empresa aeroespacial privada espanyola. Eixa que va crear el Miura 1.

D’acord, imaginen-nos que finalment trien Elx per a fer allí coets espacials, satèl·lits i estrelles de la mort. Que ja tindria gràcia la cosa (per no dir una impertinència) que ens enviaren abans mil funcionaris que la Dama d'Elx, però això és un altre tema. No és tan destarifat pensant que la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, valenciana ella, voldria agranar cap a casa. Com han fet tants ministres valencians anteriors que han arreglat allò de l'infrafinançament, el corredor mediterrani, el deute històric... Disculpeu, vaig a plorar un poc i ara torne. (Pausa de cinc minuts i tres mocadors més tard). Bé, per on anàvem? Ah, sí, pels coets espacials! El primer que caldria explicar als enginyers il·licitans és que eixos coets no han d'esclatar, que a Elx escolten allò de tirar coets, i palmera amunt palmera avall, omplin el cel de color daurat. Després caldria posar-los un vídeo del Misteri a tots els qui vinguen de fora, perquè entenguen que això de les ascensions al cel, a Elx ja fa anys que ho tenen controlat. I per últim, crear una comissió de noms valencianots per a tot el que llançaran, des de per exemple, la partida del Derramador, el nostre particular Cabo Cañaveral.

En realitat a Espanya llancem els coets des de l'Arenosillo, a Huelva, però això també és negociable. De fet, ja m'imagine a algú dir: "Elx, Elx, tenim un problema... se'ns ha acabat la coca de molletes, envieu-ne més en el pròxim transbordador". Podríem posar noms de famosos als coets, com fan amb els avions, el "Nino Bravo entra en òrbita", el "Conchita Piquer ja solca el cel", "Camilo Sesto és el sisé coet que llança Espanya a l'espai", jo ho veig claríssim. Una altra cosa és que li vullguen donar un toc més nacional, com al Bulevard García Lorca, o el Casal España Arena, que ací ja sabeu que ens agrada ofrenar i no posem pegues a cap nom que no siga culinari. La cuina és la nostra kriptonita. Així que si volen coets amb el nom de Vitorino, Marina Real Felip VI, reina Letizia o Rafa Nadal, els posem els noms que calga. Ja deixem per a més avant allò de reivindicar els nostres autors, esportistes o artistes, que Genovés o Isabel Clara Simó "no tenen projecció internacional". En fi, que tot el que no siga pintar-li una palmera a cada coet, seria intolerable. Perquè una altra cosa no, però ma que ens agrada plantar palmeres, amb les seues frondoses ombres...

A més a més, Pedro Duque, el segon astronauta espanyol en pujar a l'espai, després de Miguel López-Alegría, tindria a prop la seu aeroespacial. Ja que ell, resident a Xàbia, de segur tindria algun paper en eixa nova agència. Bàsicament perquè és l'únic amb experiència demostrable allà dalt que compliria amb els requisits del lloc de treball. Tot són avantatges per a Elx, que també té platja i natura com a atractiu turístic per als estrangers que visitarien les instal·lacions, i un arròs amb crosta, que et posa ràpidament en òrbita. Al remat, tant se val, si venen bé, i si no venen tampoc és la fi del món. La gent continuarà fent la seua vida, i mirant al cel per si plou o si fa sol i no buscant "el coet de les tres de la vesprada va endarrerit". Que ens pensem que Mr .Marshall ens traurà de pobres i després resulta que en les comarques on més turisme hi ha, és també on tenim més pobresa. Perquè per a molta gent volar a l'espai, fer satèl·lits o estudiar les llunes de Júpiter és la seua última preocupació. En canvi, si ens arreglaren el tema dels trens de rodalia, molt més terrenals i menys mediàtics que l'Hyperloop, ens farien un gran favor a tots. Qüestió de prioritats, abans preocupar-se per arribar a hora al treball que pels marcians.

Tornant a la descentralització, benvinguts a The Hunger Games! Res de nou, sempre s'ha fet, només que ara es multiplica la llista d'alcaldes demanant per al seu poble institucions estatals en compte de rotondes o monorails. "Volem una Expo Universal!", diuen a Màlaga; "Volem que arribe l'AVE", demanden a Múrcia; "Qui vol una seu de la UNED? Què les tinc d'oferta!", "Algú per al Museu Postal? Ningú?", "Hubs, clouds, centres de gestió! Quarta i mitat de logística!". I com a contraprestació als vint llocs de treball nous —dels quals set o huit els ocuparan familiars i coneguts— fem un parell de quilòmetres quadrats de plaques solars, dos-centes torres eòliques i quatre urbanitzacions en el llindar del parc natural protegit. No descobrirem ara la dificultat de mantindre el sistema de créixer fins a l'infinit amb els recursos limitats del planeta. Però sí que podem posar els peus en terra i valorar si ens calia ampliar la V-21 i carregar-nos desenes de milers de metres quadrats d'horta, o si cal realment ampliar el port fins que acabe fagocitant tota la costa valenciana. Mentrestant, els fons d'inversió compren terreny de cultiu que els llauradors abandonen, no cal anar a l'espai per adonar-se del fet que alguna cosa funciona malament, molt malament.