GRUPO PLAZA

LA VUELTA AL MUNDO DESDE CULTURPLAZA

Atenes. La dignitat inspiradora 

13/07/2016 - 

VALÈNCIA. Fa només un any, Grècia estava a totes hores en la televisió. Es parlava del Grexit, de Varoufakis, del referèndum que va plantejar Tsipras per aprovar o rebutjar les retallades que imposava Europa, de la reobertura de la seua radiotelevisió pública, l'única que es va tancar a tota la Unió Europea junt amb la valenciana...

Grècia estava en boca de tots, però no ho estava per motius positius, sinó més bé per tot el contrari. "No som Grècia" era frase habitual entre els polítics, que també deien que els grecs "havien viscut per damunt de les seues possibilitats" i que per això ara manava el "populisme", obviant més de 30 anys de governs bipartidistes de PASOK i Nova Democràcia que havien dut al país a una situació ruïnosa. Tot el que sonava a grec era negatiu per a molts, i alguns em recomanaven que no anara cap allí perquè Sintagma estava tot el dia amb protestes i era perillós. Però jo vaig llegir una història que em va fer sentir la necessitat de visitar Atenes.

La història d'uns herois, d'uns patriotes i d'uns símbols de la llibertat contra el feixisme: Manolis Glezos i Apostolos (Lakis) Santas. El 1941, quan els nazis ocuparen Grècia, plantaren una enorme esvàstica al Partenó. El símbol d'Atenes, la ciutat dels Déus, estava sota el domini de l'Alemanya de Hitler, i la bandera nazi visible des de qualsevol racó de la capital grega era una punyalada a l'orgull dels inventors de la democràcia.

Però dos joves de 18 i 19 anys, armats amb una llanterna, un ganivet i molta dignitat, aconseguiren que la capital grega es despertara sense els colors de l'ocupació feixista onejant en el Partenó. Ells dos havien llegit en un llibre sobre l'existència d'un passadís que els podia permetre arribar a la part més alta de l'Acròpolis sense ser descoberts, i no s'ho pensaren. Els va costar tres hores, però tornaren amb alguns trossos de l'esvàstica com a testimoni de la seua heroica aventura.

Eixe acte de valentia va inspirar tot el poble grec a continuar la resistència contra el feixisme, i els va suposar a ells una condemna a mort que mai es va produir. De fet, Santas va morir el 2011 a sa casa grega després de viure exiliat a Italià i Canadà per haver continuat la seua lluita antifeixista, i Glezos encara continua viu. És més, fa només un any que va renunciar a la seua acta d'eurodiputat, perquè amb 92 anys era l'eurodiputat més major de l'Eurocambra.

La història de Glezos, que va passar 12 anys a la presó, que va ser condemnat a mort 3 vegades, que va fer vagues de fam i que amb vora 90 anys anava a ajudar els veïns de tot el país a apagar una onada d'incendis que va assolar Grècia fa uns anys, és la d'un heroi. Un autèntic referent que tindria una trilogia cinematogràfica en cas d'haver nascut als Estats Units. I la seua història comença a Naxos, on va nàixer, una d'eixes illetes idíl·liques del Mediterrani que combina platges d'ensomni amb cultura mil·lenària.

Eixa història em va motivar a allotjar-me a Monastiraki, als peus del Partenó, i a matinar per recrear des d'un balcó orientat cap a l'Acròpolis eixe despertar del bressol de la civilització sense cap bandera incivil a l'horitzó. Minuts abans d'obrir ja estava a les portes de la "ciutat alta" per passejar sense massa companyia entre les pedres que Fídies va tallar fa més de 2.400 anys. Ja havia visitat durant els jocs olímpics del 2004 esta meravella del món, i recorde que es podia inclús passejar per dins, mentre que ara la restauració obliga a mirar-la des de fora. És igual, per a mi l'experiència va ser molt més enriquidora després d'haver conegut la història de Glezas i Santas.

Potser siga una il·lusió, o tal volta hi haja un gran paral·lelisme, però en tornar de la visita al Partenó vaig reconéixer la meua València entre els carrers d'Atenes. Una ciutat que havia viscut uns jocs olímpics feia poc més de 10 anys, i que d'altra banda tenia molts barris mig abandonats i plens de grafitis. Atenes, caòtica amb els seus 700.000 habitants, s'havia llevat de damunt el maquillatge dels grans esdeveniments per a ser una ciutat de la gent, enfocada a millorar la vida dels seus habitants i no dels turistes.

Fruit d'aquell dispendi podem visitar l'estadi olímpic, dissenyat per Calatrava, que està abandonat a la seua sort, i que en passar pel seu costat et convida sense remei a pensar en l'Àgora. L'imponent port del Pireu i el seu barri marítim amb platges urbanes et traslladen per força al Cabanyal i la Malva-rosa. El Mercat Central d'Atenes manté la mateixa vitalitat que els nostres mercats municipals, i no és estrany trobar-te a poqueta nit dones xarrant a la fresca en alguna plaça, mentre els homes es fan unes cassalles (ouzos). Et trobes com a casa.

Però Atenes és molt més que l'Acròpolis i tots els temples que trobem disseminats per la ciutat, és també vida nocturna, mercats d'antiguitats, gastronomia en majúscules, museus d'art antic i d'art contemporani, cafés i gelats, i la ciutat des d'on començar qualsevol viatge a les meravelloses illes greges. Jo recomane visitar el Museu Benaki, al costat de la Plaça Sintagma, i pujar al terrat a prendre un got de vi blanc mentre es contempla el Partenó il·luminat. I després agafar un vaixell cap a Naxos, l'illa de Glezos, o qualsevol altra de les cíclades per continuar disfrutant de monuments mil·lenaris, però també de platges, polp rostit i excursions a caletes perdudes.

Podria enumerar les meravelles de pujar a la porta d'Apol·lo a Naxos a observar com es gita el Sol en el Mediterrani. De com la gouna (orada secada al sol) és una mascletà per al paladar. De com pots al·lucinar quan et porten a Kleftico, les coves que servien a Milos d'amagatalls de pirates. De la grandiositat suprema que suposa escoltar una òpera a l'Odèon d'Herodes Aticus. De com per l'Heféstion no passen els anys. De l'hospitalitat hel·lena. De la meravellosa musicalitat que adquirix el castellà quan és un grec qui el parla. I de les incomparables platges de Paros, Milos, Naxos, Mikonos o Koufunisia. Però cadascú és lliure de triar el seu tipus de viatge, i a ser possible ha de trobar la motivació suficient perquè el viatge siga únic.

La inspiració per a visitar de nou Grècia em va vindre de Santas i Glezos, així com el 2011 vaig trobar la mateixa motivació per a visitar també Grècia en una altra història, la de Lukanikos, el gos que anava a totes les manifestacions. Perquè viatjar no és gastar diners, és invertir en coneixements i emocions. I perquè la inversió siga profitosa, és molt recomanable afrontar l'elecció del teu destí des de la recerca d'una sensació. Jo buscava la dignitat, i la vaig trobar en un poble al qual ningú pot donar lliçons de democràcia, lluita, orgull i resistència.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email