VALÈNCIA. Es sol dir que les paraules són les armes més poderoses que hi ha. Del seu ús hi depenen molts altres aspectes: socials, polítics o econòmics. Per a l'art no és sempre necessària, a voltes, ni per a la mateixa dramatúrgia. Tant de bo, per als 'mestres de la paraula' que l'IVC presenta amb el seu cicle, hi és més que necessària. D'ells es fa referencia a la "gran tasca" que han fet per la creació valenciana. "Autors molt diferents i en certa forma complementaris, que formen part del boom de la nostra dramatúrgia als anys noranta i que han seguit treballant fins ara." Uns professionals que a més comparteixen la multi qualitat de ser autors, actors i haver format les seues pròpies companyies per a poder dur a escena les seues creacions. Hi ha de molts, o no de tants que compleixen aquestes referències. Pel que fa al Rialto, faran servir les seues obres Gerardo Esteve, Chema Cardeña i Paco Zarzoso. Una cita que segons indica el director adjunt d’Arts Escèniques, Roberto García, "és un reconeixement a les seues trajectòries". I d'ells diu, que amb les seues propostes "diferents però complementaris" s'aconsegueix "utilitzar la paraula com una arma reveladora".
Gerardo Esteve diu de si mateix no considerar-se un autor teatral "tal qual", es veu més prompte com un "escriptor d'escenes soltes". I aquesta és precisament la fórmula que presenta amb la seua obra, Ligeros de lenguaje: "hi ha micro actes solts que es poden anar combinant com es vol, modificant o incorporant alguna transició pel mig". El resultat seria una peça conjunta sense fil conductor on Esteve fa de l'"humor, el llenguatge i la poesia" un joc amb el qual no vol, ni pretén, parlar del món exterior, de l'actualitat, del futur o del passat. "Funcionaria com la poesia, degut que en cada poema es crea una emoció". Aquesta pretensió suposa a més prevaldre "les imatges i el llenguatge", amb el que segons l'escriptor indica és un "kit de tot el que he fet i el que he manejat des del 2005": generar la teatralitat a través de girs col·loquials i un estil propi que apel·la a la intel·ligència de l’espectador.
Aquest serà el primer dels espectacles que obrirà el cicle proposat per l'Institut Valencià de Cultura, que ho acull al Rialto de l’1 al 4 de febrer. Representant pel mateix Esteve junt Miguel Ángel Montilla, l’artefacte teatral és fruit d'aquests dos professionals que s’autodenominen dos pájaros de cuidado i que decidiren que havien de compartir escenari. Per a Roberto García, qui ha fet una valoració de cadascú en una roda de premsa, considera que el seu treball fa del llenguatge "un trampolí" on tot es pot "reinventar".
Com un "thriller del segle XVI" defineix Chema Cardeña La estancia. Una obra ubicada en el marc de l’Anglaterra Isabelina i on s'aprofundeix en la relació establerta entre Shakespeare i Marlowe. Amb aquest text Cardeña pretén parlar d'identitat personal, de l'altre, del mirall, del fingiment o la impostura, de l’ambició, la traïció i el desig. De les regles de l’art, de les seues limitacions, de la impossibilitat de dir la veritat. O més concretament de la relació entre l'artista i el poder, de com "es volen, depenen i s'utilitzen". La creació és a més fruit de "l'aterrament" que afirma tindre Cardeña per repetir els mateixos vicis i erros en la societat. "Fem el mateix que es feia fa molts anys, però combinant el missatge. El que em fa por és que els segles d'experiència no hagen servit per a res" hi exclama.
La seua relació amb ell ve de temps. En efecte, es tracta un dels primers textos de Cardeña, que en aquesta ocasió està dirigit per Jesús Castejón, produïda per la companyia de Salvador Collado i protagonitzada per Javier Collado i José Manuel Seda. Guardonat amb el premi de la crítica valenciana i el de l'Associació d'espectadors d'Alacant (AITA) al millor text, ara hi és posat a escena al Rialto, del 8 a l'11 de febrer.
Amb Ultramarins, Paco Zarzoso conta l'història d'un pare i una filla que pelegrinen pels pobles de l’interior de l’Espanya dels anys 50 amb una carpa en la qual ofereixen un espectacle que tracta del mar i les seues meravelles. En un dels seus destins, els habitants del qual mai han vist cap paisatge marí, l’existència d’eixos dos personatges registrarà un gran canvi després de conéixer un venedor ambulant que s’allotja a la seua mateixa pensió.
El relat, segons explica naix d'alguna cosa real i del món del somni, degut que té relació amb un so que va tenir la seua mare. El seu propòsit és, per tant, parlar de la "dificultat de vendre els sons i de conviure amb ells", nodrint-se específicament de la perspectiva del somni "des de les persones que tenen ja una ferida". De la seua representació hi destaca la importància de la posada en escena, de la llum i de l'escenografia.
Com tercer i últim espectacle del cicle, es podrà veure del 15 al 18 de febrer. Un elaborat per a la seua companyia habitual Hongaresa de Teatre, és interpretat per Pep Ricart, Lola López i Miguel Lázaro.
Aquesta "reunió" de grans dramaturgs de la nostra història cultural ha servit a més per a tornar a fer valdre la tasca valenciana, un treball que a paraules de Chema Cardeña ha "mancat de visibilitat". Fet que hi ha atribuït en part que "el teatre públic no encarregava una producció a un autor valencià". Amb aquest sentit, l'autor desitja que cicles com aquest servisquen perquè els espectadors recorden aquella "explosió" que es va viure als 90.
Per la seua part, el director de l'IVC hi ha assegurat que des de l'Administració es marquen com a objectiu "visibilitzar aqueixa creació valenciana". No obstant això, també ha argumentat que aquesta no ha de ser una tasca únicament de la Generalitat, sinó que ha advocat per ampliar aquesta tendència a altres sales de la ciutat. "La meua obsessió és crear una bona base que acabe d'assentar eixes eclosions, però requereix temps i diners" hi ha conclòs.
