Bruno Lomas: tu m'enyoraràs...

VALÈNCIA. La imatge va ser tan breu com simptomàtica. El 6 de novembre de 2013 qui era aleshores president de la Generalitat, Alberto Fabra, anunciava el tancament tant de Canal 9 com de Radio 9, és a dir, de l’anterior RTVV. En aquells moments, els treballadors i treballadores van prendre el control de la situació per donar veu a totes aquelles persones silenciades per motius polítics i ideològics fins aquell moment. "De perduts, al riu", potser van pensar.

Aquella mateixa vesprada, segurament desobeint les ordres de la direcció, van fer connexions amb el carrer per comprovar l’impacte de la notícia en la ciutadania. I allà, a pocs metres del Palau de la Generalitat, a la Plaça de la Mare de Déu, els reporters es van trobar, entre molts altres assistents, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas, el qual va confessar, per a esbalaïment dels i les televidents, que aquella era la primera vegada que apareixia a la televisió pública. 

Parlem del que potser fora, en aquell temps, el grup valencià més internacional, amb una importància i una influència fonamental en la història de la música al nostre territori. Havia actuat, pràcticament, a tot el món, però es veia silenciat pels mitjans públics de la seua terra. El seu delicte: cantar en valencià i la ideologia d’esquerres.

Diuen que el temps posa cadascú al seu lloc, encara que de vegades el revisionisme, en alguns casos, pot arribar a fer més mal que bé. Com a mostra, un botó. La pel·lícula Blade Runner (Ridley Scott, 1982) va ser, durant dècades, un film intocable pel que fa a la crítica, una obra mestra indiscutible amb la qual s’havia de combregar sí o sí. Més enllà de les evidents troballes, la pel·lícula es considerada hui dia, per cert corrent de la crítica, com un film lent, pesat i, per moments, avorrit; segons els paràmetres cada vegada més imperants de ritme accelerat per tal d’embogir l’espectador i no donar-li ni un minut de respir. I és que la crítica tampoc té cap mena de rubor per canviar els propis criteris segons les tendències ètiques i estètiques de cada època en qüestió.

Potser siga un exercici de revisionisme el que ha tractat d’emprendre Vicent Fabuel, un dels caps d’aquell temple de la música a València que és Discos Oldies. Encara que, i ací resideix el seu gran mèrit, Bruno Lomás. Tú me añorarás... (Editorial Milenio, 2020) ho fa des del punt de vista més objectiu i més enriquidor possible. 

A diferència d’anteriors biografies del mític roquer xativí, com Nacido para ser roquero (Miguel Siurán, 1991) o El eterno roquero (Jose Antonio Sanchís, 1991), de les quals també recull dades, "el meu llibre és una biografia musical. Em centre en la figura del músic, de l’artista, i no tant en la figura d’un ídol. Els altres llibres, amb tots els meus respectes, eren llibres escrits per fans que tractaven de reivindicar la seua figura, però jo he intentat fer un pas més enllà pel que fa a l’anàlisi purament musical. No obstant això, cal dir que tots els llibres que s’han editat al voltant de Bruno ho han fet ací, a València, fet que explica molt bé on resideix la vertadera importància", explica el mateix Fabuel des de l’altre costat de l’aparador d’Oldies. 

Si parlem d’una personalitat tant donada a l’excés, tan rock&roll way of life, que va fer del lema "sexe, drogues i rock-and-roll" el seu mode de vida, va ser complicat per a l’autor abordar la seua vida i obra de forma objectiva sense deixar-se seduir per l’anecdotari?

"Per a mi no, perquè la vessant artística pesa tant que no hi ha hagut temptació. El llibre no fuig de temes com, per exemple, la seua afició per les armes, perquè son aspectes que ajuden a fer un retrat de la personalitat, però no són el nucli central de la narració. Encara que sí que pense que s’hi podria fer un biopic excel·lent a l’hora de traslladar la vida al cinema, perquè la seua història dona per a molt. La podria fer Tarantino, per exemple, perquè Bruno ja va fer adaptacions de cançons de les que, posteriorment, Tarantino va utilitzar les originals a les seues pel·lícules."

Fabuel es refereix a Lo que a ti te falta, adaptació del Little Green Bag de George Baker, i Vente conmigo, adaptació de Hooked on a feeling, cançó original de Bj Thomas. Les dos van aparèixer al primer film de Tarantino, Reservoir Dogs (1992).

I, com va entrar en contacte l’autor amb la figura de Bruno Lomas?

"El vaig descobrir en una actuació a la plaça de l’Ajuntament de València, potser l’any 1964 o 1965. Jo anava acompanyat de ma mare i recorde que eren Falles, així que estava tot el centre de la ciutat tallat al trànsit. No obstant això, ell va arribar amb un descapotable, va aparcar i no va haver cap guàrdia que li diguera res (rialles). Així va ser el meu primer contacte amb el mite. Molts anys després, ell va vindre un dia a Oldies, encara que la conversa que vam mantindre va ser merament aleatòria."

Bruno Lomas va faltar un 17 d’agost de 1990 en un accident de trànsit, quan precisament se celebrava la fira del seu poble, Xàtiva. Amant dels cotxes (en va tindre més de vint) i la velocitat, els seus coneguts encara asseguren saber, ja de molt abans, que aquell seria el seu final. Havia tingut ja huit accidents greus abans del que li va causar la mort. Precisament, de la mateixa manera que James Dean, un dels seus grans ídols. Quan quasi es compleixen tres dècades des que va faltar, què ha impulsat Fabuel a revisar, una vegada més, la figura del mite?

"Bàsicament, perquè crec que la resta de la seua ciutat i la seua terra encara vivim amb una ferida, la de saber que ens trobem amb un artista gegant, amb el qual el repartiment de glòria que li ha tocat amb el pas del temps ha sigut ridícul. Ha tingut una repercussió molt minsa a la crítica de rock, amb comptades excepcions com la de Juan de Pablos. S’ha quedat només com a una important figura només circumscrita a una determinada època, però a l’altura de moltes altres d’aquella època. També m’he animat per la reivindicació de la seua música per part de generacions posteriors. Potser vint o vint-i-cinc anys abans no m’haguera atrevit a fer el llibre."

Quan parlem d’Emilio Baldoví Menéndez, millor conegut com Bruno Lomas, nascut a Xàtiva un 14 de juny de 1940, no cap dubte que parlem d’un pioner. Ací van alguns assoliments aconseguits: va ser el primer músic de rock espanyol que va actuar al mític Teatre Olympia de París a l’any 1963, juntament amb el seu grup, Los Rockeros, compartint cartell amb mites com Stevie Wonder o Dionne Warwick. També, va ser el primer cap de cartell al primer concert de rock que es va celebrar al Teatre Principal de València l’any 1964, compartint escenari amb altres grups locals com Los Huracanes o els 4Z. I, a més, va ser el primer artista de rock de l’Estat espanyol que va gravar un àlbum en directe, Bruno Lomas canta en directo (1967).

Fins a tal punt va arribar la seua audàcia, que les primeres versions de clàssics cantants com Little Richard o Gene Vincent que es van escoltar a l’Estat espanyol van ser les adaptacions al castellà que feien grups com Los Milos, el primer grup de Bruno Lomas. Fins i tot, abans que foren conegudes al nostre Estat les pròpies versions originals dels autors. 

De fet, Salvador Blesa, un dels supervivents de Los Milos, explicava a la presentació del llibre que feien les adaptacions sense saber ben bé el que deien les originals (pel baix nivell d’anglès propi de l’època), i sense pagar ni un cèntim en concepte de drets d’autor. Cal preguntar-se, per tant, si haguera sigut possible el naixement del rock en castellà amb la SGAE de per mig. (Fabuel es riu).

"No ho sé, però el nivell de cruesa i sinceritat juvenil d’aquelles adaptacions, per a l’Espanya d’aquella època, no apareixien a altres gèneres com el pop o el ie-ie, molt més moderats. Los Milos podien premetre’s el luxe de fer aquelles adaptacions ells mateixos perquè estaven a una discogràfica xicoteta, però després les grans discogràfiques, com EMI, sí que contaven amb compositors i adaptadors professionals, que feien unes adaptacions més suaus, per a tots els públics. En aquell sentit, Los Milos foren uns pioners absoluts. Com a mostra, hi ha temes com Madison Time, en la que mostraven la mateixa actitud de la que 17 anys després va fer gala el punk."

Els anys 60 i primers 70, sens dubte, van ser dies de vi i roses per a Bruno Lomas, primer amb Los Milos, després amb Los Rockeros i després en solitari. Una dècada en la que va evolucionar des del rockabilly original, passant per pop ie-ie, fins al soul cantant en castellà. D’aquella època trobem himnes com Amor amargo, Como ayer (ambdues cançons escrites pel Dúo Dinàmico), Ven sin temor, o la mateixa Tu me añorarás que dona títol al llibre. No obstant això, als anys 70 la seua estrela començà a declinar. 

Segons Fabuel: "Això li va passar a Bruno i a una gran majoria dels pioners del rock. Hi va haver un gran canvi ideològic i estètic, amb la psicodèlia, els Beatles o Dylan. Això als grans rockers els va agafar amb el pas canviat. Fins i tot, li va passar a Elvis o a Tom Jones, que davant aquella conjuntura van abraçar els gèneres que sentien com a propis. Això també ho va fer Bruno qui, per exemple, va abraçar el soul. En aquest sentit, no va voler caure en la impostura."

El fet de deixar de representar l’avantguarda musical, a més de viure instal·lat a València fora dels grans nuclis de la indústria com eren (i encara són) Madrid i Barcelona, no va jugar al seu favor. Encara que si hi ha un fet que va soterrar la seua popularitat va ser l’actuació al Teatre Principal de València l’any 1977 dins d’un míting del partit d’ultradreta Fuerza Nueva dirigit per Blas Piñar. Bruno mai va amagar la seua ideologia conservadora, probablement influït per son pare, que va ser militar, però haver-se significat públicament en aquell sentit en plena Transició va suposar un clau al seu taüt.

Sense tractar d’excusar-ho, des d’aquell moment la seua ideologia ha resultat un punt determinant en qualsevol revisió posterior de la seua figura, per damunt de consideracions artístiques. Curiós en una actualitat en la qual artistes com Raphael, que tenia fotos amb Franco, ha sigut reivindicat per noves generacions fins al punt d’arribar a actuar a un festival indie com el Sonorama l’any 2014. Igual de curiós que a la seua pròpia terra, durant el govern de la dreta al llarg de dos dècades, les autoritats passaren de puntetes per damunt de la seua figura més enllà de gerontofílics homenatges a Xàtiva, el seu poble natal. 

"Raphael formava part d’un altre tipus d’escena», explica Fabuel. «Al rock-and-roll se li suposava una certa ideologia progressista i en aquella època no es concebia un artista de rock de dreta. Potser ara costa entendre-ho, però en aquells anys tots estàvem obsessionats amb deixar enrere tot el que fera olor al règim anterior. No obstant això, com a anècdota, el seu mànager, Manuel Pellicer, un mes després d’aquella actuació al Principal li va aconseguir una actuació per a la festa del Parit Comunista d’Andalusia, i allà que se’n va anar ell a actuar sense cap problema. Això revela que sí, ell tenia la seua ideologia, però tampoc mostrava un gran interès per la política."

Així s’obre el debat: Fins a quin punt es pot deslligar un artista de la seua ideologia? Hauríem de deixar d’escoltar Ramones perquè el seu guitarrista era d’extrema dreta, amb carnet del Ku Klux Klan inclòs? Hauríem de deixar de llegir una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Celine, per l’antisemitisme de l’autor? 

"No crec que separar un artista de la seua obra siga lícit, és que és obligat", respon Fabuel. "Elvis també era de dreta, i quasi tots els rockers d’aquella primera època, com Johnny Hallyday, que va donar suport a Le Pen i que quan va morir va ser soterrat a França quasi amb honors de cap d’estat."

Com opinions hi ha per a tots els gustos, deixem la resposta a la pregunta al criteri personal de cada lector, i continuem amb la nostra història. 

Després de la travessia en el desert que van suposar els anys 80, en els quals va sobreviure en locals d’aforament xicotet on actuava sense banda i cantant sobre bases pregravades, no va ser fins al final de la dècada quan Bruno Lomas va ser objecte de reivindicació. Primer per part de Seguridad Social, que li van oferir col·laborar en la seua cançó Todo por el aire, inclosa a l’àlbum Vino, tabaco y caramelos (1988). 

Després, amb una actuació explosiva al sala Jácara de Madrid, una vegada més amb Los Rockeros, el mes de febrer de 1990. Tot semblava encaminat cap a una resurrecció de la mà d’un nou disc que estava projectat per a gravar-se en setembre d’aquell mateix any. Una resurrecció que es va esfumar aquell 17 d’agost de 1990 quan el seu Mercedes es va estavellar contra un camió en l’autopista A-7 a l’altura d’Albuixec. Aleshores, moria l’artista i naixia el mite. Un mite que amb el pas dels anys potser haja adquirit l’estatus d’artista maleït, pels factors esmentats i per l’oblit posterior. 

Un oblit del que, en part, ha sigut rescatat per part de noves generacions de músics, sense anar més lluny els valencians Los 5 Ibéricos o Lanuca, la qual va gravar una deliciosa versió del seu tema Tú me añorarás, que dona títol al llibre, inclosa al seu disc Pómulo (2013).

Diuen que el temps posa cadascú al seu lloc. Ha sigut gent com Vicent Fabuel o músics que podrien ser els fills o nets de Bruno Lomas qui mantenen viu el seu llegat. El llegat d’un músic pioner, d’un genial creador (més de trenta cançons va deixar signades) i, per damunt de tot, un intèrpret d’una veu i presència escènica colossals. Un llegat artístic que s’ha vist aombrat amb els anys per la personalitat salvatge, la ideologia i la incapacitat per tal d’adaptar-se als dictats de la indústria i al signe dels temps.

Per això són tan importants llibres com Tu me añorarás... Perquè la vàlua de les seues cançons, que al cap i a la fi és allò que compta, no s’acabe perdent, com li va passar amb els seus records al replicant de Blade Runner, com a llàgrimes en la pluja.