Foto: KIKE TABERNER.VALÈNCIA. De bon matí, carregats de paciència i d'experiència, previsors com els groupis de les bandes de rock que apleguen a fer cua moltes hores abans del concert per a pillar lloc a primera fila. Així es mouen els nostres protagonistes. En són molts, cada dia més, de llocs molt diversos i generalment han passat els quaranta. Entre ells hi ha respecte, fins i tot salutacions cordials, els passa com als aficionats al futbol, compartixen seient amb desconeguts que acaben sent amics, o almenys camarades en l'amor comú a uns colors. També critiquen com fan els socis dels equips esportius, o el jurat de Tu cara me suena, perquè són un gran jurat molt heterogeni. La seua passió dura 19 dies, el que dura el cicle de mascletades falleres, perquè bàsicament estem parlant dels #masclefans. Els experts en pirotècnia, els guardians de la tradició coetera, el tribunal del masclet que ha convertit la plaça de l'Ajuntament de València en la "Catedral de la pólvora".
La majoria té el lloc assignat en primera línia de tanca de ferro, arriben matí i això els dona l'opció de triar. Si és un any de poca gent i de fred, com és este, les rodalies del balcó del consistori municipal són un bon lloc per vore la mascletà. Allí, a banda de viure l'espectacle des d'un punt perfecte per acústica i posició, tens l'opció de disfrutar de l'altre espectacle, el del balcó. Sí, mirar qui està, qui no està, què fa la fallera major, on es col·loquen els regidors o l'alcalde, escoltar la selecció musical del dia o espigolar a vore qui aguaita per les finestres, és tot un xou. Però els amants de la part pirotècnica de la mascletà, els que passen del famoseo, preferixen la zona enfront de la tribuna —parlant en termes futbolístics— i col·locar-se davant de l'edifici de Correus. Tot i que el nom quedarà prompte obsolet, continuarà molts anys sent Correus, i allí davant és on acaba normalment la mascletà diària, on el terratrèmol fa tremolar els fonaments de la "Catedral", i on els masclefans més autèntics s'ubiquen cada matí. Allí hi ha ombra, bones vistes, no sol haver-hi molta presència policial i, el més important de tot, el vent no amussa l'aire amb vehement ironia cap a la part noble. O dit d'una manera menys poètica, que tota la bafada de pólvora socarrada sol anar cap a l'altre costat.
Per a ser un masclefan cal saber de mascletades. De pólvora o de pirotècnia no, de mascletades, que és molt més específic. És com un beatlemaníac, que potser no sap molt de música en general, no sap solfeig ni tan sols li agrada la música dels Rolling Stones o Oasis —per anomenar imitadors dels Beatles— ells són experts només en Beatles i punt. Amb els masclefans passa paregut, igual no van a castells, ni a cordades, ni a correfocs, ni han tirat mai una traca o un masclet, però, et diran sense dubtar: "Mediterráneo és l'única pirotècnia de la província de València que fabrica trons de bac". Elles i ells saben que el dia 11 li toca a Tomás de Benicarló, perquè és el seu dia, i anirà acompanyat de benicarlandos que acudixen orgullosos a donar suport al seu pirotècnic. Saben que Vulcano va ser la primera que va pintar la plaça amb els colors de la senyera i que el seu fundador, Jose Luis Giménez, va faltar fa uns dies. O que el terratrèmol de Ricasa és sempre potent, que Reyes Martí dispara normalment el dia de la dona, o que a Caballer FX, també liderada per una dona, li agrada sempre innovar en colors i efectes.
Els masclefans raonaran abans de "la partida", com raonen els aficionats als bous sobre si "al natural eixe bou lluiria més" o si "vorem com està d'inspirat hui el picador". En este cas la seua conversa és sobre traques, coets, masclets, tronadors, xiulits, carcasses, efectes de colors, serpentines i altres elements que participen en una mascletà. Recorden Gori i les seues mascletades disparades a mà abans que el dispar digital s'imposara. Contaran anècdotes d'aquella mascletà que sonava com Safri Duo o com la cinquena simfonia de Beethoven. Parlaran del masclet de doble tro que ha inventat Crespo d'Alzira i de com provoca una part central de mascletà més contundent. O del "Martell de Thor" que porten des de Granada els pirotècnics d'Alpujarreña. Coneixeran vida i miracles de cada pirotècnia, ja siga de l'Olleria com Nadal-Martí o d'Altura com Zarzoso. I en acabar el dispar posaran nota, que difícilment serà discutible, ja que ells en són els experts, i ja saps que als eurofans, perdó, masclefans, no se'ls pot rebatre.
Participaran en el nou sorteig que et pot donar l'opció de viure la mascletà des del balcó de l'Ajuntament, perquè ningú rebutja vore un partit en Mestalla a la llotja d'autoritats si el conviden. Donaran consells als amics o familiars que s'animen a acompanyar-los un dia o dos, òbviament anar els 19 requerix una devoció que molt pocs tenen. Sempre tindran a mà aigua, gorra i, fins i tot, una cadira plegable d'eixes de fotògraf de pardals, perquè l'espera pot ser llarga i calorosa. Tot ho fan per viure els seus 5 minuts diaris d'adrenalina en forma de soroll, foc, fum i flama. Un moment d'anul·lació col·lectiva dels sentits que et pot transportar a un estat d'èxtasi dopamínic de manera gratuïta. Perquè no penseu que els masclefans són simples aficionats, arriben a ser addictes a l'esclat, a la tremolor, a la sensació de la fi del món que provoquen cada dia els més de 120 decibels als quals arriba la mascletà. Això sense parlar del perfum, l'"eau de coet" també conegut com a Masclet núm. 5, i que hauria de patentar el Druni. Un perfum de pólvora que és, juntament amb l'olor de putxero, el de garrofa i de pimentó torrat, la quintaessència de les olors valencianes. Si hi ha una olor que et transporte a casa és la de putxero acabat de fer; a la muntanya (o al camp), la de garrofera; a la literatura valenciana, l'olor de pimentó torrat; i a la festa, l'inconfusible perfum de pólvora.
Els masclefans són addictes, no sols a l'olor, també al rebombori, la festa i la sensació màgica que es produïx cada dia puntual a les 14 h a la plaça de l'Ajuntament. Que, per cert, serà de les poques coses que fem amb puntualitat els valencians. Són també víctimes del seu propi coneixement profund d'una matèria. Sí, és difícil d'explicar, però si eres amant de Star Wars, vols vore tots els spins off, comentar-los i criticar-los amb algú. El beatlemaníac ha visionat ja 3 voltes les 8 hores de documental de Let it Be, i el fanàtic del València ja ha vist repetit el gol de Rodrigo Moreno "tocó en Hugo Duro" unes 200 voltes. Segurament per a algú que no ha entrat en eixe univers, tota la parafernàlia de qualsevol aficionat pot semblar absurda o excessiva. És intrínsec al fenomen fan tindre detractors que per desconeixement qüestionen el teu deler. No cal ser masclefan, no cal entendre el seu amor incondicional per eixe espectacle pirotècnic únic, no. Només cal respectar-lo, aplaudir la seua devoció, i aprendre d'ells, que saben extraure música del soroll, llum de la boira i pau de les aglomeracions. Llarga vida als masclefans, que sense ser-ne conscients són partícips de què les mascletades de València siguen, tal volta, l'esdeveniment faller amb menys haters i més fandom.
