VALÈNCIA. De sobte te n’adones que han tancat totes les franquícies de Lorno (ja fa vora 4 anys) que hi havia en València i al mateix lloc han obert altres de Granier o Panaria. I eixe local que feia quatre anys que estava tancat ara és un Tecnocasa o un Redpiso i forma part del bum que hi ha de nou d’obrir d’immobiliàries. Gires el cantó i han obert un Carrefour express al costat d’on hi ha una verduleria regentada per un ciutadà pakistanés. Que segurament és cosí prim del de la barberia del costat, que higiènica no saps si és, però l’espiral de colors blau, roig i blanc que roda dia i nit al costat del cartell de la porta no falla mai. Perquè les barberies estan multiplicant-se més ràpid que els amants de la cassalla, molt de moda últimament, i sembla que convisquen amb nosaltres des de fa dècades, però no. Fa menys de 4 anys obria Los 3 Bigotes, i des d’aleshores han obert tantes, que inclús s’han format cadenes de barberies que han acabat obrint en el local del costat de Los 3 Bigotes.
Recorde que en 2004, quan vaig aterrar a València, en front del Mercat de Mossen Sorell hi havia un negoci que es dedicava a vendre llegums en remulla. Tenien cigrons, llentilles, macarrons cuits i els venien sense colorants ni conservants per si algú havia oblidat deixar els llegums en aigua la nit d’abans. Va tancar al cap de pocs mesos, fa ja uns 13 anys, i fins fa poc eixe mateix local era un restaurant de menjar ràpid coreà, que també ha sigut substituït per un negoci de lloguer de bicicletes. El paisatge urbà el conformen també els negocis que apareixen i desapareixen, les modes que arriben de fora, i les novetats vinculades al progrés.
Per exemple els centres d’electroestimulació, com F.A.S.T -un dels pioners- en el carrer Sorní, són ara una opció ràpida o complementaria als gimnasos tradicionals. És una incògnita saber encara si han vingut per a quedar-se o són flor d’un dia i acabaran com aquells negocis de cigarretes electròniques que prosperaren fa uns anys, i ja han desaparegut. La qüestió és que de moment estan ací i cada vegada hi ha més. Com estudis de tatuatges. Uns negocis que han passat d’estar en molts casos en la clandestinitat de les cases dels tatuadors, a tindre llistes d’espera, i ocupar locals decorats a consciència que estan més a prop d’una galeria d’art o d’una botiga de mobles que del lloc subversiu que molts esperen trobar quan decidixen tatuar-se. Perquè tatuar-se és una moda més, s’ha estandarditzat i això provoca que el mercat s’adapte al nou públic, menys rebel que aquells que es tatuaven fa 25 anys.
Altres negocis que formen part dels nostres carrers són les botigues de detalls-decoració, com Tiger o Ale Hop. No són més que una millora, upgrade que diuen els anglesos, de les botigues de tot a un euro tan de moda a finals del segle passat (on eren Todo a 100). S’han escampat estos temples d’“usar i tirar” moderns, on les coses són majoritàriament d’un sol ús, perquè es trenquen amb facilitat. La inversió la fan en disseny, colorets, i etiquetatge, no en la qualitat del producte que sol ser molt econòmic. I no ens oblidem dels tallers ni de les cases de lloguer de bicicletes, que amb l’augment de l’ús de la bicicleta en la ciutat cada vegada en són més. Al contrari del que passa en les sucursals bancàries, que des de la crisi no han fet més que anar tancant, i ara costa agafar l’autobús per a actualitzar la cartilla. De fet alguna sucursal s’ha convertit ara en una Escape Room, un joc d’intel·ligència i pistes que et repta a eixir de l’habitació en una hora, en el que és una bona metàfora del que et costava tancar un compte corrent al banc. Encara que si vos sóc sincer, si vull jugar a trobar l’eixida d’un negoci, puc anar directament a IKEA i passejar pels seus corredors.
Un dels negocis que més s’adapten als canvis i les modes són els bars i restaurants. Si fa 10 anys la majoria de valencians no sabien el que era el cebiche, ara segurament molts de vosaltres l’haureu tastat. Les màquines de tabac cada vegada costa més trobar-les, en canvi les d’apostar als esports s’escampen com la llum. Pel que fa al menjar mentre que els restaurants xinesos i els burguers de cadenes americanes estan de capa caiguda, els mexicans i les hamburgueseries gurmet estan cada dia més de moda. Sembla que els kebabs i les pizzeries estan ja instal·lades definitivament entre nosaltres, però amb cap marge de creixement. En canvi els llocs de menjar exòtic per als valencians que cuinen plats de Brasil, Bulgària o Perú aniran en augment. També ho faran les versions vegetarianes i saludables, que en contraposició amb el bufet lliure, aposten per qualitat i salut i no per quantitat i menjar més “de batalla”. Restaurants amb cocteleria, curris, tatakis, baos, moles... paraules que estan apareixent en les cartes dels restaurants valencians a ritme de marxa mora. Però si hi ha una moda curiosa i actual entre les gastronòmiques, és la de les calçotades:
Anar de calçotada és el nou “anem de torrà” però en versió més vegetal. Encara que molta gent combina les dos, carn i calçots en el que no és altra cosa que una nova excusa per a quedar amb els amics. A principis de segle començaren a aparèixer calçots en els mercats i supermercats valencians, acompanyats sempre de la salsa romesco. I des d’aleshores anar de calçotada s’ha popularitzat exponencialment. Falles que organitzen calçotades, claustres de mestres que fan calçotades, restaurants i bars que tenen un menú calçotada, inclús enguany s’ha organitzat una calçotada popular en els Poblats Marítims.
Esta ceba tendra, originària de Tarragona, està conquerint els estómacs valencians, la qual cosa era previsible. Primer perquè entre paelles i torrades qui més qui menys té un torrador a mà on cuinar a la brasa els calçots. I segon perquè qualsevol cosa que implique quedar amb els amics en massa, ens torna carabassa. L’única cosa que frena un poc l’expansió és el conflicte català, perquè molta gent mira en recel (sempre ho ha fet, ara un poc més) tot el que vinga de Catalunya. El recel generalment ve a suposar això de “no canvies sendes velles per les novelles”, i per tant obliga als restaurants de menjar tradicional regentats ara per xinesos ficar a la porta el famós cartell “cocinera espanyola”, per a no espantar a la clientela habitual.
Molta gent té por a això de “de fora vindran, que de casa ens trauran”, quan curiosament trobar a algú en València ciutat que els seus quatre iaios siguen nascuts en la ciutat, és molt complicat. Tots tenim una part “de fora”, i tots inconscientment estem exposats a les modes i els canvis socials que es produixen a la nostra ciutat. Canvis que no són ni roïns ni bons pel fet de ser canvis, i que observem diàriament com aquells espectadors del cine que veuen com torna a estar de moda Star Wars, igual que torna a estar de moda Lorno al seu carrer, però en este cas la reedició s’anomena Panaria.
