Carles Cortés: "He acabat amb l'etapa de reflexionar literàriament sobre la psicologia de les dones" 

ALACANT. "He acabat amb l'etapa de reflexionar literàriament sobre la psicologia de les dones", comença contant Carles Cortés. L'escriptor presenta la seua novel·la La vida dins dels ulls a un encontre este dimecres a la llibreria 80 mundos d'Alacant. I per demostrar eixe canvi, ara tria a dos protagonistes masculins per a parlar del patiment del poble jueu, amb un al segle XV i l'altre al XX.

"En esta novel·la podria haver seguit parlant de les dones però no des d'una perspectiva psicològica", seguix. Ell partia al seu plantejament d'un fet real, una necrològica que va llegir a la premsa d'un supervivent de l'holocaust que va viure a Alcoi. I va escollir eixe fet per a inventar-se la seua història. Amb hòmens.

"De la lectura que faig del judaisme, igual és una bestiesa, només em portava a personatges masculins", afirma. I això el porta a reflexionar sobre el paper de la dona a les altres grans creences: "Quina és la religió monoteista més masclista? L'Islam, sens dubte. En la seua aplicació. Perquè el cristianisme quan l'aplicava també eren masclistes. I, de veritat, el judaisme no em portava a cap personatge femení".

A banda del supervivent de l'holocaust, l'altre fil del llibre el protagonitza un jove que fuig de Constantinoble cap a Eivissa. Per això diu que el plantejament de "dos personatges que busquen els seus origens són més versemblants si són hòmens; especialment el jueu del segle XV que amb 15 anys empren un viatge sol per la Mediterrània".

"Esta és la novel·la més meua i, sense sentir-me identificat amb cap dels dos, hi ha moltes reflexions que són meues", destaca. Tot i que ha sigut el llibre que més anys li ha costat d'escriure, huit anys, assegura que s'ha sentit "molt més còmode escrivint-la que no amb les altres, a pesar de tots els problemes de documentació, perquè quan havia de contar la relació amorosa d'una dona -com Sara a La dona sense atributs- havia de fer ciència ficció perquè parles de sentiments i els sentiments són els teus. I, en canvi, aquí poden ser més els meus".

En este cas també inclou que un personatge isca de l'armari com a homosexual. "Sempre havia incorporat a les novel·les elements lèsbics o, fins i tot, homosexuals però sempre de manera secundària", explica. "En esta novel·la, en la que el protagonista està buscant els seus orígens en els ulls del veí, que és qui ho conta, em va semblar fascinant que una persona sense comunicar-ho, perquè és d'una altra generació, haguera fet el seu procés personal del orígens incloent la redescoberta de la seua sexualitat", comenta. Encara que puntualitza que "no és una eixida de l'armari a l'ús perquè es fa una vegada mort, a partir de les notes que troba el veí".

La voluntat de jugar que ja va demostrar a les dos novel·les anteriors, La clau que obria tots els panys i El retorn dels llops marins, es manté. Tot i que, com puntualitza, esta no és una escrita per a gent jove com les esmentades. Les tres comparteixen el fet de que "hi ha molts viatges, moltes illes i molt de Mediterrani; i en les altres, no". La primera va representar Mallorca, la segona Tabarca i la tercera, Eivissa. "I la part dels viatges va amb mi perquè per a la meua formació sempre ha sigut molt important", conta. 

El tret en comú que considera més important és que els protagonistes siguen joves. "L'adolescència, eixa edat tan llunyana des de la meua perspectiva, és el moment en el qual creixem, en que descobrim, joguem, provem, tastem... en tots els sentits", raona, "i jo potser estiga en una fase vital de canvi, de reflexió, de jugar, de trencar esquemes, de per què no". "Els meus protagonistes són uns rebels i jo no puc posar-me com un exemple de rebel però internament m'he rebel·lat en moltes coses que tenia clares i en els últims anys m'he rebel·lat contra tot això", sentència.

El fet de no haver adaptat la seua escriptura en esta història per a poder oferir el llibre com a lectura d'institut es podria considerar un exemple d'eixa rebel·lió. Quan va proposar el seu original a diferents editorials, una li va comentar que seria més comercial si la dirigira als estudiants d'institut. "Entenc que una editorial i una llibreria són entitats amb ànim de lucre", assenyala, "jo sempre defense la no professionalització de l'escriptor perquè si entres al mercat estàs molt condicionat". Un fet que creu comú a qualsevol llengua. "M'agradaria dedicar-me als llibres i res més però pense que els artistes hem de tenir eixa dosi d'independència", afegix, "si jo vivira de la literatura l'hauria adaptat, clar que sí".

En eixe context, "una part important de les vendes de les editorials són les lectures obligades de clàssics o d'adaptades a l'edat". Un fet que amb el valencià és més clar, "són víctimes del sistema". En els últims trenta o quaranta anys "ens hem reinventat una literatura, hem redescobert els orígens", el repte és que tant editorials com autors "no hem sabut fer créixer al lector". Si hi ha un índex molt alt de lectura a secundària, també és cert que després també ho és de fugida, indica. 

La causa d'eixe problema creu que s'arrela en "un excés de novel·la adaptada a joves" el qual "fa que no els agrade llegir a molts". Per això, considera que les dos novel·les anteriors no eren pensades per als instituts i que si havien agradat era perquè els contava una cosa més que les altres. "Els professors, famílies i autors hauríem de saber adaptar les lectures a la maduresa literària dels alumnes", conclou.