X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

contra la mediocritat cultural

Carles Fenollosa: "Els valencians hauríem d'avançar sense renunciar al que som"

"Un crit contra la mediocritat cultural valenciana"

12/11/2018 - 

VALÈNCIA. La ciutat canvia. Els escenaris es transformen, gent que marxa i gent que arriba. Passen els mesos i torna la primavera. Un any més. En mig d'un ritme accelerat i cada vegada més individualista, sents la necessitat de recordar les singularitats que et fan especial com a poble, com a fill d'aquesta bella terra.

Carles Fenollosa reflexiona sobre aquestes (i d'altres qüestions) en Narcís o l'onanisme, la novel·la per la qual va guanyar el Premi Lletraferit 2018. Una obra que remena en el pensament per arribar a respondre a la pregunta: què vol dir ser valencià?

-Què vol dir el títol del llibre: Narcís o l’onanisme?
-El títol està relacionat amb la novel·la Ícar o la impotència d'Artur Perucho. Va ser escrita en el marc de la segona República, l’any 1929. L’autor la va escriure a París i tracta sobre les frustracions d’un jove que pretén trobar l’equilibri però no ho aconsegueix, seguint el mite grec d’Ícar. El títol de Narcís o l’onanisme va ser obra de Josep Piera que després de llegir el manuscrit de la novel·la va pensar que podía anomenar-la seguint els passos de Perucho. ‘Narcís’ perquè és el protagonista del llibre i 'l’onanisme' per eixa manera que té el personatge de pegar-li voltes a tot.

La novel·la acaba d’ésser recuperada per edicions Alfons el Magnànim, que ha reeditat la peça perquè es puga tornar a llegir quasi un segle després ja que era molt difícil de trobar. 

-Qui és Narcís?
-Narcís és el personatge principal i quasi únic del llibre. La novel·la està escrita en primera persona i mostra en tot moment el pensament del protagonista , per això és pràcticament l’únic personatge amb veu pròpia. La veu del pensament es combina amb la d’un narrador extern per a conduir la història. Una de les línies principals és que Narcís està provant d’escriure la novel·la de la seua vida i de trobar la millor novel·la mai escrita però no hi ha manera de que ho aconseguesca. El personatge és tant crític amb si mateix que busca una certa redempció a través de l'escriptura de l’obra definitiva per a tractar de salvar l’estat de decadència que troba al seu voltant. Ocorre el mateix amb la cerca d’eixa ‘millor novel·la mai escrita’: el protagonista vol parlar d’ella i que la gent la llija per a poder salvar (a ell i als altres) la circumstància cultural decadent del moment en què viu, però aquesta novel·la ha estat oblidada per tot el món. 

En aquest marc, vaig voler fer referència a les esperes eternes que mai arriben a cap lloc. El llibre conté una espera que es justifica a ella mateixa i que mai arriba. El protagonista està esperant però no arriba mai allà on vol. I mentrestant, va fent la seua vida. És una mica el que fem tots. 

-La novel·la vol recuperar la memòria literària valenciana?
-Cada paraula escrita és una resistència del moment històric. Significa estar viu. Cada paraula que es recupera és la resistència del passat. Narcís o l’onanisme és un intent de reivindicar una memòria que no sempre es té en compte. Perquè em fa l’efecte que els valencians som un poble que realment no coneix massa bé el seu passat. Com que els valencians estem en un estat ‘d’esquizofrènia col·lectiva’, no sabem quins són els moments històrics on agafar-nos ni com interpretar-los. 

-El personatge es queixa  que els valors actuals (literaris) són “una puta merda”. Ara és tot ‘una puta merda’ com ell diu?
-No, que va! El personatge és molt crític amb si mateix i amb les coses que l’envolten, i això el porta a la frustració. Narcís és un personatge fatalista que va en una línia d’homenatge a altres personatges fatalistes de la cultura. Però aquest fet no vol dir que perquè hi haja un fatalisme la realitat haja de ser fatal o que les coses no vagen bé en l’actualitat. 

El pensament de Narcís està totalment present en la novel·la i el lector pot saber les coses que li passen pel cap en tot moment. Per això es poden veure comentaris ‘al vol’ que critiquen molt la qüestió de l’autocomplaença. És un personatge molt transparent.

Foto: ESTRELLA JOVER.

-En el marc de la Plaça del Llibre, que va ser fa dos caps de setmana, el teu llibre fou un dels més venuts. Què n'opines al respecte?
-Agraïsc molt això i n’estic content. Però per a mi el més important és el nombre de llibres que s’han venut en total, no només el meu. Saber quantes novel·les es llegiran i per part de quin públic. Jo em pregunte: la meua novel·la ha guanyat públic? (tot i que no era una novel·la per a guanyar-ne, precisament). Però l’han guanyat d’altres novel·les, pot ser no tant específiques? Crec que és més important que ens fixem en si la iniciativa de La Plaça del Llibre ha contribuït a augmentar els índex de lectura en valencià i el volum de lectors. 

-Què fer per a que la gent llija més en valencià?
-Eixa és una qüestió molt complicada. Jo crec que el primer que hem de fer és analitzar d’on venim i quines circumstàncies hem tingut al llarg de la història. Els lectors en prosa de valencià es van deixar de guanyar fa cinc-cents anys. Després del Tirant lo Blanch, la prosa en llengua pròpia al País Valencià se substitueix pel castellà. No partim de la situació de revertir cinquanta anys de franquisme ni quaranta anys de transició. Hem de revertir quatre segles de 'deslectura'. Quins van ser els últims que van llegir prosa en valencià com a alguna cosa normal? Ahí és on ens hem de fixar més. Pot ser analitzant açò trobem maneres d’aconseguir nous lectors. Dues maneres d’arribar a més gent poden ser la producció de llibres que òbriguen debat o fer de la literatura una cosa pública (amb iniciatives com ara La Plaça del Llibre) per a guanyar públic nou. La clau és fer de la literatura en valencià quelcom transversal i normalitzat per tothom. 

El que hem tingut fins ara és una literatura recuperada fràgilment i sostinguda, en gran part, pel món de l’escola i pel sector públic. Ara hem de bastir altres ponts cap a gent que pot ser no parle valencià però sí que consumisca literatura en aquesta llengua sense que siga estrany. 

-La novel·la sembla estar escrita per algú que estima (moltíssim) València. Que és, per a tu, la ciutat?
-La ciutat de València és, per a mi, el lloc. El lloc del món on he nascut, on m’he criat, on he sigut plenament feliç i també completament desgraciat, on s’han criat les persones més importants per a mi i on he descobert tot el que he descobert fins ara de bo i de roïn. En el meu primer llibre no podia haver triat cap altre lloc, perquè  en Narcís o l’onanisme, la ciutat no està com a paisatge sinó com a contingut. 

Tant el personatge de Narcís com jo estimem molt la ciutat, però tot allò que s’estima també pot fer molt de mal.

-En Narcís o l’onanisme es troben referències a les senyes d’identitat. Fins a quin punt és important tenir un sentiment de pertinença en un context canviant com l’actual?
-València és una ciutat que no es coneix a si mateixa. Una ciutat que només coneix un nitxo reduït de la seua identitat i que tampoc coneix el país del qual se suposa que és capital, o que ha sigut capital en algun moment. És una ciutat miop a l’hora de veure’s a ella mateixa, idea que he intentat reflectir en la novel·la. 

València és una ciutat que no vol ser capital d’un país que no vol ser país. Les nostres característiques, el nostre passat i la nostra població són molt diversos, però tenim un factors que no es poden digerir en l’actualitat. La ciutat de València ha estat construïda amb uns valors i una llengua que l'ha vehiculat. I això no es pot amagar de cap manera. 

Ara som un parc temàtic per als turistes. I ja està? No som res més? Hem de saber què i qui som per a poder enfrontar-nos al context actual de pèrdua de senyes identitàries. Hi ha la negació per part d’aquells que preferixen ignorar el passat i el present de la terra on viuen i mirar cap a un altre costat. Al llarg de tota la història Narcís intenta combatre aquesta negació. És renunciar a qui eres. La teua cultura, la teua història i la teua llengua formen part de tu d’una manera inevitable i entren en combat amb la tendència actual de mercantilitzar la ciutat per a fer-la turística, convertint València en un aparador on només importen els ingressos que aquesta genera. 

Però també hi ha una altra ciutat: la ciutat que es revolta i que no vol deixar de ser. Sí que vol evolucionar i avançar, però no admet que el canvi passe per la renúncia. El canvi no només implica el nivell econòmic, també implica cultura, urbanisme, llengua… no és nomes una qüestió econòmica, és renunciar a l’essència del que som, de la nostra identitat com a valencians. 

-La gentrificació és, doncs, un símptoma de no estimar la ciutat?
-La gentrificació comporta, en primer lloc un patiment per a moltes persones que no poden adaptar-se al nivell de vida dels seus barris i han de marxar. En segon lloc, comporta negoci. Negoci de persones que, generalment, no s’estimen gens la ciutat. Jo feia judo a un club amb 40 anys d’història situat a un baix del carrer Cadis de Russafa. Fa un temps, un inversor va comprat tot l’edifici i va tripclicar el preu del lloguer. Què va fer el club? Marxar a Montolivet. Ara muntaran un supermercat on estava el club i la finca sencera serà d’apartaments per a turistes. Imagina't que eixe club de judo és la teua casa. Eixe és el model de ciutat cap al qual anem. Canvia com són els barris: en gent, en llengua, en renda… El teixit de barri es perd i es canvia per un altre que no crea aliances entre els veïns. 

-Creus que el folklore dels elements valencians s’hauria d’eliminar per a poder prendre'ns més seriosament?
-Hem de llevar-nos el complexe d’inferioritat que tenim. A l’hora d’escriure, de parlar de nosaltres… Les qüestions que ens ocorren són les mateixes que passen a la resta de persones d’altres països. Tot és matèria de reflexió, però les coses valencianes no són matèria menor, són matèria igual que la resta. 

Actualment es folkloritza tot: les festes, la llengua, la gastronomia… Les falles, per exemple, no deixen de ser una festa local com tantes atres. El problema és que en comptes de mirar a la festa en si, hem agafat una part estupiditzant i reductora, més folklòrica si li vols dir, que amaga les altres parts que ens identifiquen com a poble i que també estan presents en la festa. Qualsevol manifestació es folkloritza i nosaltres hem de denunciar això. Per tant, hem de tractar les nostres maneres de fer amb normalitat. 

No és qüestió de sentir eixe ‘orgull valencià’ que alguns proclamen. Ni regionalisme ni l'auto negació de dir ‘no som res’: hem de tenir un projecte transversal que agafe  les ciutats i els torne a donar eixe valor de saber qui som, amb una visió sense complexos com a poble diversa, cultural, social i lingüísticament. Ara bé, per a això hem de ser capaços de comprendre els valors de pertànyer on pertanyem: que tot el món tinga les manifestacions culturals i lingüístiques valencianes com a patrimoni propi, independentment si són castellanoparlants o no són d’ací. Hi ha un rebuig molt gran pels elements valencians i axò s’hauria de canviar. 

Foto: ESTRELLA JOVER.

-Pel que fa a la presència del periodisme al llibre, com és possible afrontar la situació de precarietat periodística actual, que també pateix el protagonista?
-Actualment hi ha una precarització absoluta del mercat laboral: es treballa més i es paga menys, les condicions laborals són pitjors, el gran empresariat és més ric i el treballador cada vegada té menys poder. A més a més, la falta d’organització col·lectiva li suma dificultat al fet d’intentar revertir la situació. 

A l’estat espanyol hi ha dos elements del poder que no es poden tocar: la banca i la unitat d’Espanya. Tot el que tinga a veure amb això no es pot discutir. I, a sobre, en un moment d’agitació política com aquest se li suma un augment exponencial de les desigualtats. En el cas del periodisme, hi ha una precarització afegida a un canvi de model comunicatiu i això posa al periodista en una posició molt fràgil. 

A no ser que estigues en un gran mitjà, la substistència del periodista sembla cada vegada més compicada. També està el públic, que s’ha desacostumat a pagar pel producte i això ho fa més difícil encara. Hem de fer una crítica als mitjans per a que tracten de lluitar contra eixa precarietat i tinguen un compromís amb la informació de qualitat però també hem de fer una autocrítica des del punt de vista del consumidor i que aquest es comprometa a pagar, també, pels mitjans que consumeix. Si el públic no paga al mitjà, el periodisme ho té molt més difícil per a mantenir la seua qualitat informativa i la seua independència. Aquest fet fa que, en el pitjor dels casos, es done el tancament per no poder afrontar la producció, tal i com li ha passat recentment al Jornada.

-Creus que les xarxes socials afavoreixen la comunicació o la fan més complicada, tal i com opina Narcís?
-Hem de valorar que les xarxes socials com a eina són un objectiu per als grans grups de poder, que volen controlar-les per a obtenir benefici. Encara que semble que hi ha una ‘suposada llibertat’, molts agents se n'aprofiten i això pot manipular els usuaris. Tanmateix, hi ha una escletxa per a la contestació que les pot fer útils, però cal aprendre a utilitzar-les. També em preocupa el fet que les xarxes socials produïsquen una lectura fragmentària del titular i la cultura del ‘click’ que desmobilitza. Si et manifestes a través de Twitter ja et sents combatiu i això acaba desmobilitzant la societat. 

Des del meu punt de vista, s’ha de fer una introducció a les xarxes socials. En el cas de l’escola, caldria una introducció pedagògica. El problema és que actualment aquesta novetat no està regulada i des del professorat no tenim un pla d’acció. Caldria aprendre a utilitzar-les per a treure'n els factors més positius (comunicació i capacitat d’organització col·lectiva) i evitar-ne els negatius, com ara la capacitat de descentrar-nos de les nostres activitats o la de desmobilitzar-nos col·lectivament. 

Foto: ESTRELLA JOVER.

-Quina responsabilitat tenen els mitjans davant la pèrdua de memòria que significa la puixança de l’extrema dreta?
-Moltíssima. Estem parlant d’una mediatització brutal del poder. El mass media són grans responsables de la normalització de l’extrema dreta. En el cas del País Valencià portem 40 anys d’atemorització i d’impunitat cap aquells col·lectius que es dediquen a reprimir determinades ideologies amb agressions violentes. I els mitjans mai han denunciat aquest fet perquè s’han posicionat al seu costat, a pesar de ser perfectament conscients de la permissivitat que hi ha a nivell policial, judicial, polític… Les cadenes més vistes a nivell estatal també normalitzen l’extrema dreta cada dia. 

-Al llibre es fa una crítica de la rapidesa i la quantitat d’informació de l’actualitat. Creus que hi ha un excés d’aquesta?
-Considere que hi ha molta informació de poca qualitat. El que falta és més informació de més qualitat. Actualment estan tancant publicacions que aposten pel periodisme de qualitat, pel reportatge, per la contextualització de la informació… i estan sorgint, a la vegada, mitjans que van al click fàcil i a l’estupidització de l’audiència. La inversió en un periodisme fet a poc a poc es subsitueix per titulars morbosos o sensacionalistes que només busquen el click i no li donen importància al contingut del text. Els grans mitjans es dediquen a això, i ens venen fake news, productes de consum i clickbait

El problema és que tot això ho acaba pagant el bon periodista que es troba en un mitjà que no el reconeix com es mereix. El model de periodisme actual és un model antiperiodístic. Com canviar-ho? en la meua opinió, els consumidors hi tenim molt a dir. Però ens haurà de costar alguna cosa. Pot ser hem de tornar a llegir, a comprar publicacions i a invertir en el bon periodisme. Hem d’escriure i llegir, des de l’escola. Caminem cap a l’utilitarisme: valorem allò que fem en funció de la rendibilitat que tinga. I això comporta la pèrdua del sentit d’allò que fem.

Noticias relacionadas

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email