‘Casa tomada’, país ultratjat

VALÈNCIA. Podria passar que se'ns posaren dins de casa, a poc a poc, sense resistència, sense que a penes ens n'adonem, com succeí en el magistral, i ja mític, relat de Julio Cortázar, Casa tomada. Podria ser que ja se'ns hagen posat, fins i tot.

1. Contra drets i llibertats.

L'extrema dreta ha tornat a la vida pública 40 anys després de la Constitució del 78. En realitat mai se n'anaren. Alimentaven un odi discrecional des de la rebotiga sociològica del liberalisme, observant de gaidó, amb somriure complaent, les barrabassades dels cadells més impacients. Han anat prestant el vot: primer a AP i després al PP, en natural deriva. Abraçaren entusiastes l'extremisme d'Aznar, el presumpte gran estadiste de les Açores. També el rocambolisme dialèctic de Rajoy, durant la crisi que fon immisericorde saqueig, com anem contrastant. I ara ja van al seu aire, aprofitant la sinèrgia del rebrot per tota Europa de la xenofòbia i l'ultranacionalisme excloent que fa seues totes les altres fòbies possibles.

Tant els capdavanters del nou feixisme espanyol, tan vell i ranci, com els seguidors voldrien una involució malaltusa i improbable que anul·lara drets i llibertats, una Espanya homogènia, a la castellana manera, castradora de la pluralitat, des de la més dramàtica i llastimosa acefàlia argumental, amb la demagògia per bandera. Voldrien aniquilar l'empatia, la compassió, l'amor, el respecte i qualsevol altra virtut, en realitat. Voldrien imposar-nos com viure, nugats de peus i mans per a què ells pugueren fer i desfer, sense control ni fiscals. Per a aconseguir-ho pretenen assentar-se en les institucions que detesten, per democràtiques o, senzillament, per autonòmiques. I ja van fent camí. Amb la seua retòrica terrible que ens vol tornar a les tenebres d'Espanya i d'Europa i que s'escampa com el gram, entre l'estultícia, el seguidisme i la irresponsabilitat d'una altra de dreta que, alguns, per moments, cregueren civilitzada.

2. Espanyolitzar, a la manera de Castella

 Fa por, com a sers humans, com a demòcrates i també com a valencians. Les enquestes polítiques cada volta s'escoren amb més contundència cap a la dreta al mateix ritme ­–causalitat?– que les identitàries s'inclinen cap a l'espanyolitat. El CIS té la fiabilitat per terra però diu que hi ha un 20% de valencians que no se senten valencians ni en el seu solatge vital més elemental, que només se senten espanyols; un de cada cinc, més d'un milió. Viuen ací i se senten així. Potser els fa nosa tot allò que representem com a poble i ells, que mai han agafat un grapat de terra, després de ploure, i se l'han acostat al nas, només volen, potser, la terra i el sol. No entenen ni volen sentir parlar d'una altra Espanya que no siga la que confon el seu topònim essencial amb el de Castella, la que tracta de colònia a la perifèria.

També estan –o potser són els mateixos– els que neguen el futur a la llengua valenciana i la volen morta i soterrada, amb franca obsessió homicida i etnocida. I els que ens seccionarien la història, la literatura, el paisatge, la identitat i inclús tot vestigi de felicitat.

Com hem aplegat a esta situació? Què hem fet malament per a què tants ignoren els inferns als que aboca la demagògia, la intolerància i l’odi, com ensenyen els llibres d’història?

Què ha passat per a què siguen les onze de la nit, i tinguem son i fred, i estiguem mirant la frontera de la casa nostra des del carrer, mentres observem com uns altres encenen i apaguen els llums, fumem amb la nostra pipa, es calcen les nostres sabates d'anar per casa i es giten damunt del nostre llit.

El nostre llibre d'Albert Camus que mai llegiran els mira entreobert des de la tauleta: L'estranger.

3. La casa tomada, de Cortázar

Com a individus, sentir un espai íntim ultratjat és nauseabud; potser és un estadi previ a sentir amenaçada la pròpia intimitat i la vida. Podríem escorcollar esta por primitiva en els primers homínids, amb consciència del ser i sentit de pertinença cap a la família, la cova i la destral. No tardaren a aparéixer la comunitat, la terra o l'idioma. I així apleguem a l'ací em pariren i ací estic d'Estellés. A les arrels i els afectes. A la justícia, a la democràcia, a la identitat. A la valencianitat.

La casa tomada de Cortázar ha tingut moltes interpretacions i no li'n calen més. Ve al pèl la por a la pèrdua que transmet, a l'ultratge d'aquella llar espaiosa i antiga, custòdia de la memòria familiar, del territori de la infància, la casa volguda i estimada: "Nos resultaba grato almorzar pensando en la casa profunda y silenciosa". Tant és així que a Irene i a son germà els feia goig el pensament d'enderrocar-la, com un acte de justícia poètica, abans que algun cosí s'enriquira amb l'herència, sense estima.

Eixa casa és l'espai de felicitat compartida amb la germana, sense més preocupacions que mantindre-la neta: "Se me iban las horas viéndole las manos como erizos plateados, agujas yendo y viniendo y una o dos canastillas en el suelo donde se agitaban constantemente los ovillos. Era hermoso". També les rutinàries remors domèstiques: "el roce metálico de las agujas de tejer, un crujir al pasar las hojas del álbum filatélico".

Una nit a les huit arribaren. Ell escoltà el so de "como un volcarse de silla sobre la alfombra". Eren ells i havíem pres l'altra banda de la casa. Així que, ràpidament, va tancar amb clau i forrellat la porta de roure que partia la casa en dos ales. Durant un temps es planyeren per les pèrdues, per tot allò que havia quedat més enllà del portaló protector: la literatura francesa, un jupetí gris, una pipa de ginebre. Era millor no pensar-ne. Estaven bé. "Se puede vivir sin pensar". I tant!

Una altra nit varen sentir sorolls a esta banda de la porta de roure, en la cuina o potser en el bany, i comprengueren que tot havia acabat. "Apreté el brazo de Irene y la hice correr conmigo hasta la puerta cancel, sin volvernos hacia atrás". Rodaren la clau per fora i la refilaren a l'albelló, no fóra que algú la trobara i tinguera la temptació d'entrar i topetar-se amb gent tan tòxica i malicciosa. Ja en el carrer miraren l'hora. Eren les onze de la nit i la casa estava definitivament tomada.

L'escriptor, potser esquivant als que li demanaven una interpretació del conte, va escudar-se en què era la literaturització d'un somni. Ens estalviarem la moralina. Fer-ho seria poc respectuós amb la complexitat de Cortázar i amb la intel·ligència i lliure interpretació dels lectors.

* Una crònica i un pretext: Casa tomada (1951), relat de Julio Cortázar que formà part del seu primer llibre, Bestiario, i que havia vist la llum l'any 1946 en Los anales de Buenos Aires, revista dirigida per Jorge Luis Borges.