Com seria '8 apellidos valencianos'

VALÈNCIA. Ja vos dic jo com seria, impossible, més que res perquè tal com som els valencians acabaríem tots criticant la pel·lícula, amb la qual ningú se sentiria identificat. És molt complicat fer generalitzacions sobre els valencians, perquè no és el mateix un valencià de poble que un de ciutat, ni un alacantí que un castellonenc, però intentarem tirar de tòpics i fer el guió de la pel·lícula 8 apellidos valencianos.

Primer el càsting. Com cal fer humor, el personatge que triaríem per ser el Karra Errejalde de la versió valenciana seria per descomptat un valencià de la capital. Un faller que només parla valencià en la intimitat, i que defensa les normes del Puig i Lo Rat Penat. I clar, el pare de la història (que podria interpretar Francisco, el cantant) només li demanaria a la seua filla una cosa, que el seu nóvio no fóra català.

La filla, també fallera major de la seua falla, i en el seu dia fallera major infantil i de la Cort d’Honor, ja hauria anat a l’escola en valencià i seria més oberta de ment. I clar, en un Erasmus a Londres hauria conegut un xaval d’Olot del qual s’hauria enamorat perdudament. Jo m’imagine a la guapa Iris Lezcano (Anna en L’Alqueria Blanca) com la filla que ha de dur el nóvio a casa un diumenge a menjar una paella.

El nóvio seria un jove català que està disposat a tot per tal de guanyar-se el sogre i poder així estar amb Amparo. Perquè clar, la filla no pot tindre un altre nom que no siga Amparo, el pare ja hem dit que és Francisco i el nóvio català hauria de dir-se Oriol Pujol com a poc. Un paper que bé podria interpretar Berto Romero, però en el qual jo crec que es trobaria més còmode Quim Gutiérrez. I també hauria d’aparéixer un exnóvio d’Amparo, amic del pare, d’estos de Gandía Shore o “Hombres, mujeres, bíceps y berzas”, que podria representar Rafa Mora, actuar no actuaria massa, seria suficient que fera d’ell mateix.

Amb la situació plantejada, l'Oriol hauria de dissimular perquè no se li notara la seua catalanitat. Així que diria que és d’un poble valencià d’eixos amb l'accent més tancat com Alcoi, Pego, Agullent, Fortaleny, Almassora, Simat o Morella. I òbviament s’hauria memoritzat la història de la Reial Senyera, estudiat la reconquesta de Jaume I i visionat tots els vídeos de María Abradelo en el Canta Canta i El Picú.

Arriba l’acció. En el moment en el qual Francisco i l’Oriol es coneixen, davant l’atenta mirada d’Amparito, el pare li demana els 8 apellidos valencianos. I clar, ahí Oriol –que ha dit que li diuen Davit (acabat en t)– ha d’improvisar i escomença per “Camarassa, Albelda”, els futbolistes se'ls sap; “March, Estellés”, com sap de literatura ja en van 4; “Ferrer, Fuster”, salvat pels oficis gremials; “Alberola” i només en queda un... “Casal”. I Francisco dirà: 

- Casal no és valencià.
- Com que no? –respondrà l’Oriol– Casal, com el de les falles, valencià de tota la vida.
- Que no! –insistirà Francisco– Que Casal és català!
- Pues no veges tu quin disgust que li entrarà a la meua àvia, dic m’agüela.

La seqüència estel·lar de la pel·lícula pot centrar-se en l'hora de dinar, quan Francisco oferisca un poc de llonganissa de Pasqua, i l'Oriol diga “que bo que està l’espetec!”. Tot seguit li trau pernil i a l'Oriol se li ocorre preguntar “cuixot de Jabugo?”. I ja per rematar li encomana que cuine ell la paella, que és la prova de valenciania màxima. I clar, l'Oriol, acostumat a les pseudopaelles catalanes, començarà a barrejar pollastre amb gambes, conill amb clòtxines i acabarà fent una empastrà que encendrà a un Francisco que té un odi profund a tot el que siga català. 

En eixe moment pot aparéixer el Rafa Mora muntat en el seu cotxe tunejat, escoltant Chimo Bayo a tota virolla, i amb una paella acabadeta de fer que salva el dinar. Per posar-li un poc de picant a la pel·lícula, intentarà recuperar Amparito amb l’ajuda de Francisco, i amb eixe objectiu mostrarà els seus bíceps a la menor ocasió.

Després, ja en casa, l'Oriol es posa Obrint Pas a l’habitació, clar com que són de Benimaclet no pensa que puguen ofendre un Francisco que li ordena apagar “eixa música independentista”. I quan se’n va a llit se li ocorre preguntar:

- Ens llevarem d’hora?
- Que collons has dit?" –interpel·larà Francisco. 

Ell buscarà en el seu lèxic i soltarà la versió mallorquina: - Que si ens aixecarem prest.

- En quin idioma m’estàs parlant? No serà català? –soltarà un colèric Francisco.

I en eixe moment intervindrà Iris per tal de posar pau:  - Estava practicant francés, vol dir que si ens alçarem prompte– I tot mig solucionat.

Ja cap al final del film arriba l'episodi de màxima tensió, la “manifestació” del film original. La trama els obliga a viatjar a Algemesí, amb tota la família que acudix a vore la processó de la Mare de Déu de la Salut, on desfila la mítica Muixeranga. Mentre miren l’espectacle a primera fila, l'Oriol relaxat soltarà un "no sabia jo que al sud dels Països Catalans també teníeu castellers". I en eixe moment arranca una escena de persecució amb l’Oriol fugint de Francisco pel mig de la processó al mateix temps que esquiva els bastonets i els tornejants, mentre Francisco darrere amenaça que el matarà mentre li crida “Catalanista! Fill de Lluís Llach! Dimoni!” i la pobra Amparito seguix a son pare cridant “Pare no el mates! Que no és de la CUP!”.

Però com passa en el film original, Francisco s’enamorarà de la mare de l’Oriol, una catalana com Rosa Maria Sardà, parella explosiva. I tancarem la pel·lícula amb la Sardà torrant botifarres i calçots, preparant el pa amb tomaca i oferint de postres crema catalana. I els homes tots contents mentre discutixen sobre si la coca de recapte és catalana o valenciana, fan un castell humà amb el Rafa Mora baix de la torre o es juguen qui escura les graelles en una partida de truc, al ritme de glopets de cassalla.

Seria un gran film, ple d’humor, de diferències lingüístiques i culturals, però també ple de punts de connexió entre la cultura valenciana i la catalana. Però per desgràcia encara no estem preparats per riure de les nostres contradiccions, i els radicals d’ambdós extrems del conflicte lingüístic valencià la criticarien per igual amb arguments oposats.