GRUPO PLAZA

VALENCIANO TENÍAS QUE SER

Coses que passen quan eres de poble i vius a València

4/05/2016 - 

VALÈNCIA. La vida als pobles i a la ciutat és molt diferent, és una obvietat, no descobriré la penicil·lina. No només a la Comunitat Valenciana, en tot el món supose que serà igual. Però ací hi ha uns contrastos que són dignes d’estudi. Este cap de setmana he tingut l’oportunitat de raonar amb molta gent de poble i de ciutat, i m’he recordat de quan vaig vindre a viure des de Benifaió a València, allà pel 2004, i de l’hostilitat que té esta ciutat per al nouvingut. No és tot roí, també hi ha coses bones, coses regulars i coses simplement diferents. 

Començarem per eixa hostilitat que anomenava adés

València sembla que encara té murs, i que són impenetrables. Resulta molt senzill fer amistats superficials i molt complicat fer amistats duradores i significants. Eixir de la teua zona de confort del poble i trobar-te de sobte que tot el món té la seua vida feta, i tu difícilment tens cabuda en la seua, resulta decebedor. 

Els lobbies funcionen de manera que els membres d’una comissió fallera s’ajuden entre ells, els antics alumnes de les escoles privades i concertades també... I tu, que no coneixes ningú, et trobes que ací a València tot funciona per contactes, i que si no en tens, et costa molt obrir-te camí socialment i laboralment. Per això molta gent es reunix en grups de la mateixa nacionalitat o fan grupets d’amics de diversos pobles que han vingut a parar tots a la capital.

Sembla que per a les dones és inclús més complicat que per als hòmens integrar-se en un grup d’amigues i tindre “marxeta” a la capi. Mentre que els hòmens amb l’excusa del futbol, el pàdel o l’afterwork (que és fer-se’n una abans d’anar a casa) ho tenim un poc més fàcil. Però açò ja és una percepció personal basada en l’experiència que no té per què ser generalitzada. El que vull delimitar és que València és com Pretty Woman, molt fàcil de gitar-te amb ella, però molt difícil de guanyar-li el cor. 

L’anonimat

No sé si és bo o no, però està clar que a la ciutat passes més desapercebut. Conéixer tots els veïns de la teua finca és més estrany que vore el nou llit del riu Túria amb aigua. I trobar-te amics i coneguts pel carrer, al principi de la teua estada en la ciutat, és quasi una festa. Jo al veí del tercer l’anomene el foc “perquè està enemistat amb l’aigua”, però és un malnom que no puc compartir i queda reduït a ma casa.

Em comentava un amic, amb molta raó, que els habitants del poble, com que es coneixen tots (o la majoria), quan es creuen pel carrer moltes vegades ni se saluden, o simplement fan un colp de coll o exclamen un “ieee!” o un “au!”. En canvi, eixos mateixos veïns, quan es veuen al carrer Colom de la capital, es fan una abraçada abans de comentar el seu dia de compres per la ciutat. I si et trobes el veí a París o Roma, això significa que has d’anar a sopar amb ell, és quasi una obligació social.

Però tornant a la ciutat, costa prou més fer-se amics del barri, conéixer al pescater o a la fornera pel seu nom, i només amb el pas de prou de temps vas coneixent la gent més clàssica del teu entorn. Però mai serà com al poble, perquè en eixir dels quatre carrers pels quals passes tots els dies, tornaràs a ser un desconegut en la teua pròpia ciutat. I inclús al teu entorn la gent canvia molt més fàcil de residència, i els negocis tanquen, obrin i es traspassen dia sí, dia també, i es fa més difícil crear una comunitat. 

La finor

Sembla que a la capital reneguen de la ruralitat de la ciutat, rodejada d’horta i centre de distribució de gran part de la millor agricultura espanyola. Tot el que no siga urbà, és menyspreat. Ja siga el nostre esport autòcton, la pilota; les tradicions dels nostres pobles, que són moltes; el valencià que es parla a Alcoi, Sueca o Morella; o qualsevol cosa que no semble “finolis”. Reneguen dels seus orígens per desconeixement i volen aparentar ser molt castellans, que és més esnob. 

Com deia la cançó popular: “Un alcalde de la població, a Alacant un dia se’n va anar, i perquè sí o perquè no, a una fonda se n’entra a dinar. Volia menjar-se un lluç, i al cambrer va cridar. Li digué: Tráigame un llus. I un quinqué li va portar”. Així passa que molta gent del poble comença a parlar castellà quan arriba a la ciutat, per no desentonar, i en soltar alguna paraula que no toca, fan el ridícul. El cas es que podrien parlar perfectament en valencià, però no volen semblar de poble pel “què diran”. He vist veïns d’eixos de no perdonar un blanc i negre amb faves i allioli cap dissabte al bar musical, que en fer-se veïns de la ciutat passen dels esmorzars amb els amigatxos a fer-se brunchs amb pa de llavoretes, perquè és la moda.  

La diversitat

Un dels punts forts de la ciutat són les múltiples opcions d’oci, cultura i entreteniment que hi ha a la disposició dels seus habitants. Això no significa que no hi haja teatre, cine o futbol als pobles; de fet, estic convençut que la gent dels pobles va més al cine i al teatre que organitza la casa de la cultura local, que els valencians de la capital a les sales de la ciutat. Simplement les alternatives són més amples. 

Eixa diversitat a l’hora de triar restaurant, pel·lícula o club de running també es traduïx en moltes més alternatives laborals. Este és el fet diferenciador de la ciutat, fins que no es normalitze el treball des de casa, un enginyer, un periodista, un advocat o un restaurador de mobles trobarà més alternatives laborals a la ciutat. Esta realitat és el principal motiu pel qual molta gent canvia el poble per la ciutat. 

El desconeixement

D’açò faré un article a banda, si em ve de gust, més avant. Perquè resulta flipant i indignant el gran desconeixement que hi ha, per regla general, dels pobles entre els habitants de la ciutat. L’altre dia, en l’exhibició de la muixeranga a la plaça de la Verge, vaig escoltar això de: “¿esto no es una cosa de los catalanes?”. No vaig preguntar d’on era la parella, però juraria que eren capitalins.

A menor escala, el que passa amb la Comunitat Valenciana a Madrid o Barcelona, que només coneixen la paella, Benidorm, les falles i els corruptes, passa també amb els valencians de la ciutat i els dels pobles. No arriben a l’extrem de preguntar si tenim les cabres pel mig del carrer, però sí que passen coses com: “Jo pensava que hi havia dos varietats de taronges, les grans i les mandarines”; “De veres que a Millares hi ha pintures rupestres i restes de dinosaures?” o “A Alzira hi ha cines?”. I així moltes anècdotes més que demostren que el valencià de la capital, en molts casos, viu d’esquenes al seu entorn i a la cultura de la seua regió.

Ara bé, una vegada et fas amic de la ciutat i comences a tindre la teua colla i a fer barri, difícilment tornaràs al poble, perquè la ciutat de València té eixe magnetisme que tenen les persones que són molt dures de conquistar. I ja se sap, els amors que costen d’aconseguir són els que més temps duren al cor. I enamorar-te de València és tan senzill com difícil conquistar-la a ella. 

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email