GRUPO PLAZA

dins de la nova etapa del festival

Cruïlles personals i temàtica social envolten la Secció Oficial del festival Cinema Jove

31/05/2017 - 

VALÈNCIA. Cinema Jove, el festival cinematogràfic de referència de l'Institut Valencià de Cultura de la Generalitat està programat del 23 de juny a l'1 de juliol. Edició darrere edició, el festival es converteix en un cresol de les inquietuds de les joves generacions a través de les propostes dels seus directors a concurs. Enguany, la major part dels llargs que conformen la secció oficial situa als seus personatges en cruïlles personals. 

"En el seu conjunt, la programació diagnostica el present per a, més que donar-li solucions, brindar una radiografia de l'ací i l'ara dels més joves", afirma el director del festival, Carlos Madrid. Per altra banda, segons el secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, "hui desvetllem una de les parts importants de l'edició 2017 de Cinema Jove, que en si mateixa enceta una nova etapa del festival i que tracta una temàtica social central amb una tria de títols realment encertada".

Conflictes de gènere, de família i d'identitat es poden rastrejar en les pel·lícules procedents de Polònia, Brasil, Mèxic, Bèlgica, Argentina i Àustria. La resta dels títols seleccionats repara en el context soci-polític dels seus països, amb recalcament en el masclisme de les societats d'Índia i Sri Lanka, el tabú de l'homosexualitat entre la població negra de Sud-àfrica i la decadència del centre històric de Bogotà.

Les pel·lícules vénen avalades per la seua presència i el seu reconeixement en els principals festivals de cinema del món. Hi ha llargs seleccionats a Cannes, Berlín i Sundance, i projectes guanyadors en Rotterdam, Guadalajara, Tòquio, Río, São Paulo i el SXSW d'Austin. I, per primera vegada en la història del festival, el nombre de directores supera al d'homes, amb un 60% dels títols seleccionats liderats per dones, la qual cosa, en opinió del director, "denota normalitat, ja que no ha sigut un percentatge cercat, sinó fruit de la casualitat".

Entre els films seleccionats hi ha espai per a l'eròtica d'alt voltatge, amb els exemples de la belga Even Lovers Get The Blues, on a ritme de música i esperonats pel duel, un grup de joves en la trentena tracta de resoldre els seus problemes existencials, i de la polonesa Satan Said Dance, un mostrari en Instagram dels excessos de la seua desubicada protagonista. Les tensions paternofilials afloren en la brasilera La mujer del padre, sobre la filla adolescent d'un home cec, atrapada en un racó rural en la frontera de Brasil amb Uruguai, i el xoc violent entre el pare i el fill de l'argentina Vigilia. Hi ha drames iniciàtics, amb independència de l'edat dels seus protagonistes, com l'austríaca Seventeen, protagonitzada per una adolescent que viu, estima i creix en un poble, i la mexicana Los años azules, on cinc joves en la vintena defineixen les seues vides sota el sostre escantell d'una vella casa i davant l'atenta mirada d'un gat. 

En un envit reivindicatiu, el comitè seleccionador ha recolzat dos projectes de risc per als seus directors, la pel·lícula de Sri Lanka Burning Birds, on el seu autor ha sortejat la censura en el retrat de la guerra civil en el seu país, i la sud-africana The Wound, on es revela un ritu de circumcisió viscut en primera persona per Nelson Mandela i condemnat per les associacions de drets humans per les desenes de morts que provoca cada any. Finalment, hi ha lloc per al terror psicològic en l'índia Sexy Durga, sobre la fugida nocturna d'una parella de Kerala, on es posa de manifest l'opressió a la dona en el subcontinent, i per al costumbrisme en la colombiana La defensa del dragón, que retrata la decadència d'un trio de vells amics, i per extensió, del centre històric de Bogotà, amb un tauler d'escacs de fons.

Fotograma de 'Sexy Durga'
Curts amb medalla

En la secció de curts a concurs de Cinema Jove, també hi ha obres seleccionades i premiades en els principals fòrums del cinema internacional. Entre les més de 60 peces programades, hi ha projectes que han passat per Cannes (Il Silenzio, Pequeño manifiesto en contra del cine solemne i La Santa che dorme), Toronto (Submarine), Locarno (Las vísceras), Berlín (Miss Holocaust, Hiwa, Turtles Are Away From Home i Cidade pequeña), Rotterdam (Long Bueno), Hot Docs Canadà (Gusla) i Sant Sebastià (La disco resplandece). 

Un bon grapat d'obres premiades, com Nuestra amiga la Luna, millor curt a Màlaga 2017; Negative Space, premi Unifrance; Ayny, guanyadora dels Student Academy Awards; Nuestro viejo y el mar, millor direcció a Màlaga; Jenny, el protagonista de la qual va ser guardonat com a millor actor en els Max Ophuls; i The Transfer, que a més de ser reconeguda amb el premi Max Ophuls, va estar seleccionada en Clermont-Ferrand; Down To The Wire, millor curt d'animació a Màlaga. Aquesta última proposta és una de les 12 d'animació triades a concurs per Cinema Jove, mostra de l'aposta del festival per aquest gènere. 

L'accentuada vocació internacional del certamen queda acreditada amb l'origen de tots els seus treballs, procedents de les filmografies europea, asiàtica, africana o llatinoamericana. Però també hi ha producte patri, amb sis curts valencians a concurs, Bienvenido a casa, El vestido, Life In Boxes, The Neverending Wall, La disco resplandece i Las vísceras.

Llargmetratges que opten a la Lluna de València

- Satan Said Dance (Polònia-Holanda). La presència de la directora *Kasia Rosłaniec en Cinema Jove és reincident. En 2010, va ser guanyadora de la Lluna de València per la seua òpera primera, Galerianki (Mall Girls), un èxit de taquilla en el seu país. El seu retorn a Cinema Jove segueix la línia de fidelitat del festival amb els directors que ha descobert en el passat, com és el cas de Ruben Östlund, últim guanyador de la Palma d'Or a Cannes, reconegut amb la Lluna de València Especial en 2015, i al que es va donar a conèixer en Cinema Jove amb Involuntary en 2009. 

La segona pel·lícula de Roslaniec, Baby Blues, també va arrasar a Polònia, i es va alçar amb l'Ós de Cristall al millor film en la Secció Generació de la Berlinale 2013. El tercer títol de la seua filmografia torna a posar el focus en les xiques joves d'avui, la realitat de les quals gira entorn de les compres, el sexe de risc, l'alcohol, les drogues i la creació d'una imatge pròpia. Satan Said Dance és una proposta calidoscòpica realitzada en Instagram, la protagonista de la qual, una jove i reconeguda escriptora de 20 anys, desplega la seua vida turbulenta en 54 retalls de dos minuts en el seu compte en aquesta xarxa social. Les festes, el consum i complexes relacions personals són les rajoles que cimenten el seu camí cap a l'autodestrucció. Aquest drama en els temps del selfie incideix en la solitud i en l'egoisme. Va estar seleccionada en la secció global del festival d'Austin SXSW.   

- Sexy Durga (Índia). La segona pel·lícula de Sanal Kumar Sasidharan va ser la guanyadora de l'última edició del Festival de Rotterdam. Aquesta road movie, a mig camí entre el documental antropològic i el thriller de terror psicològic, és un vibrant retrat de la societat índia actual. En la seua revàlida, el director porta a l'extrem la improvisació que va caracteritzar el seu primer film, An Off-Day Game (2015). Per a aquesta ocasió, ni tan sols ha comptat amb guió i la totalitat del film es va rodar en una nit. La pel·lícula està protagonitzada per una parella que, presumiblement, fuig de la ira de la seua família. En la seua escapada a una estació de tren, decideixen fer autoestop i són arreplegats per quatre joves en una furgoneta que els procuren un viatge sinistre, puntejat amb música trash-metall i llums de neó. La trama transcorre en paral·lel a escenes del ritu tradicional anual de Garudan Thookkam en Kerala, durant el qual els homes mostren la seua fe a la deessa Durga suspenent els seus cossos travessats per grans ganxos.

- Seventeen (Àustria). L'òpera prima de Monja Art té un component autobiogràfic. Com la directora, el seu protagonista cursa l'institut en una zona rural de la baixa Àustria, i sent l'arravatament del desig de l'adolescència, sense reparar en el gènere. Amb antelació, Monja ja havia rodat un documental sobre xiques joves, Forever Not Alone, però durant el procés de filmació, es va adonar que volia forjar el seu propi món. El resultat és una muntanya russa emocional sobre l'adolescència. Seventeen és un retrat de la joventut rural, “on trobes a tots els teus amics el cap de setmana en la xicoteta discoteca del poble, muntes en l'autobús a l'escola amb tots ells, sovint vas d'un poble a un altre, panses el temps d'oci a l'aire lliure, en un xicotet banc de fusta o en un estany, i on no hi ha cap desig d'anar a la gran ciutat perquè tot està ací - tot el que és gran, però també tot el que pot danyar terriblement”, sintetitza Art. La pel·lícula va ser reconeguda amb els guardons a la millor pel·lícula i actriu en els Max Ophüls Prize 2017, destinats a reconèixer als joves talents del cinema en alemany.

- La defensa del dragón (Colòmbia). Un professor d'escacs, un rellotger i un homeòpata són els protagonistes de l'òpera prima de Natalia Santa. La directora de Bogotà ha fet història en ser la primera colombiana seleccionada en la prestigiosa Quinzena dels Realitzadors del Festival de Cannes, que en el passat ha seleccionat a autors avui consagrats com Martin Scorsese, Michael Haneke, Spike Lee i Sofia Coppola. La seua pel·lícula és un homenatge al centre històric de la capital, inspirat en el treball fotogràfic del marit de la realitzadora, Iván Herrera, que en les seues sèries ha retratat negocis en decadència que es resisteixen a tancar, com el club d'escacs Lasker. La parella de Santa també ha exercit de director de fotografia del film, al que li ha imprès un to visual de pòsit nostàlgic a partir de l'ús de lents antigues en una càmera Bolex digital que imita l'original de 16 mil·límetres. 

- Los años azules (Mèxic). Va haver-hi un temps, en la vintena, en el qual la directora Sofia Gómez Cordova va compartir la seua vida amb un grup d'estranys en una casa vella a punt de l'ensulsiada en un barri tradicional del centre de Guadalajara. Va ser tal la petjada que van deixar en la seua vida, que la seua òpera prima beu dels records d'aquell lustre, dels somnis i els plans de futur de la família disfuncional que va forjar. Entre les seues fonts d'inspiració es troben clàssics nord-americans recents, com L'última pel·lícula (Peter Bogdanovich, 1971) i Estranys en el paradís (Jim Jarmusch, 1984). Los años azules va ser premiada amb el guardó a la millor direcció, actriu i premi Fipresci en el passat Festival Internacional de Cinema de Guadalajara. El drama generacional és el seu debut en la realització després de la coescriptura de Somos Mari Pepa, exhibida en més de 50 festivals, incloent la 64 Berlinale.

- Vigilia (Argentina-Uruguai). La maduresa del drama sec i contingut de Julieta Ledesma Vigilia poc fa presagiar que estiguem davant una òpera prima. Per al seu debut en la direcció, la realitzadora ha desenvolupat un film enlluernador en la seua posada en escena, hereva de les avantguardes històriques argentines dels seixanta. No en va, la directora i guionista cita Leopoldo Torres Nilsson com una de les seues referències. També al·ludeix el cinema de Leonardo Favio, o els treballs més recents de Lucrecia Martel i Diego Lerman. La pel·lícula es va rodar a Santiago del Estero, una província al nord d'Argentina els paisatges del qual es presten per a abrigallar una història de malson en un paisatge de sequera, on les imatges cobren un fort significat simbòlic. En síntesi, Vigilia és la història d'un duel entre un pare i un fill. Les tensions que els han portat fins a aquest cisma violent són l'homosexualitat, la violència de gènere, les relacions de poder en la família i les seqüeles d'una guerra recent, que podria ser la de les Malvines. La pel·lícula va guanyar el premi Òpera Prima de l'Institut Nacional de Cinema i Arts Audiovisuals d'Argentina i el Llatinoamèrica Primera Còpia del Festival de l'Havana

- Burning Birds (Sri Lanka). L'òpera prima de Sanjeewa Pushpakumara, Flying Fish, va ser censurada pel govern del seu país en 2011, de manera que per a afrontar la seua segona pel·lícula, el director va estudiar la dinàmica dels directors iranians per a sortejar a les autoritats. Així, en aquest cas, i al contrari del seu film previ, on es veia soldats cometent atrocitats, els vilans de Burning Birds són civils i paramilitars. El drama està ambientat en 1989, i la protagonista és una vídua abocada a tot tipus de penúries per a traure avant la seua nombrosa família. Pushpakumara va desenvolupar el projecte amb l'ajuda del programa de residència Cannes Cinéfondation, el suport de l'Institut del Cinema de Doha i el Hubert Bals Fund del Festival de Rotterdam. A més, durant set mesos, va desenvolupar el relat en el Jerusalem International Film Lab amb un dels més prestigiosos assessors de guió, Jacques Akchoti. La pel·lícula, una exploració de les seqüeles de la guerra civil en el país asiàtic, va ser reconeguda a Tòquio amb el Premi del Jurat. Destaca la seua cuidada fotografia, on el realitzador plasma el seu gust per l'obra de Caravaggio i Rembrandt.

- The Wound (Sud-àfrica). En la seua biografia, Un llarg camí cap a la llibertat, Nelson Mandela es referia amb agraïment al ritu de circumcisió Ukwaluka al que va ser sotmès. “Recorde caminar més recte aquell dia, més alt, més ferm. Estava ple d'esperança, i pensava que un dia tindria riquesa, propietats i estatus”. John Tengrove ha decidit documentar aquesta tradició del pas masculí a la vida adulta, propi de la tribu Xhosa, però incidint en la persistència de l'homosexualitat com a tabú en la societat negra sud-africana. Per a ser fidel a la realitat, el director, blanc, va coescriure el guió amb el novel·lista Xhosa Thando Mgqolozana, que va descriure l'univers d'aquest ritual en el seu llibre A Man Who is Not a Man. Abans fins i tot de l'estrena, els seus actors protagonistes van ser amenaçats de mort per revelar els secrets d'una pràctica secreta, que cada any es cobra les seues víctimes per les condicions poc higièniques de l'operació, entre morts, afectats de gangrena i d'infeccions. Tengrove debuta amb aquest llarg en la direcció de cinema, després de l'èxit de la seua miniserie Hopeville, nominada a un Emmy.

- Even Lovers Get The Blues (Bèlgica). El drama generacional de Laurent Micheli arranca amb un orgasme simultani de tots els seus protagonistes. Tota una declaració d'intencions d'aquest director primerenc, que per al seu debut, ha decidit abordar una història coral sobre joves desorientats en la trentena. Serà a través de l'amor i del sexe on troben respostes a les qüestions existencials. Referent a açò, lluny dels estàndards convencionals, la pel·lícula està plagada d'escenes de sexe dotades d'espontaneïtat i de veritat. Micheli és un home de teatre, on té experiència tant com a actor com en qualitat de director abans de fundar la seua pròpia companyia. Per aquest motiu ha traslladat la seua dinàmica de treball en les taules al set de rodatge, amb la participació dels actors en el desenvolupament del guió. La música juga un paper molt important, amb escenes de concerts, seqüències cantades i interpretacions amb efectes de ralentització i playback que assemblen vídeos musicals.

Fotograma de 'Even Lovers Get The Blues'
- La mujer del padre (Brasil-Uruguai). L'òpera prima de Cristiane Oliveira beu de dues fonts. La primera és personal, les sensacions que li va provocar la trobada amb el seu pare als 17 anys, després d'una relació distant. La segona és professional, l'interès que li va despertar l'angoixa de la pèrdua de la memòria entre les persones que pateixen sobtadament de ceguesa durant la recerca del seu primer curt Messalina (2004), exhibit en 20 mostres internacionals i reconegut amb 13 premis. El film està ambientat en la regió fronterera de Torquato Severo, un dels molts llocs de Brasil que van entrar en decadència econòmica amb la finalitat dels trens de passatgers en la dècada dels cinquanta. L'entorn ajuda a subratllar la condició d'aïllament i de desubicació de l'adolescent que protagonitza el film, filla d'un home cec. La dona del pare va rebre tres premis en el Festival de Río, direcció, fotografia i actriu de repartiment i el premi Abraccine de la Crítica en la Mostra Internacional de São Paulo


Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email