GRUPO PLAZA

VELES E BENS

El Cabanyal: carrers que respiren

11/06/2017 - 

VALÈNCIA. Poden respirar els carrers? Em fascina eixa idea des que ho va deixar caure l’arquitecte Carmel Gradolí, fa uns dies, en el seu mur de facebook. Els xiquets excaven pous prop de la vora de la platja en busca d’aigua per a acabar convertint aquella tímida perforació en un espectacular “cenote” maia. Kerouac, i tots nosaltres, sabem allò de que el camí és més important que el lloc d’arribada. Per això l’entusiasme per haver bastit una cova –dins de la qual pràcticament caben– s’esvaïx en un sospir i afloren nous reptes: anar terra endins per a aconseguir el “cenote” com més llunt de l’aigua, millor.

I amb açò de les prospeccions als xiquets els assalta un misteri que els fa companyia tota la infància i que mai acaben de resoldre. Si forades on forades ix aigua i tota la platja en té per baix, com no s’afona? Si un poc més enllà, tot el Cabanyal té aigua per baix, com no s’afona igualment? I la qüestió és que sí que s’afona i que és precís trobar l’equilibri per a que això no aplegue a succeir. És el motiu, sense anar més llunt, pel qual, en tot el poble, a penes hi han aparcaments subterranis. És, també, un dels grans esculls per a obrar els fonaments de les finques altes. Sí, no és la primera volta que ho recordem: vivim sobre aigua. Així, sobre aigua, està construïda tota la Valentia romana que és en orige illa d’un cabalós riu Tyris i, per descomptat, la València marítima, que era tot un aiguamoll.

En la foto que adjuntava Gradolí, feta per Vicente Gallart, s’observa el paviment de llosetes mig metre per baix de l’asfalt actual. “Recuperem ciutat?”, es plantejava. I algú li preguntava, amb perplexitat, si s’anava a llevar l’asfalt dels carrers. El reconegut arquitecte deia que “estaria bé recuperar la permeabilitat del sòl que donen les llambordes tradicionals”, que es tant com dir que estaria bé permetre respirar la terra que tenim per davall dels nostres peus. Vivim damunt de capes d’asfalt i formigó que ens allunyen de la terra, com si esta evolució ciutadana, accelerada en les últimes dècades, fóra una cruel metàfora de la relació del ser humà amb la naturalea. En les urbs occidentals a penes mantenim el contacte a través dels cèrcols dels arbres i de les seues arrels que comuniquen els dos mons, a una i altra banda de la superfície. “Fruïx del viatge de la vida, però no deixes calcigades”, diu un dels preceptes dels indis americans. Que llunt estem d’evitar eixes empremtes! Ho dic sense cap evidència científica, però estrangular la terra baix de l’asfalt no pot ser una cosa per a tirar coets. Anem deixant el segell de l’home allà per on xafem. De fet l’hem aplegat a convertir en un estigma per al planeta, en un símbol de la seua destrucció.

No em cap ni mig dubte que, amb l’evolució tenaç i implacable del capitalisme –que pareix que ja no ho farà més, però que sempre li pega un altre giró de rosca al sistema–, els oficis tradicionals van desapareixent –han, pràcticament, desaparegut, de fet– en benefici del guany ràpid i immediat de les contractes –en este cas d’obra pública– i de la cadena consumista que estem perfeccionant, basada en coses que no duren gens. Per això em varen colpir la foto de Gallart i la reflexió de Gradolí: unes llosetes, unes llambordes, posades amb mestria i cura, que s’hi veuen genials inclús a hores d’ara, després de tants anys sepultades… i que, a més, permetien respirar la terra. El rescat d’eixa capa de ciutat, amb les obres que omplin el Cabanyal, ens ha regalat tota esta reflexió sobre els carrers que respiren, sobre com han canviat les coses en tan poc de temps, sobre formes de fer que s’imposen i ens destapen tots els dubtes sobre la conveniència de l’evolució que venim experimentant. Fa ja prou anys que empedraren, per primera volta de forma “retro”, el carrer de la Bosseria i als quatre dies no hi havia una lloseta que no ballara. Mai en la història de la Humanitat, com ara, el progrés tecnològic havia convidat a fer les coses pitjor i no al revés.

En resum, probablement tornar a fer carrers “respirables” o almenys “transpirables” –o “permeables”– siga poc realiste per dos motius que ja hem permés endevinar en les línies anteriors: perquè vivim immersos en esta voràgine incompatible amb fer les coses d’una manera distinta, duradora i qualitativa; i perquè hi han pocs professionals –en tots els àmbits– capaços de treballar així i, a poc a poc, els que en queden es reserven per a treballs qualificats i els cobren com a tals.

La llista que Ribó no escrigué

Alguns en el meu poble de la València marítima, després de les llàgrimes i el cava de la nit del 24 de maig de 2015, pensàvem que el flamant nou alcalde Joan Ribó faria una roda de premsa, a penes constituït el consistori, per a dictar la fi de la ignomínia en els territoris del Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França. I sobretot que anunciaria un full de ruta per a redreçar la situació i que, entre la llista de prioritats –socials, de seguretat, de neteja, de convivència, de persecució de la delinqüència i del narcotràfic, etcètera– n’hi hauria una patrimonial. Potser un llistat, separat per epígrafs, amb la ferma voluntat de protegir tot allò en risc imminent de desaparició. I que un d’eixos epígrafs estaria dedicat a edificis singulars que, tot i ser de segona fila, humils i, en molts casos, de propietat privada, tenen la vàlua icònica de ser símbols de l’arquitectura popular d’un poble de gent treballadora.

El risc d’agreujar la decadència patrimonial alimentada durant tres dècades, no obstant, no pareix haver desvetlat els nous governants, com la resta de reivindicacions dels veïns. Res d’això. Podíem haver-ho sospitat, però l’alegria desbordada de traure del consistori i de la Generalitat alguns dels polítics més nefands de la nostra història, ens va fer perdre la perspectiva. Hauríem d’haver-ho sospitat. Un any abans d’eleccions, en abril de 2014, Emiliano García Domene ens va convidar a dinar en sa casa, Montaña, per a debatre sobre el futur del Cabanyal amb els presumptes candidats a l’alcaldia per Compromís (Ribó), PSOE (J. Calabuig) i EU (A. Sanchis) i amb Cristóbal Grau, del PP. Entre els contertulians alguns il·lustres lluitadors com Maribel Doménech, Fernando Flores, Vicente Gallart, o Juan Faus, del Mercat. Li preguntàrem a Ribó què en pensava fer, si ell era l’elegit, al sendemà de les eleccions. I, entre mos i mos a l’exquisida llesca de pa, amb oli cru i anxova, li demanàrem concreció. La resposta ens va decebre: donaria la veu als veïns, escoltaria a tots i analitzaria bé la situació abans d’actuar.

Volguérem fer-li entendre que la gent del Cabanyal portava molts anys amb la bota en el coll i que anhelava un canvi polític per a obtindre una millora en la seua qualitat de vida des del minut 1. Les consultes es podien fer ja (s’havien d’haver començat molt abans, de fet) per a, arribat el moment de governar, poder implementar polítiques urgents des del principi. No va entrar al debat i es va escudar amb ambigüitats. Recorde perfectament que vaig eixir de Montaña cavil·lant que, en realitat, Ribó no tenia cap pla per a la ciutat, perquè no tenia cap esperança de guanyar. Quan va ser triat, em vaig convéncer que no podia ser, que la meua por havia de ser injustificada. Dos anys després, em fa pena constatar allò que déiem unes línies amunt: que pràcticament no queden obrers de raça capaços de posar unes llambordes amb la mestria d’un altre temps. Ni, probablement, polítics amb el nivell i la capacitat de conciliar les esperances i les il·lusions dels seus votants.

En dos anys no s’ha fet una roda de premsa conjunta de l’alcalde, amb els regidors implicats, per a anunciar un full de ruta per al Cabanyal en tots els àmbits. No s’ha redactat un senzill llistat del patrimoni en risc imminent de desaparició. No s’ha coordinat una acció conjunta, amb tots els cossos de seguretat, per a frenar l’activitat delictiva. No s’ha abordat un pla de protecció de la població en risc d’exclusió social ni d’integració de les minories. ¿Podem albergar la il·lusió que algú tindrà l’altura política per a pensar en carrers que respiren?

“Les llambordes, com a paviments drenants que són, permeten que el sòl transpire i això fa baixar la temperatura; en eixir la humitat per ahí, n’hi ha menys en les cases; en drenar part de l’aigua de pluja, no calen clavegueres tan grans… I, a més, són més fàcils de reparar i ajuden a pacificar el trànsit”, reflexiona Gradolí, coordinador de VaCabanyal. La intel·ligència (o, almenys, la capacitat d’escoltar a les persones intel·ligents) tampoc és una virtut que abunde en el nostre temps. En l’actual context, valorar açò dels carrers que respiren s’antoixa un luxe asiàtic, però al remat la metàfora ens ve al pèl: els veïns del Cabanyal, més que carrers reasfaltats i voreres noves, necessiten respirar. I viure dignament, per fi. A ser possible no entre les ruïnes del paisatge amb què varen créixer, hui degradat fins l’extenuació.

PS: En la pròxima entrega de Veles e Bens farem una aproximació a la llista que mai va escriure Ribó.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme