X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

RESSENYA

El cel protector i Paul Bowles: el desencant, els somnis, la bellesa

3/07/2018 - 

VALÈNCIA. Són unes quantes, però en els àmbits de la contemporaneïtat, probablement la més potent individualització del procés de relativa renúncia de les arrels per a convertir-se en referència occidental inserida –per vocació i destí– en el món nord-africà, siga la figura i l’obra de Paul Bowles (Nova York, 1910 – Tànger, 1999). 

Diuen que la pàtria és la infància, i probablement per això –i per voluntat de negació de la seua– la personalitat d’un escriptor com Bowles va buscar un escenari exòtic on situar-se i ubicar el diorama de fons de la vida, ben allunyat en qualsevol cas del record del desassossec de la Nova York dels seus primers anys. Eixe rebuig (tan implícit com poc estudiat) és fàcilment comprensible en qui va patir un pare autoritari i maniàtic que, per exemple, el feia mastegar fins a quaranta voltes cada mos, o una mare que va arribar a llançar-li un ganivet durant una discussió. 

Eixes i altres circumstàncies marcarien a foc la permanent vocació de fugida de Bowles (gràficament condensada en el títol del seu únic volum de memòries, Without stopping), però que també farien d’ell un nòmada exquisit, un cercador incansable d’horitzons nous per a compensar l’absurd o el deliri de viure, tot un neguit existencial que li facilitaria la creació de la seua millor obra i la percepció d’ell mateix (pròpia i aliena) com a personatge estrany i reservat, potser les recialles indesitjables d’una infància no massa afortunada.

El periple s’iniciaria prompte, poc després d’aquell episodi del ganivet incruent però feridor amb sa mare, i tindria la ciutat de París com a primer destí. Allà, amb a penes vint anys i imbuït de les primeres inquietuds literàries i les molt vives avantguardes culturals, coneixerà la millor collita de nord-americans exiliats, l’anomenada Generació perduda, amb figures com Ezra Pound, Djuna Barnes o Gertrude Stein. Esta darrera, qui exercia sobre tota eixa generació una sort de magisteri moral molt apreciat un tant candorosament per tots ells, dictaminaria al jove Bowles la sentència inapel·lable: “No eres un poeta, Paul”.

Lluny de frustrar-se, el dictamen serà acceptat sense massa retrets i li farà refermar-se en la seua altra gran vocació: la música. Format com a compositor als Estats Units, abans de la fugida ja havia musicat a Broadway algunes peces dels seu amic Tennessee Williams, quan la literatura no era encara ni una possibilitat. Però a partir d’aquella sentència de la Stein el jove aprenent de tot tindrà la música com a activitat principal, encara que el seu nom serà reconegut però mai eixirà dels circuits especialitzats. En qualsevol cas, el veritable efecte del veredicte fou un convit a fugir al sud, un mandat que es lligava a la seua ànima d’una manera indissoluble.

Eixa ànsia viatgera (alternada amb el conreu quasi íntim de la narració) el portarà, en un moviment constant (aquell without stopping), a descobrir l’Índia, Ceilan, Mèxic, Costa Rica, Tailàndia, Kènia o el Marroc, fins establir-se de manera més o menys fixa a Tànger (llavors un protectorat), on la seua casa esdevindrà un lloc de pelegrinatge durant dècades i per on passaran personatges com Truman Capote, William Borroughs o els beat Jack Kerouac, Allen Ginsberg o Gregory Corso (per als quals serà tot un mentor o guia), així com una caterva d’artistes, desfaenats i bohemis de tota espècie i condició atrets com mosques a la mel per aquell Tànger, paradigma de llibertat moral, intel·lectual i sexual, i amerat per les dosis necessàries d’exotisme tan apreciades per les elits culturals europees i nord-americanes.

Poc abans de tot això, i des d’eixe Tànger irrepetible i tan atractiu eixirà en 1949 –malgrat Stein, malgrat la música, malgrat tot– la seua primera novel·la i probablement el cim més alt de la seua producció, The Sheltering Sky. Només dos anys abans, en 1947, ja s’havia establit en la ciutat junt amb la seua infortunada esposa Jane, la qual, després d’haver sigut un suport insubstituïble en les variades vocacions de Bowles, iniciaria una davallada letal de malalties mentals que la portarien a la demència absoluta i a la mort després d’una llarga reclusió en un hospital psiquiàtric de Màlaga.

Però en 1949 tot això encara quedava lluny i l’aparició d’El cel protector (Edicions 62, 2001) fou una fita discreta i que rarament va eixir de determinats cercles iniciàtics per als quals l’absència d’èxit comercial o rellevància pública era un valor afegit més. Tota eixa sèrie de prejuís i circumstàncies ni va impedir en el seu moment ni impedix ara fer palesa la seua grandiositat, la transcendència en la novel·lística del segle XX que va suposar la seua consecució, situant-se al mateix nivell de fondària d’obres com La nàusea de Jean Paul Sartre, o L’estranger i La pesta d’Albert Camus, i probablement amb major consistència literària.

Les comparacions no són casuals. El cel protector, a través del seu relat de pèrdua i destrucció, és una novel·la que res tindrà a vore amb la narrativa convencional nord-americana del seu temps, amb les històries d’Steinbeck, Dos Passos, Scott Fizgerald o Faulkner. Contràriament a tot això, i emparentant amb aquells francesos, les marques definitòries de la narrativa de Bowles (de pràcticament tota, però de manera molt particular en este llibre) seran la soledat, els somnis i la seua inquietant presència, el desarrelament de solució impossible, la incomunicació o el desencís d’una parella, esgotats pel temps i per una ànsia indefinible de renovació, circular i eterna.

Tot això està present en El cel protector i tot això pugna per sorgir, com una lava incandescent i bullent per davall de la superfície i de les aparences, i acabarà per eixir amb resultats devastadors, qüestionant tot, impugnant tot, i deixant un desassossec existencial que ni tan sols eixa ànsia viatgera i un punt ingènua (“Som viatgers, no turistes”) podrà calmar mai. Les peripècies del matrimoni de Port i Kit, i l’acompanyament del seu amic Tunner (el necessari tercer en discòrdia) a través del paisatge bellíssim i desolat del desert, o l’hostilitat o incomprensió d’una cultura aliena, en realitat són símbols, fragments encriptats del mosaic alhora lluminós i tenebrós de la vida. I els secundaris grotescos de la novel·la (com eixa estranya parella de Mrs. Moresby i el seu fill), són mostres encarnades de l’absurd que ho sobrevola tot.

Per a no haver d’aplicar valors relatius, havia arribat a despullar l’existència de tot sentit; era més senzill i reconfortant”, posa Bowles en boca del protagonista Port.  Eixe desencant, eixa indiferència entre la comoditat i la resignació, poques voltes s’ha vist tan excel·lentment retratada literàriament com en les pàgines d’El cel protector. I mai la infinitud del cel, la seua presència protectora, com una falsa cúpula de seguretat, ha mostrat com en esta novel·la la fragilitat que ens impregna i es projecta des de la seua immensitat.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email