GRUPO PLAZA

De categoria

'El Chino', el barri maleït de València

4/05/2021 - 

VALÈNCIA. La distinció per barris d'una ciutat ens ubica en una València molt diferent depenent de quin siga el teu barri de naixement o residència. Passa un poc com amb les comarques respecte de les províncies. No tota la província d'Alacant és igual, ni pareguda, com no tota València és la mateixa ciutat. L'humorista Raúl Antón gasta referències constants dels barris als seus monòlegs, i alguns com Torrefiel o Malilla tenen fama de xungos. El mateix passa amb Benicalap o Natzaret, barris poc cèntrics que han tingut fama de perillosos, tal volta pel seu caràcter més humil. En canvi, altres barris són sinònim de prestigi, de viure entre opulència i envoltat de més i millors servicis com l'Avinguda de França i, especialment, l'Eixample. De fet, els preus dels habitatges són un clar termòmetre per a conéixer el poder adquisitiu del veïnat; i en estos barris, el preu del metre quadrat és molt alt. Després estan les modes, i la gentrificació, que provoca l'augment dels preus durant uns períodes de temps on els especuladors arrasen amb habitatges de barris gentrificats. Donant-se així la paradoxa que el veïnat "de tota la vida" mai podria pagar el nou preu del seu habitatge, i especialment el lloguer d'este. Això ha passat a Russafa, està passant per tot el Marítim i també per Extramurs, i provoca també la fugida de veïns que són substituïts per apartaments turístics, però això és un altre tema.

Cada barri té una fama, Benimaclet és el més valencianot, per dir-ho així, i també el més compromés amb la defensa del seu entorn. Campanar és considerat, fora de la seua plaça principal, quasi una ciutat dormitori, on moltes finques tenen piscina comunitària i pista de pàdel al nostre imaginari. Patraix té fama de bon veïnat; Orriols, d'acollir gent de països molt diversos, i tota la zona de Mestalla, com un barri tranquil i còmode per a viure. Russafa es va quedar amb l'etiqueta del barri més hípster i encara que el terme ja està passat de moda, al barri sí que queda un aire d'intentar creure's bohemi. Això sí, que ningú diga allò d’"el meu barri és com un poble" perquè la vida del poble és molt diferent. I no parlem només de l'arquitectura, els servicis que allí trobes o la relació amb el veïnat és, simplement, una altra manera de viure. En fi, tampoc es tracta de fer una radiografia de València, els que hi viviu, ja sabeu un poc per on van els tirs, i els que no, segur que heu sentit campanes.

Ciutat Vella

Jo volia detindre’m en una part concreta de Ciutat Vella, eixa que tan bé es descriu en l'aplaudit llibre Noruega de Rafa Lahuerta, i que, encara hui, genera repulsa entre molts veïns d'altres barris de la ciutat: el barri chino. Ben dit, seria “el xinés”, però ningú li diu xinés a un barri, on paradoxalment xinesos hi ha ben pocs, només un bar, ja que tancaren un supermercat. És possiblement la zona amb menys asiàtics de tota València, però el nom està, i és difícil que es lleve mai eixa etiqueta que és compartida amb altres ciutats com Barcelona. També resulta curiós que el barri que els xinesos han fet seu, no molt lluny d'este primer, siga el de la Roqueta, conegut com el de la Falla Convent de Jerusalem per als que som de poble. Allí és on volen col·locar uns portals colorits, i on trobem tota classe de negocis regentats per veïns que han immigrat des del país de la Gran Muralla. Així és com senten molts, per tant, el barri chino original, com si hi haguera una gran muralla que els fa desviar-se i no passar mai per Balmes ni Viana, epicentre de la prostitució residual i repulsiva que queda al barri.

És curiós comprovar, encara que tot el veïnat sap quina és la finca on es practica principalment la prostitució, com el negoci continua obert, fins i tot en plena pandèmia, i sense possibilitat legal de tancar-lo. La madame continua exercint el seu poder, amenaces i pressió sobre el barri amb una xarxa d'aguaitadors que riu-te tu de The Wire. No és plat de bon gust saber que si t'assenyalen com a acuseta, pots haver de suportar alguna cosa més que mirades reprovatòries. Perquè regalar-li un pico a un drogoaddicte amb la condició que se'l faça al teu portal, és un sistema evidentment efectiu per a dissuadir a qualsevol de viure en eixe portal. Perquè tot i que a principis de segle l'especulació va comprar apartaments, va canviar a pitjor la fisonomia del barri, i va provocar que l’heroïna i la seua tribu de malalts de droga abandonaren parcialment “El Chino”. Una volta el negoci estava fet, estos tornaren a ocupar banquets del parc Joan de Vila-rasa produint imatges de contrast extrem. Pot ocórrer que alguns turistes que han comprat un poc de fruita al Mercat Central, o un pastisset de peix al Forn Gil, seguen en un banquet al costat d'uns drogoaddictes que s'acaben de punxar cavall adulterat. Perquè els tobogans que han posat allí a petició veïnal no els pot gastar ningú, almenys ningú que no vulga sentir olor de crac o vore un xeringa tirada per allí.

Ciutat Vella

És difícil trobar tant de contrast en tants pocs metres. El col·legi Escolapis i la seua sorollosa felicitat preadolescent, el Mercat Central amb tot el seu tràfec i apartaments turístics i algun àtic de luxe contrasten amb persianes tancades fa anys al carrer Peu de la Creu. Abans hi havia negocis de roba de treball i electrònica amb les prostitutes assegudes, lleugeres de roba, als cantons; o amb el famós Liberty que fa cantó entre Viana i Balmes i que és, tal qual descriu Lahuerta, com els bars de la seua novel·la. Perdonavides, bocamolls, derrotats, ionquis, traficants, jubilats desfaenats... s'ajunten dins i fora, a les portes d'eixe espai, el qual resulta el cantó més novel·lesc (per no dir una altra cosa) de tota la ciutat. Bar que per dins connecta amb el prostíbul que resistix al carrer Viana, que no és l'únic que queda, ja que pel carrer Llanterna i l'avinguda de l'Oest n’hi ha un parell més.

Fa poc, un solar on es punxaven per desenes va ser tancat per l'Ajuntament, que a poc a poc intenta eliminar, amb l’ajuda del veïnat, la maledicció i la il·legalitat del barri. Crec que ja han trobat un altre solar, prou lluny del primer que estava davant del Mercat Central, a la plaça de Bruges. Una zona on la prostitució de carrer es practica des de temps de Jaume II, i on fa uns anys els veïns deien als seus fills "si vos pregunten no dieu que viviu en este barri". Precisament, molt a prop d'eixe solar clausurat, al carrer Beluga, encara era possible fins fa unes setmanes acudir a una mena de rastro improvisat. D'eixos on venedors ambulants trauen trastos recuperats del fem i els venen amb l'objectiu d'aconseguir un poc de manteniment vital. Ara està ple de material d'obres, i no es podrà repetir una estampa que vaig viure: la dels venedors fugint de la policia, i un veí lletraferit baixant ràpidament per a recuperar algun llibre vell abandonat pels estraperlistes. Més Noruega que això, impossible.

Carrer Beluga

Quan ixes per Carnissers o per Maldonado cap a Guillem de Castro, sembla que torna la llum, i en arribar a "la carretera" que diu Lahuerta, la ciutat ja viu ignorant i distant d'allò que passa dos carrers més a baix. Eixa carretera funciona de frontera encara hui, on abans hi havia una gran muralla, ara delimita l'inici "d'El Chino", un barri on no es pot especular, viuen pocs veïns, no hi ha molt de trànsit de cotxes ni persones i, per tant, ha quedat moltes voltes abandonat a la seua sort. Racó maleït de la història on fins i tot els fallers de Peu de la Creu - Joan de Vila-rasa han acabat abandonant per arrimar-se també a la carretera i, així, posar metres de distància amb la realitat del barri. Una realitat que, això sí, està millorant a poc a poc, ja que recentment s'han tancat tres bordells al carrer Escolano i Sant Pere Pascual, en la perifèria d'eixe xicotet racó on fins i tot durant el franquisme es practicava la prostitució a l'aire lliure, lluny de la "gent de bé" d'altres barris amb millor fama. Eixa gent de bé, la qual potser no sap que les possibilitats que et furten dins de casa són prou superiors a Ayora o Pla del Remei que a Velluters, nom real del barri mal anomenat "El Chino”. Potser, la rehabilitació de la plaça de Bruges siga l'inici de la fi definitiva del barri xinés. O dit d'una altra manera, esperem que les bruixes (traducció errònia de la plaza de Brujas) acaben amb el malefici "d'El Chino".

Carrer del Peu de la Creu

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email