Sant Anton, poesia interrompuda

ALACANT. La centralitat i la singularitat que sempre han caracteritzat el barri de Sant Anton comencen a ser incompatibles. Els operadors privats que l’estan transformant a velocitat exponencial valoren només la seua ubicació estratègica, interessant per als turistes i confortable per a uns veïns que finalment s’han vist perjudicats per aquest atribut geogràfic que sempre els ha afavorit.

Sant Anton va emergir ja fa segles a tocar del castell de Santa Bàrbara. L’avinguda de Jaume II, que dona nom al monarca que va incorporar definitivament Alacant a la corona aragonesa després d’un breu parèntesi d’administració castellana, separa el mont Benacantil del barri. Actualment acull uns 2.600 veïns, entre els quals hi ha centenars d’estrangers que estan a pocs anys d’esdevenir majoria. L’evolució econòmica d’Alacant, coherent amb la lògica que «el turisme ho és tot», ha fet que Sant Anton ja no siga conegut bàsicament pel porrat, pels poncils o pel simpàtic porquet que adorna el seu escut amb una quadribarrada de fons.

Tampoc per la poesia que decora les parets i els seus carrers estrets de cases baixes, les de tota la vida, que deixen l’asfalt atrapat pel sol a hores baixes i concedeixen ombra mínima a la vorera més arraconada. Ara Sant Anton, tal com delaten bona part dels seus negocis, interessa a un públic estranger que ha trobat a Alacant barra lliure d’hostals i de pisos turístics alliberats de les inspeccions pertinents i que creen un ambient de difícil convivència entre visitants i residents.

Les cases baixes tan freqüents en Sant Anton són cada vegada més inhòspites per als qui han vist convertir la ciutat en un parc d’atraccions en què el soroll és possible a qualsevol hora. Des de les maletes de rodes que identifiquen l’arribada fins els retirats a altes hores de la nit, Sant Anton s’adequa a aquesta normalitat imposada sense massa més possibilitats que la d’explicar les problemàtiques als responsables municipals, que no acostumen a donar resposta.

Els solars, ocupats per males herbes, són propietat de particulars i d’institucions que en bona part ignoren la normativa local que els obliga a edificar o que esperen que l’Ajuntament inicie un procediment que mai no es posa en marxa. Mentrestant, aquests espais continuen generant un problema estètic, al qual se suma l’acumulació de brutícia que amb la calor atrau espècies poc desitjades. Molts solars, en bona part abandonats, van arribar a servir com a habitatge per al bestiar en l’època en què la indústria atorgava un gran protagonisme a la Tabacalera, a tocar de Sant Anton. Amb aquests dos sectors, el primari i el secundari, el barri evolucionava amb tradicions i lògiques pròpies fins que les primeres van anar desapareixent –poc queda de la fira del porrat, tan atractiva no fa massa temps, tot i que el porrat encara sobreviu– i les segones van ser substituïdes per l’escenari turístic esmentat al conjunt de la ciutat.

El comerç propi també ha sucumbit a la nova dinàmica i ara és l’adjacent carrer de Sant Vicent el que proveeix els veïns d’un barri cada vegada menys autòcton però amb identitat preservada. Els veïns, de fet, donen la cara per ressuscitar-lo a l’espera d’ajuda de l’administració, que desatén les demandes d’habilitar les carreteres per a l’entrada d’emergències o del camió del butà, el conductor del qual moltes vegades ha de baixar del vehicle per traslladar les bombones a muscles fins les cases. Per les voreres la gent major troba a faltar espai per passar amb caminadors i els centres socials, predilectes per a aquest públic, ni estan ni se’ls espera. La proliferació de patinets els últims anys ha afegit un risc extraordinari en uns carrers convertits en racons improvisats d’oci, ara incòmodes davant l’imminent pas d’aquests vehicles que creuen amb subtilesa i temeritat a parts iguals.

Clar que per als nous inversors que s’interessen pel barri aquests problemes són menors o directament inexistents. Al remat el seu públic és efímer, va i ve, i no troba a faltar elements adreçats a garantir el benestar diari, sinó l’accessibilitat que busquen els qui només acumulen pernoctacions. L’encariment dels preus de la vivenda multiplica el malestar dels veïns de tota la vida, que tampoc no acostumen a rebre amb agilitat els sol·licitats permisos d’obra per mirar d’habilitar els solars que, com més anys passen, més símptomes d’abandonament mostren. La proposta de limitar l’aparcament als residents, condicionada pel caràcter cèntric del barri, tampoc no ha sigut atesa. El resultat és que Sant Anton s’ha convertit en un dels grans pàrquings del tardeo alacantí.

Els plantejaments estètics, vinculats amb el batec cultural del barri, tampoc no acaben de culminar, malgrat la insistència de l’associació veïnals. Proveir Sant Anton d’una ruta de murals que ja existeixen sembla tan utòpic com que els fons d’inversió amagats rere noms empresarials ben ambigus denuncien l’okupació dels blocs que tenen en propietat, ni que siga per deferència amb els veïns que hi volen viure en pau. Aquest mínim d’humanitat sembla impracticable en una societat en què els interessos econòmics i el benestar quotidià xoquen i fan de la convivència un bell record del passat.

Però hi ha coses que encara fan de Sant Anton un espai admirable i atractiu. Molts arquitectes, víctimes de la dèria de viure arran de terra, s’hi han traslladat per convertir-se en nous veïns que no encaixen amb els interessos turístics. L’existència de dues fogueres certifiquen –encara més– l’alacantinitat d’un barri que es constata també amb la postal que regala la visió del castell des de la part adversa a la cara del moro, la del mont Bencantil, igualment identificable per als alacantins. L’anomenat Jardín de la Esperanza, mantingut amb obcecació veïnal, evidencia també la inquietud de donar aire autòcton i de fraternitat a un barri que ara fa un segle va ser descrit per Pepe Benítez, de qui la Universitat d’Alacant ha recuperat els seus records en un gest editorial que cal celebrar. La complicitat intrínseca, latent en moltes de les cases baixes i en els estrets carrers de Sant Anton, així com en la convicció que cal revertir tendències, pot redreçar un barri condemnat a l’ostracisme, víctima d’un totalitarisme turístic que sembla no admetre debats però que no tardarà a haver d’afrontar-los. La insistència veïnal no podrà ser ignorada eternament.